Enric Morist: “La gent ha de veure que no s’ha de ser una gran empresa o tenir molts diners per ajudar”

MARIA MOIX

És l'emergència més important amb què ens hem trobat en la nostra generació en l'àmbit d’operació.

Com esteu vivint la crisi del Covid-19 dins de la Creu Roja?

Ara ja fa més de cinc setmanes que va començar aquesta fase més trepidant i la veritat és que ha sigut molt intens. La nostra organització ha hagut de fer un esforç molt important, és l'emergència més important que ens hem trobat en la nostra generació en l'àmbit d'operació. Hem hagut de mobilitzar moltes persones i moltíssims recursos d'una manera permanent, a diferència d'altres emergències, aquesta no només és sostinguda en el temps sinó que a més a més és a tot el territori. Ahir estava revisant algunes dades i estem mobilitzant gairebé 6.000 persones en aquests moments en tot el territori. Ens organitzem amb oficines locals com la de l'Anoia i arribem al voltant de 300 municipis aproximadament, actualment totes les oficines estan activades.

D'ençà que va començar la fase d'emergència màxima que va ser el 14 de març, i fins al dia d’avui, han sol·licitat entrar a la Creu Roja de Catalunya unes 4.000 persones, és espectacular.

Així doncs, arran de la crisi ha augmentat el nombre de voluntaris i de socis?

D'ençà que va començar la fase d'emergència màxima que va ser el 14 de març, i fins al dia d’avui, han sol·licitat entrar a la Creu Roja de Catalunya unes 4.000 persones, és espectacular, en un mes i poc. A més, la majoria de gent és gent molt jove, universitaris o gent que ara té més temps. D'aquestes 4.000 ja en tenim 3.000 treballant en projectes, quan veus que tanta gent vol ajudar és una gran alegria.

Ahir estàvem muntant un projecte que hem iniciat a Castelldefels i vaig veure un grup de 10 joves a quarts de sis del matí tallant i congelant el peix que prèviament havien anat a buscar a Mercabarna. Aquest peix es reparteix al llarg de la setmana a les famílies més vulnerables. I com ells en tenim milers, segurament després tornaran a les seves vides però quan se'ls ha necessitat han estat al peu del canó i això és una de les alegries més grans que tenim.

En l'àmbit de socis també ens està passant i nosaltres no estem fent campanya, però clar, se'ns veu molt i tenim un efecte a la inversa. Molta gent truca a l'organització volent fer-se soci, hem tingut un creixement també en aquest sentit. Nosaltres a Catalunya tenim 226.000 socis i amb un mes pràcticament n’hem fet 1.000 més i sense fer cap campanya. Això ens ajuda molt i visibilitza la feina que fan els voluntaris i totes les accions que estem fent, hem arribat ja a més de 80.000 persones i moltes d'elles són gent gran que estan soles i necessiten algú que els faci la compra o que els acompanyi a l’hospital.

Hem arribat ja a més de 80.000 persones i moltes d'elles són gent gran que estan soles i necessiten algú que els faci la compra o que els acompanyi a l'hospital.

Aquesta és una crisi sanitària, però també social, plou sobre mullat. Ara estem centrats en l'emergència humanitària, en l'emergència social.

De fet això et volia preguntar, quines són les iniciatives principals que heu pres per ajudar als més vulnerables?

Al principi vam començar a muntar albergs en tres o quatre dies, perquè la gent s'havia de confinar, però la gent sense sostre no tenien lloc per fer-ho. En vam muntar 10 amb unes 700 places, que estan oberts les 24 hores al dia i els 7 dies de la setmana. Són albergs on les persones hi enten voluntàriament. Nosaltres, com que ja tenim programes per cuidar dla gent gran amb soledat i també malalts crònics, tenim una base de dades amb pràcticament unes 70.000 persones; per tant, els vam començar a telefonar a tots des de les oficines per saber com estaven i què necessitaven. Si es tracta de menjar, el hi portem nosaltres i per això tenim aproximadament uns 20.000 domicilis on portem el menjar, perquè la majoria són persones grans que no tenen xarxa familiar o la tenen molt lluny.

