Enric Morist: “Els refugiats ens van canviar la vida”

Com recordes l’etapa prèvia a l’arribada dels refugiats?

Va venir tot una mica per casualitat. La guerra de Bòsnia esclata l’abril del 92, a Sarajevo, i ràpidament va ser portada a tots els mitjans. Com que va ser al cor d’Europa, va sobtar molt a la gent. Potser va ser el primer gran conflicte al continent després de la Segona Guerra Mundial. De seguida ens van arribar les imatges i ben aviat es va començar a parlar de població desplaçada i dels primers camps de refugiats. Recordo que eren els mesos de maig i juny, en ple clima preolímpic. A Catalunya es buscaven espais d’acollida. Pensem que la Catalunya del 92 no és la d’ara... Aquí se’n va fer càrrec la Direcció General d’Atenció a la Infància, de la Generalitat. Nosaltres, des de la Creu Roja, que ja teníem contactes amb la DGAIA, sabíem que buscaven aquests espais d’acollida. Ja s’hi havien presentat moltes petites iniciatives, sobretot de particulars, que oferien cases, pisos...

Llavors la Creu Roja gestionava una casa de colònies, l’Eucaria

Sí, feia dos anys que portàvem la gestió d’una casa de colònies, l’Eucaria, a Sant Martí de Tous. Era dels Escolapis però la gestionàvem nosaltres. Recordo que vam enviar la proposta per fax, oferint la nostra casa de colònies com a espai d’acollida, pensant que segurament no aniria endavant, perquè hi havia moltes ofertes, fins i tot de molts ajuntaments del país. Però la Generalitat ho va veure amb molts bons ulls. Suposo que els agradava el fet que era a l’interior, una mica aïllat -tenint en compte el tipus de refugiats-, que era en una població petita, ens veien bona gent...

La Generalitat va seleccionar tres propostes com a espais d’acollida i una va ser la vostra

Sí, van arribar tres grups. Un a la parròquia de Cornudella de Montsant, un poble molt petit, on va anar una família. Després hi havia un grup, el més nombrós, d’unes dues-centes persones, que va anar a l’alberg de joventut de la Generalitat a Coma-ruga i, després, el nostre, on van venir una vintena de persones. Va ser una sorpresa per a nosaltres.

Estàveu preparats?

Vam haver d’adequar la casa, sobretot pel que fa a la instal·lació elèctrica i d’habitatge. Ho vam haver de fer molt ràpidament, durant el mes d’agost, perquè ells havien d’arribar el setembre. Inicialment ens demanaven una estada de tres mesos. Es pensaven que la guerra acabaria ràpidament... Nosaltres vam pensar que per tres mesos ja ens hi podíem posar... Érem una mica il·lusos... No vam preparar cap gran operatiu, com es fa ara i que és com s’ha de fer... Ho vam fer amb voluntaris. Teníem les nostres feines, les nostres vides, i pensàvem que durant tres mesos ho podíem fer... Però no van ser tres mesos... Anàvem a pèl.

Sabíeu qui vindria?

Ens fèiem moltes preguntes... Qui vindrà? Vindran nens? Com estaran? Com hauran arribat fins aquí? No sabíem pràcticament res d’ells. Ho vam saber el dia abans! Van arribar en dos torns. Primer un gran grup, de més de vint persones i més endavant una família, la de Fuad, que va arribar uns dies més tard.

Com va ser la resposta de la gent de la comarca?

La resposta va ser molt bona. De seguida van sortir voluntaris i “padrins”. Abans que arribessin els refugiats ja van sortir moltes persones i moltes entitats que van oferir la seva ajuda. Vam pensar que així ens en podríem sortir. Hi va haver un primer gran moviment, previ a l’arribada. Es van fer diverses reunions informatives multitudinàries. La gent tenia curiositat, volia ajudar. Era la primera vegada que es parlava de refugiats, després de molt temps. Una guerra dins Europa la gent la veia molt propera. Arribaven moltes imatges d’una guerra que teníem a prop. La gent estava molt motivada. Molta d’aquesta gent va acabar fent-se voluntaris. Es va arribar a desbordar. Tothom volia veure els refugiats. La gent venia a l’Eucaria, encuriosits, amb bona fe, segur, però ho havíem de cuidar, de protegir d’alguna manera.

També vau rebre suport econòmic?

Sí, la gent també va col·laborar econòmicament. Inicialment nosaltres ho assumíem tot, però també se’ns va desbordar. Vam crear un grup de padrins, que feien una aportació mensual, i es van fer moltíssims actes benèfics per recaptar aportacions. Hi va haver, paral·lelament, una gran mobilització ciutadana, que va derivar en la creació d’Igualada per Bòsnia. La solidaritat va anar creixent a mesura de les coses que anaven passant.

