Enrich R.: "M’agrada molt provocar-me a mi mateix”

Quines obres podem veure al Palau de Casavells?

Va ser un encàrrec de la galeria Alzueta. És una exposició col·lectiva, juntament amb la Maria Prats i el  Jordi Alcaraz, artistes de la galeria amb una consolidada trajectòria. Cadascú teníem una sala. Vaig fer sis quadres, condicionats per l’espai. Em va agradar molt com els van col·locar, tots en sintonia, això és molt important. És molt diferent si reps un encàrrec –a més a més  condicionat per l’espai–, que si pots pensar una exposició. Hi ha d’haver una certa comunicació entre les obres i veure-les tan ben col·locades, com van fer a la sala, em va agradar molt. Totes es respecten.

Com són aquestes pintures que exposes?

En aquesta exposició es pot veure la sèrie que vaig fer abans que la que estic treballant ara. Són quadres fets amb una tècnica mixta, sobre un bastidor i una tela de lli, on jugo amb la matèria de la pintura. M’agrada molt l’anatomia de la pintura. No m’agrada que hi hagi un context a darrere molt gran, m’agrada que la pintura s’aguanti per si sola, que visqui en un ecosistema propi i autònom. Són quadres molt matèrics, que amaguen un relleu i una textura contundents, en el fons. Sempre començo a treballar els quadres amb un punt de vista una mica escultòric. M’agrada que el quadre el puguis mirar frontalment, també de tres quarts, i que als costats s’hi amagui també una mica la gràcia, la trampa, els accidents, que mostri com ha estat fet, la informació que amaga el quadre… Els quadres tenen un fons treballat, amb moltes capes, amb moltes sessions, un fons que deixa respirar diferents colors i capes. És una espècie de balanç entre un control i un descontrol de mi mateix. Arrossegant pintura amb el pinzell, amb diferents gammes de colors, miro d’aconseguir una cosa plena d’anècdotes, però que a la vegada, per si sola, ja és una sola cosa. Finalment, hi entra l’esprai. És un element pel qual no voldria que em diguessin grafitero, perquè ho respecto molt i reconec que és impressionant, el grafiti, però, d’altra banda, penso que l’esprai també es pot utilitzar d’altres maneres.

M’agrada molt provocar-me a mi mateix. Puc fer-ho usant l’esprai d’una manera molt diferent de la que estem tots acostumats.

Posar en harmonia aquest fons tan treballat amb una cosa tan aparentment instantània com una línia d’esprai i una tensió de composició a sobre d’un fons treballat, per a mi té certa gràcia.

Era una tècnica nova per a tu?

Ja la portava fent des de fa un temps i la galeria i jo mateix vam pensar que seria xulo consolidar aquesta sèrie o llenguatge que s’havia creat, a través de la investigació. Vam veure que tenia potència. Em van donar quatre paràmetres, sobretot pel format i l’espai d’exposició. Quan els estava fent, fa un parell de mesos, van sortir sis quadres, però potser en vaig fer una dotzena. I posteriorment en vam fer una selecció. Estic molt content de com ha quedat.

Quin sóns els projectes més immediats?

La galeria Alzueta participa en fires. El passat abril vam anar a l’Art París i ara anem a Lisboa. En aquestes fires la galeria va testejant com van les meves obres. A París va agradar molt. Les sensacions són bones. També estic mirant de sortir a fora, estic parlant amb algunes galeries de Londres i de Grècia. Al setembre, amb la galeria, participaré a la Barcelona Gallery Weekend, que representa l’inici de la temporada de les galeries. Allà presentaré la meva nova obra, que es diu Blur.

Com serà?

Jo soc potiner. M’agrada tacar, soc brut, no soc polit. I el fet de treballar arrossegant pintura juga a favor meu, perquè aquest descontrol, en el fons, el controlo. Ara, en el moment de fer una cosa tan neta, tan pulcra, amb un fons tan net i tan pla, amb només una passada d’esprai, em costa, però a la vegada té molta força. Ho vaig ensenyar a la galeria i els va agradar molt, però vam pensar que seria interessant treure-ho al setembre.