Després vam començar a dnar suport a tots els centres d’aliments. Quan hi va haver el confinament de la Conca d'Òdena vam assegurar els quatre bancs d'aliments que hi ha; el d'Igualada, Vilanova, Òdena i Montbui. A través dels vehicles de la Creu Roja i dels voluntaris vam assegurar aquesta distribució d'aliments i això ho hem fet a tot arreu. Abans de la crisi, unes 100.000 persones anaven a alimentació, quan es va originar tot va començar a venir gent que estava en una economia submergida i que es trobava que quan va començar la crisi. A més de les compres, també distribuïm targetes que carreguem amb 100 euros per donar a famílies de màxima vulnerabilitat. Aquesta és una crisi sanitària, però també social, plou sobre mullat. Ara estem centrats en l'emergència humanitària, en l'emergència social.

Una mala gestió de la crisi social és una crisi humanitària, segur.

Aquest mes d’abril, la demanda d’aliments ha passat de 100.000 a 200.000 persones.

Per tant, ha augmentat bastant la demanda d’aliments.

Molt. L’últim tall que vam fer va ser a finals de març quan portàvem només dues setmanes de confinament i llavors ja vam veure que havíem crescut un 25% a través d'aquests 52 centres que tenim al territori català. Aquest mes d'abril treballem perquè ha crescut un 100%, és a dir, hem passat de 100.000 a 200.000. És normal, hi ha gent que no cobra des del març, l'economia submergida... Ara ens ve un moment que nosaltres li diem el moment de la UCI social, hi ha un col·lapse sanitari però ara és el moment de la UCI social, perquè si no hi estem, col·lapsarem tots els sistemes de distribució social. Per això és tan important, nosaltres hem hagut d'invertir més de dos milions d'euros de fons propis en compra d'alimentació, perquè és ara quan necessiten l'ajuda, no al mes de maig o juny. Una mala gestió de la crisi social és una crisi humanitària, segur.

Com us poseu en contacte amb els col·lectius més vulnerables?

Una part, que són aquests 100.000 que déiem, ja els teníem als programes de la Creu Roja; els altres és a partir de la gent que truca directament a l'organització o a través dels serveis socials. Pensa que els telèfons de la Creu Roja tenen cada dia una mitjana de gairebé 1.000 trucades demanant ajuda, hi ha franges horàries en què cada segon hi ha quatre trucades.

A l’hora de fer el repartiment d’aliments o de portar a la gent gran a l’hospital quines mesures de prevenció preneu per protegir-vos tant vosaltres com els altres?

Tots els nostres voluntaris de més de 60 anys no estan fent cap activitat d'aquest tipus, però per sort tenim molta gent jove. Nosaltres sempre hem tingut material per a la nostra gent per, com bé dius, protegir els voluntaris i la gent que anem a veure. Intentem sempre no entrar al domicili però, és clar, a vegades hem d'acompanyar gent a l'hospital i hem d'anar molt ben equipats. Cap voluntari fa res sense protecció; la Creu Roja és una organització que té capacitat per aconseguir aquest material per ella mateixa, no depèn d’altres; és més, quan hi va haver el confinament de la Conca d’Òdena, vam portar mascaretes i més a diferents llocs perquè no en tenien, com l’Asil, la policia municipal...

A principis de mes vau comunicar que l’empresa de viatges amb globus aerostàtics Kon-tiki us havia cedit la seva nau.

Tot això va ser arran d'un missatge de l'Àngel Aguirre, de Kon-tiki, preguntant si podia ajudar-nos d’alguna mamnera. Nosaltres tenim un magatzem a la Pobla de Claramunt i ja el teníem ple i li vaig comentar que estàvem buscant un lloc prop d'aquí perquè no ens hi cabien les donacions; ell, immediatament, va contestar-nos dient que podíem utilitzar la seva nau i, a més a més, va posar els seus treballadors a disposició nostra. No només ens va cedir la nau sinó que tot el seu personal es va fer voluntari de la Creu Roja, i amb un dia ho vam muntar tot. No tenim paraules per agrair aquest gest perquè ens van solucionar, en 24 hores, un problema greu que teníem en aquell moment i, a més, no vol fer-ne propaganda. És un molt bon exemple de com una empresa petita que no té cap necessitat posa a disposició no només el seu espai sinó també la seva gent. És un orgull compartir ciutadania amb aquestes persones, són un exemple per tots nosaltres.

Quin paper juga aquest nou espai i com complementa la feina que esteu fent als polígons dels Plans d’Arau?

Als Plans d'Arau nosaltres tenim el magatzem humanitari. Totes les donacions de productes que vénen de grans empreses van aquí i després les distribuïm a totes les oficines locals del territori. Les ajudes sempre les fem arribar a través de les oficines locals. Com que s'ha doblat la necessitat, el magatzem no dona a l'abast i necessitàvem un espai proper per donar suport i és això el que fa aquest nou espai, suport, és com un nexe. Per això ens va bé que sigui proper perquè utilitzem els mateixos mecanismes i la mateixa logística. Arriben les donacions aquí, es classifiquen i s'envien a totes les seus de Creu Roja de Catalunya. És un centre logístic i humanitari.