I una de les coses que van passar va ser que els refugiats no tornaven, que es quedaven.

Sí. S’havien de quedar. No podien tornar. Va arribar un moment en què vam haver de prendre la decisió. Sis mesos més. Els nens ja anaven a l’escola, a Tous. Havíem de seguir. Ja vam veure que allò aniria per llarg. I que l’estada a l’Eucaria havia d’acabar. No podíem tenir tant temps unes famílies vivint en una casa de colònies. Per una emergència, per unes setmanes, estava bé, però no podíem continuar allà. Fins i tot alguns de nosaltres ens havíem traslladat pràcticament a viure allà a la casa de colònies amb ells. Havíem d’organitzar la vida unes famílies les 24 hores del dia, els set dies de la setmana. Tot. Des d’anar a l’escola, els àpats, les activitats... No eren unes colònies, era la vida mateixa.

Com us va canviar la vida? Com ho vau viure emocionalment?

Aquells mesos van ser desbordants. Van ser molt intensos. Els refugiats ens van canviar la vida. La gent que érem allà, una vintena, vam haver de deixar les nostres vides i dedicar-nos a ells. Ara, segurament, també ho faríem, però ho faríem d’una altra manera. Vam aprendre molt, molt. Va ser molt emocionant. Vius amb ells, vius les seves vides, comparteixes els seus neguits, les seves il·lusions. Moments bons, moments dolents. Hi va haver gent que durant aquests mesos va perdre familiars. La Sdranka va perdre el seu marit i li ho vam haver d’anunciar nosaltres. Hi va haver moments molt durs, molt difícils. Ens va canviar la vida. Després, al cap del temps, quan veus que han refet les seves vides, molts aquí, et sents molt feliç.

Què vau fer quan vau decidir fer el pas i deixar l’Eucaria?

Vam començar a buscar habitatges, que havien de ser o gratuïts o que poguéssim assumir o que poguessin pagar les famílies si treballaven; i també vam començar a buscar feines, segons els seus perfils.

Com eren les famílies que van arribar a l’Anoia?

Van venir famílies amb històries diferents. Una croata, tres sèrbies i una musulmana. Dues d’aquestes famílies sèrbies van marxar al cap de poc, van fer reagrupament familiar a Alemanya i als Estats Units. Quan van marxar ens va afectar, perquè nosaltres no sabíem si aquestes famílies tenien unes altres expectatives. Havien arribat de nit, a una casa de colònies, sense conèixer ningú. Potser esperaven una altra cosa. Tot això ho vam suplir amb el contacte humà.

Com era la convivència entre aquestes famílies que al seu territori havien estat enfrontades?

Ens feia por. Temíem que es pogués enredar. A l’alberg de joventut de Coma-ruga hi van acollir unes dues-centes persones i hi va haver diversos incidents. I això ens arribava. Però aquí no va passar res. Hi va haver molt respecte entre ells. No es parlava de política, ni del conflicte, i no va ser cap norma, va sortir així. S’ajudaven entre ells. I, avui, 25 anys després, mantenen una bona amistat. Van saber aparcar les seves visions i diferències. Estàvem preparats per si hi havia conflicte i no va arribar mai. Això ens va sorprendre positivament.

Com va ser la seva integració? Algunes d’aquestes famílies han arrelat aquí

Allà vam veure una cosa molt important, que hem anat aplicant al programa de refugiats que fem ara, que és que si aconsegueixes que els nens estiguin bé, les famílies s’adapten ràpidament. L’adaptació la vam fer a través dels nens. En això ens va ajudar molt, inicialment, una noia que venia a l’Eucaria a fer de mestra voluntària i després l’escola de Tous, que és on va començar la integració. Això ens va ajudar molt. Treure els nens de la casa de colònies, portar-los a una escola amb altres nens, va ser molt important. A Tous hi van estar fins a finals d’any. Després, com que havíem de deixar la casa de colònies per anar a pisos, els nens van anar al Garcia Fossas. Com que van arribar a mig curs, van adequar una aula per a ells però feien algunes assignatures compartides amb els altres nens de l’escola. Va anar molt bé. Començaven a tenir amics. Els nens estaven contents, riallers, feliços. I això es transmetia a les famílies. Els nens van ser la clau. Si tu veus que els teus fills estan bé t’adaptes a les situacions més difícils.

No era fàcil...

Hem de tenir en compte que la gent estava molt, molt, molt tocada. I encara avui estan afectats. Havien patit molt, havien perdut molt. I veure els seus fills alegres va ajudar molt. Era l’única eina que teníem.

I els adults?

