‘El que escric no ho escric per dolenteria, ho faig per cèntims’

Des de quan fas de periodista?

Tota la vida n’he fet una mica, potser des de l’any 72, al diari d’Igualada, fins i tot abans…

O sigui, a les acaballes del franquisme…

Sí, vaig començar durant el franquisme però aleshores tocava, sobretot, temes esportius, de karting.

De Karting?

Sí. Tenia vinculacions amb pilots, jo mateix havia corregut... Inclús vaig anar a cobrir un campionat d’Espanya a Benidorm. Els del Diari d’Igualada em van pagar el viatge per anar a fer aquelles cròniques. Diria que vaig cobrar 300 ptes.

Què et va dur al periodisme i a la premsa local?

Professionalment em dedico a la premsa des de l’any 86 i vaig entrar a la premsa a través de la política.

Estrany...

Vaig ser cap de llista del PSUC, i com a tal, anava als plens. Antoni Castells em va proposar que en fes les cròniques i els van agradar. Tot i que ‘La Veu’, que aleshores es deia ‘Aiona’, representava el periòdic de convergència, vaig poder escriure –i sempre ha estat així- amb molta llibertat. Va agradar com escrivia, a mi m’agradava escriure, i fins ara! El 91 em van fer director, fa uns anys vam deixar pas a Toni Cortés però ho vaig haver de tornar a agafar. Ara ho he deixat a mans de Jordi Puiggròs, un home de la casa i un tot terreny.

De cap de llista del PSUC a...com et defineixes políticament?

Vaig començar amb el PSUC perquè tenia una reivindicació de classe i nacional, en el seu moment, entre una i l’altra, semblava que era prioritària la social. Ara, passats els anys, veig que ‘la vam cagar’, perquè un país no pot donar allò que no té i veig que si no som independents no podem fer la nostra política, per tant, he evolucionat cap a l’independentisme. Abans de les darreres eleccions al Parlament, em vaig adherir a s Solidaritat.

I prefereixes l’antic PSUC o l’actual ICV?

L’antic PSUC

Hi ha algun tema que hagis destapat i del que te’n sentis orgullós?

Estic molt content que des de ‘La Veu’ aconseguíssim salvar La Igualadina Cotonera. En aquell moment hi havia en Xavier Badia a l’oposició i és precisament ell qui va aixecar la veu d’alarma. També he de dir, i m’agrada fer-ho públic, que des del mateix govern, el Pere Calbó també va intervenir perquè l’antiga fàbrica no anés al terra.

Des del punt de vista personal, recordo que vaig aconseguir una certa notorietat desmuntant un dels primers programes de ‘tele escombraria’ que hi ha hagut, vaig desmentir un capítol del ‘Quien Sabe Donde’ de TVE on s’explicava la història del segrest d’una dona de Piera que havia estat prostituïda...al final no hi havia res de cert.

Van acceptar l’error i rectificar?

Sí, un dia a la una de la matinada.

I alguna cosa de la que no et sentis orgullós?

Evidentment he comès algun error, però no em penedeixo de res. Si en algun moment m’he equivocat, he rectificat la setmana següent i totes les crítiques cap a mi, les he publicat. N’he deixat de publicar una perquè era en castellà i la traducció perdia sentit.

Ara que t’ho pots mirar des de la barrera, com veus la comarca i la ciutat...

A nivell econòmic, feta pols. I el que és pitjor, amb poques possibilitats de sortir-se’n.

Tu que has treballat en l’època daurada igualadina...

La crisi a Igualada comença l’any 1981 quan un seguit d’empresaris van a la presó per un tema de la Seguretat Social. Va ser una manera d’enviar un missatge a tots els empresaris de l’Estat, la majoria dels que van ser empresonats van ser absolts. En aquella època s’escampava el missatge de ‘Patrón, cabrón, trabaja de peón’, un missatge que afortunadament avui ja és història però que ha arrossegat la pèrdua d’una generació d’empresaris.

I el periodisme...

És un tema per reflexionar-hi. La premsa comarcal fa un gran servei però avui està patint la crisi. És clar, un exemplar d’un diari pot tenir un cost de, per exemple, 3 euros, però la gent en paga 1,5, la resta s’ha de costejar amb publicitat, i avui és complicat a la comarca.

Creus que els mitjans de comunicació local tenen futur?

Sí, és clar. La premsa local tenim la funció de posar a l’abast de tothom el que la resta de premsa no publica; i els mitjans de comunicació en català, a més, complim una funció de normalització lingüística. Són arguments de pes, el problema és que per fer possible això hem de crear una empresa que sigui viable.

Això sí, tots plegats hauríem de ser més exigents, els lectors han de valorar que la informació que consumeixen té un cost, si volem uns mitjans els hem de pagar, si els ajuntaments volen fer una emissora, ha de ser molt democràtica i els periodistes hem d’investigar, si hem de fer un clatellot a un regidor, doncs el fem.

Has rebut moltes pressions polítiques?

Sí, moltíssimes i de diversos alcaldes.

Diversos...?

Com a mínim, de dos.

...

Són deduïbles. Tant socialistes com convergents, en això tots han estat molt democràtics.

Parlant d’alcaldes, has hagut de treballar amb molts, algun amb qui hagis tingut una afinitat especial?

Amb el que més m’he entès, i no és cap secret, és amb en Tomàs.

Llàstima que durés tan poc, doncs...

Sí, una llàstima perquè hagués pogut fer molt bona feina, hagués estat un bon alcalde. La moció de censura la presenten els partits de l’oposició, però en realitat, qui la fa és Convergència (CDC).

Els teus escrits han creat controvèrsia

Jo sempre dic: ‘Això que escric, no ho faig per dolenteria, ho faig per cèntims’, per tant, ara que ja no cobro, no ho faig, perquè ara sí que ho faria per dolenteria.

Què tens pensat fer a partir d’ara?

Tinc ganes de fer un reportatge important d’algun tema que m’ha quedat pendent aquests anys i que amb les pressions del dia a dia no m’hi he pogut dedicar. Si me’n surto, ja veurem on el publicaré, suposo que a ‘La Veu’ on encara hi segueixo col·laborant.

Com a bon periodista no ens avançaràs de quin tema es tracta...

És un tema important que interessa molt a la gent d’Igualada i de la comarca però que ha quedat en la inòpia, són temes d’investigació que han quedat pendents a la comarca, i ara m’hi puc dedicar tranquil·lament.