Com d’importants creus que són actes solidaris com el de Kon-tiki en aquests moments?

Penso que és molt important que s’expliqui, perquè la gent ha de veure que no s'ha de ser una gran empresa o tenir molts diners per ajudar. Des d'un nano jove que talla el peix a Castelldefels com l'acte de l'Àngel i els seus treballadors. S'ha d'explicar, perquè és un exemple, ho fan contents i sense cobrar. Això ens permet arribar a més famílies. L’Àngel mai les veurà, però és una part important d'aquesta cadena perquè arribi aquesta ajuda.

Un dels problemes que té aquesta emergència és que és molt imprevisible, ningú pensava que estaríem un mes confinats i aquí estem.

Hem de tenir molta prudència, encara que en quinze dies acabi l'estat d'alarma no vol dir que hagi acabat tot i hi hagi vida normal.

Ara el perill és l'emergència social i és aquí on hem de posar el focus. I això acabarà en una crisi humanitària, segur.

Portem ja més d’un mes confinats i alguns s’atreveixen a dir que la situació s’està calmant. És així?

Un dels problemes que té aquesta emergència és que és molt imprevisible, ningú pensava que estaríem un mes confinats i aquí estem. Ara la gent és més cauta, vam començar dient que anul·lar el Mobile World Congress era una ximpleria i ara ho veiem d'una altra manera. Hi ha molta improvisació però perquè ha de ser així, no se sap, el que si sabem és que la vacuna tardarà. Sembla ser, amb les dades actuals, que s'ha estabilitzat, però encara hi ha moltes causalitats i molta gent infectada, sempre hem de ser molt prudents. És cert que ara no tenim les UCIs col·lapsades i això és molt bona notícia, però hem de tenir molta prudència, encara que en quinze dies acabi l'estat d'alarma no vol dir que hagi acabat tot i hi hagi vida normal. Res serà igual i no només en l'àmbit econòmic, es tracta d'un tema mundial i hi poden haver nous brots. Sempre estarem exposats a un tipus d'emergència al que els països desenvolupats no estàvem acostumats ni preparats. Ara el perill és l'emergència social i és aquí on hem de posar el focus. I això acabarà en una crisi humanitària, segur.

La situació d’emergència treu el millor de les persones.

I ja per acabar, quin creus que és per a tu el major acte d’humanitat que es pot fer aquests dies? Des de la persona que es queda a casa fins el noi que talla el peix…

La persona que es queda a casa està fent un acte de generositat molt important, està evitant que altres persones es puguin contagiar. Hi ha gent que ho està passant dins d’un pis o dins d’una habitació i no és el mateix, a més amb canalla, tota aquesta gent són herois. És un acte de generositat i solidaritat immens que mai sabrem perquè són persones anònimes. Evidentment, les persones que estan a l’hospital treballant, les que recullen la brossa, el personal de neteja... Tothom ha de mirar en el seu interior i veure què pot fer pels altres, cadascú podrà fer coses diferents, segurament hi ha gent que vol ajudar i no pot fer-ho. La situació d’emergència treu el millor de les persones.

No poder acomiadar-se ni poder fer l'acte de l’enterrament, és el pitjor que he vist en tota aquesta emergència. És molt dur.

Aquest sentiment de dol i de pèrdua també ens unirà com a ciutadans.

Poc se’n parla també de la salut mental de la gent.

A la Conca d'Òdena hem viscut històries molt surrealistes. Quan hi va haver aquests 200 morts, la gent s'acomiadava per telèfon. És duríssim, no s'ha pogut fer el dol. No poder acomiadar-se ni poder fer l'acte de l’enterrament, és el pitjor que he vist en tota aquesta emergència. És molt dur. Nosaltres tenim un telèfon de suport emocional. Aquest serà un tema que portarà seqüeles molt de temps.

Tothom coneix a algú que ha perdut a algú. Quan s'acabi tot això s'hauria de fer un acte per aquells que no s'han pogut acomiadar. Per la població de la Conca d’Òdena, haver- perdut més de 200 persones en un mes, quan el que és habitual al llarg dels últims 10 anys eren 40, és dur. Aquest sentiment de dol i de pèrdua també ens unirà com a ciutadans.