Elècrica Dharma: "“El públic s’entrega més ara als concerts que no pas als setanta”

CARLES PAUNÉ

Entrevistem Joan Fortuny, saxofonista i líder de la formació.

Què és la Dharma? Els que som joves us coneixem per les mítiques melodies corejables -himnes- a través de les generacions més grans...

És un grup que ja fa més de 40 anys que és als escenaris, vam començar als anys setanta. En essència som un grup de directe, el millor que es pot fer per entendre realment qui som és veure’ns.

Esteu acabant gira. Quin públic us trobeu als directes que esteu fent?

Els dos últims Canet Rock que hem tocat, ens hem sorprès per la gent jove que hi hem trobat. Hem tingut sort de no encallar-nos molt en una generació. Potser és més normal que un grup es quedi amb un públic determinat, però nosaltres hem tingut la sort aquesta de no estancar-nos. Si als nostres concerts només vingués la gent de la nostra edat, tots estarien rondant els 50-60 anys. (Riu)

Quina és la història recent d’Elèctrica Dharma?

El 2011 vam fer un concert al Palau de la Música i vam anunciar una parada temporal, ni molt menys definitiva. Al cap d’un parell d’anys la nostra idea era celebrar els 40 anys d’existència del grup. Estàvem preparant una gira amb en Josep (bateria del grup), però el 29 de setembre del 2013 va morir. Aleshores ho vam deixar córrer. El Josep era fundador del grup, moralment estàvem destrossats... Podríem dir que el grup es va desfer. Però a mesura que van anar passant els mesos vam veure que la millor manera de passar el dol era acabar allò que havíem començat a fer amb el Josep: una gira per celebrar els 40 anys de la Dharma. Ens feia il·lusió i teníem ganes de fer-ho i compartir-ho amb el nostre públic. Vam anunciar que pujaríem de nou als escenaris en una gira especial, limitada a un nombre concret de concerts a partir de l’abril de 2015. Sentim que la millor manera de continuar caminant és viure de nou el repte d’estar a l’escenari, connectar amb el públic i retrobar el seu caliu, com un acte de gratitud, perquè després de 40 anys, per a nosaltres la Dharma és més que un grup. És la nostra vida.

El concert d’Igualada és el penúltim de la gira. Després ho deixareu?

La nostra idea era només fer aquesta gira... i que després ja ho decidiríem. Evidentment durant aquest temps les coses han anat molt bé, ens hem trobat molt còmodes davant el públic; fa molt temps estem sobre els escenaris, podríem dir que som animals d’escenari. Potser fem alguna cosa cap a l’estranger, però encara falta definir-ho. El que sí que tenim planejat de cara aquest any és fer un gran homenatge al Josep, ja ho estem preparant. A partir d’aquí ja decidiríem si el 2017 fem alguna cosa amb Dharma, personalment, crec que hi ha bones perspectives, però ja ho veurem.

Molts dels temes del grup són himnes en majúscules, han traspassat generacions fins al punt que potser ni saben que són de Dharma.

Les cançons són com fills, quan una cançó ha traspassat a la gent, quan ja no és teva, sinó que la gent se la fa seva et sents molt orgullós.

Començar un grup no és fàcil. Imagino que començar un grup fa quaranta anys ho era menys.

Exacte, quan comences t’imagines que el grup durarà dos anys o tres. Nosaltres vam començar com quan els nens petits juguen, al pati de casa, per a nosaltres era simplement un joc. De cop et trobes que ja estàs gravant un disc, fent actuacions. Cada disc que graves penses: “aquest serà l’últim”, i ara ja en portem 24...

Algun bon record dels inicis?

De records bons n’hi ha molts, sobretot en l’època de l’Esteve (membre difunt del grup), quan el 1981 vàrem tocar per primer cop al Palau de la Música. És un record molt bonic perquè va ser amb la Cobla Mediterrània, va ser el primer cop que un grup de rock com nosaltres tocava amb una cobla. La gent més purista de la sardana ho va trobar desbaratat, però va acabar sent un èxit. Un altre record molt bo va ser el primer Canet Rock del 1975, quan encara vivia Franco, perquè en aquella època vivíem en una comuna amb els Comediants -amb els quals compartirem escenari a Igualada-, va ser una època molt bonica i interessant. El 1986 vàrem fer dues setmanes al Mercat de les Flors, abans que morís l’Esteve...

També més cap al present recordo molt un concert a Rock’n’Rio on vam tocar amb grans artistes com Sting, Oasis o REM. Hi ha hagut esdeveniments molt entranyables al llarg de la història de la Dharma com per exemple un concert molt curiós en què vam participar a Mali: vam tocar davant de 10.000 persones.

La Dharma té un so inconfusible: saxo soprano, guitarres elèctriques, tornades estridents... Com vau arribar a aconseguir aquest so tan peculiar?

Imagino que cada grup busca alguna cosa que l’identifiqui, que el diferenciï de la resta de grups. En el segon disc el vam trobar, en el primer estàvem més influenciats per altres grups. Vàrem trobar el nostre so fent una regressió cap a la música de la nostra infantesa. Vàrem barrejar la música de la nostra adolescència com The Beatles i The Rolling Stones, amb la música de la infantesa, com era la música popular, les sardanes que sempre havíem escoltat a casa nostra. Mirant a dintre nostre, vàrem trobar que la infantesa era important en el moment de comunicar-nos artísticament. Influenciats per les dues coses vàrem crear el nostre so i el nostre estil. Estem molt orgullosos del nostre so, sempre hem fet el que a nosaltres ens ha semblat i ningú ens ha dit mai el que havíem de fer o el que havíem de deixar de fer: la llibertat artística sempre ha estat una alegria per a nosaltres.

Com ha estat l’evolució dels elements externs al grup? Què us sorprèn més de l’actualitat?

Nosaltres com a Dharma les hem vist de totes maneres: hem viscut els canvis generacionals, de moda i estils de la joventut. El que més ens sorprèn, potser, és que la gent s’entrega més ara als concerts que no pas als anys setanta; ara la gent canta les cançons, salta, balla i crida. Recordo que l’any 75 la gent mirava els concerts asseguda a la gespa o es feien els concerts als teatres. Nosaltres sempre fèiem i fem un tipus de música més alegre i activa. El que preteníem era fer ballar a la gent. Quan tocaven en un teatre, l’èxit era si la gent s’aixecava de les cadires i ballava pels passadissos. Hem viscut canvis també pel que fa a la llibertat d’expressió i colors polítics...

Exacte, política i música van de la mà? Podríem dir que sempre heu estat part de la banda sonora de l’independentisme.

La gent ens va agafar com a referent, potser n’hi havia que no eren independentistes, però sí que estaven a favor dels aires de llibertat. Amb en Josep vam començar a fer temes reivindicatius, però amb un aire més global de llibertat i independència de les persones, de tothom, però quan a Catalunya es va despertar aquest ànim nacional van trobar un grup que defensava aquests valors. Nosaltres sempre hem donat la nostra opinió. Pensar que els músics no opinen de política és una ximpleria, perquè has de poder opinar del que et sembla injust. Sempre hem defensat la independència i així ho seguirem fent.

Es nota el desgast en l’àmbit personal entre els membres del grup després de tantes batalles?

Després de quaranta anys ens avenim i ens agrada compartir l’escenari. Dins el grup no hi ha cap problema, al contrari, estem molt bé, però sí que a vegades hi ha una sensació de cansament del treball. No és per problemes interns del grup. A vegades està bé parar per poder reflexionar artísticament i carregar les piles, tant si és per seguir com no. No sabem què pot passar.