De seguida vam buscar activitats, que fessin coses. Per una banda hi havia voluntaris que els donaven classes de llengua, de català i de castellà. Tenen molta facilitat per aprendre ràpidament idiomes. Això va ajudar molt perquè la comunicació va anar molt bé des del principi. Però era molt important que comencessin a fer coses, adequades als seus perfils. Encara no tenien permís de treball.

I van començar a treballar

Quan van tenir permís de treball es van poder començar a integrar laboralment: el Damir va anar a l’Art de la llum, el Fuad a la Creu Roja, la Jadranka, que era infermera, va anar a l’Hospital... La gent d’Igualada els va acollir molt bé. Igualada va respondre molt bé. Suposo que és perquè van empatitzar molt amb ells, amb la seva situació. No sé què hagués passat si haguessin vingut persones de països llunyans. No ho sé... Això ho veien molt proper i tenien molta empatia.

Comentaves que l’adaptació es va fer a través dels fills. Aquests nens i nenes s’han fet grans i alguns han fet arrels aquí

Sí, alguns viuen aquí, ja tenen fills o n’esperen. Hi ha gent que va marxar, com explicava, de bon començament i altra que la vida els ha portat a altres llocs, però la majoria s’ha quedat a viure aquí. Costa marxar d’Igualada. En general. Molts de nosaltres treballem a Barcelona però ens hem quedat a viure aquí. No sabem per què, però ens quedem a Igualada. Ens agrada. I això també els ha passat a ells. Estan molt contents i feliços aquí.

Han passat 25 anys. Avui hi ha conflictes molt a prop de casa nostra, amb milers de desplaçats que han de deixar casa seva. Què no fem bé? Què no hem après?

És la nostra condició humana. Cada conflicte té les seves coses, són fruit de moltes fronteres artificials, de moltes estratègies de poder... La gent continua esbatussant-se i això crea persones que han de fugir. Ara estem en plena realitat dels refugiats. Ara és un altre tema, en un altre lloc, però també per un conflicte armat. Molta gent s’uneix a aquest itinerari fruit de la situació dels seus països, sigui per violència o per misèria. Com indica cada any Intermón, cada vegada hi ha més persones que sobreviuen i un grup cada vegada més petit de grans fortunes. Això continuarà provocant que sempre hi hagi gent que hagi de marxar per viure. I, mentre passi això, tu no pots posar portes al mar. És impossible. I després hi ha els conflictes armats. A Síria, per exemple, hi ha sis o set exèrcits diferents combatent. Tots per temes diferents: culturals, religiosos, estratègics, geopolítics, etc. És un país que quedarà destrossat. Encara que el conflicte acabés avui, que ja porta sis o set anys, necessitarà molt temps per refer-se. Com a Bòsnia, que tot i que no va tenir tanta vigorositat com el de Síria, encara avui pateix les conseqüències d’aquella guerra. La guerra va acabar el 95, la reconstrucció va tardar 5 o 6 anys, però encara hi ha un país dividit en tres i uns ciutadans que no es relacionen entre ells. Mentalment, a Bòsnia, encara hi ha unes fronteres. Aquella guerra es va tancar en fals. Queden moltes coses pendents. No s’ha treballat prou per la convivència. De fet, continuen governant els mateixos que van provocar el conflicte. La gent, davant de la por, es reagrupa, pensen tant per tant els meus... És la humanitat. Això és cíclic i continuarà passant. Hi ha gent que vol més poder. Si no hi ha cultura de pau, que s’ha de treballar des de petits, es produeixen aquestes coses. No hem après res. Hem après a gestionar millor els refugiats, nosaltres, això sí. Que no és poca cosa...

Com valores ara, 25 anys després, la teva experiència?

Va ser una gran experiència. Hi va haver moments molt difícils emocionalment. Érem molt joves, amb totes les coses bones i dolentes que això comporta. Ho donàvem tot de nosaltres però també hi havia un punt d’inconsciència. Amb vint anys, tires endavant... Ens va venir una feinada terrible, immensa. Emocionalment va canviar les nostres vides. Entres en un món en què passes d’un moment fantàstic a un drama. Ara tens uns equips, de gent molt preparada, que treballen en torns. Abans no, tots els torns érem nosaltres. Era tota la vida, la nostra vida. També penso que, mirant-ho en positiu, això va ser gran part de l’èxit. La implicació de la gent va fer que tiréssim endavant, pràcticament sense recursos. Però hi va haver moments molt durs. Moments nostres, sobretot al principi, quan faltaven coses; i moments difícils seus. Érem com una família. Ara jo, amb la meva família, les festes de Nadal i Cap d’any, per exemple, les passo amb aquestes famílies. Hem fet una amistat per a tota la vida.