Com vas iniciar-te en la pintura?

Tota la vida he pintat. El meu pare és pintor i des de petit he vist el que és aquest ofici i l’important i seriós que és, perquè és molt més seriós del que la gent pot arribar a pensar. Ningú t’obliga, però és una rutina, amb els seus rituals, i pots acabant dedicant-hi més hores que en una feina convencional. Des de petit, des del moment que vaig veure que l’oficina del meu pare era un estudi, ple de trastos i de coses estranyes, però que et fan pensar, vaig tenir clar que aquesta vida és molt emocionant. Les ganes de pintar van venir en veure l’emoció que sentia el meu pare cada dia pintant i veure que és una màquina que no para, no pots parar de pensar, desconnectar costa molt...

El fet de ser el fill de l’artista Ramon Enrich, pesa?

És inevitable, però t’ho has de prendre tal com és. Jo he viscut amb el meu pare, l’he vist pintar. He vist la seva passió... Però els quadres els faig jo. Em sento afortunat de tot el que he viscut tots aquests anys; així i tot, ell és figuratiu i jo abstracte, són dos mons diferents. Una cosa és una referència, que et pots imaginar, i l’altra un impacte, que t’entra o no t’entra. Potser és més evident el que fa el meu pare, i molt millor... Però a mi el que em fa venir ganes de pintar és aquella pintura que no saps per què, però no te la pots treure del cap, com una melodia que escoltes i per molt que la vulguis oblidar, no pots. I no hi pot haver res de referència, no pot ser un bodegó o un paisatge, ha de ser alguna cosa, un color, una textura... A més, els quadres els signo com a Enrich R. perquè pel tema de nom era impossible posar Ramon Enrich... Si poses Ramon Enrich a Internet, tot és d’ell... No puc ni vull lluitar amb això. M’agrada poder-hi conviure. A més, Enrich R. és un nom que m’encanta. És el meu nom, i del revés...

Com vas formar-te?

Vaig fer el batxillerat artístic i algunes classes de Belles Arts, però feien coses que jo ja havia fet abans. Això és com un pati, t’ho passes bé, jugant, és com una cuina constant de pintura. Llavors vaig decidir passar a l’Elisava, on actualment estic fent tercer de disseny

No t’has decantat pel disseny?

El disseny és molt bo, important i necessari, però a vegades aquesta necessitat de netedat que té el disseny em fa una certa al·lèrgia...

Fins que vas entrar a la galeria Alzueta…

Vaig fer petites pinzellades en diverses galeries, com la Gärna de Madrid, però va ser l’any passat quan vaig començar amb la galeria Alzueta. És la galeria on vull dirigir la carrera, perquè des del primer moment em van donar molta energia i m’han projectat molt fort.

Abans has comentat que la pintura requereix moltt temps, molta dedicació

Sí, s’ha de treballar amb molta constància. Pintar pot semblar una cosa d’oci, que un dia pintes una estona i fins al cap de dues setmanes no tornes a fer unes pinzellades. A mi, quan agafen força les coses, és quan porto unes setmanes seguides pintant, dedicant moltes hores, cada dia. És llavors quan comences a agafar rodatge i entens què estàs fent. Amb aquestes coses, si creus en elles, pots anar a tot arreu.

La galeria Alzueta et va conèixer per unes obres que feies amb aigua?

Sí, amb una mànega faig dibuixos amb aigua. Tot va començar a dalt, al terrat. En una paret de grans dimensions. Era com una performance…

Però són obres efímeres…

M’agrada molt quan una cosa desapareix, ja sigui pel clima, per la natura pròpia... És com una pissarra... L’aigua sempre ha sigut clau en la pintura. Treballo molt amb l’aigua, m’agrada que la textura sigui absorbida per l’aigua. És un element que intervé molt. M’agradaria que aquest projecte fos la porta d’accés per conèixer els meus quadres.