‘L’esperanto ja ha complert el seu objectiu principal: convertir-se en una llengua viva’

Com neix l’esperanto?

La idea era tenir una llengua que facilités la comunicació entre gent de tot el món que parla diferents idiomes. Va ser creat per Ludwik Lejzer Zamenhof, un oftalmòleg i filòleg jueu que va adonar-se de la gran influència que les llengües llatines havien tingut en molts idiomes, i per això va escollir aquesta base per inventar-se una nova llengua. Va triar una gramàtica senzilla i eficient, així com l’alfabet i vocabulari més estesos. La idea bàsica és que tots els països del món tinguin una llengua per entendre’s. La diferència entre les llengües nacionals i l’esperanto és que les primeres reflecteixen la tradició d’un país, i en canvi la segona és planificada, i pretén reflectir la tradició de la humanitat.

Diuen que és fàcil aprendre’n...

Sí, és cert, però com qualsevol altra llengua necessita un esforç. El que passa és que l’esperanto supera les irregularitats: les excepcions, les frases fetes i expressions relacionades amb cada cultura... Es parteix d’una base regular, i això estalvia haver de memoritzar moltes coses.

Però, aquest paper de ‘llengua mundial’, li ha arrabassat l’anglès?

El que passa és que hi ha moltes idees preconcebudes sobre l’esperanto: S’ha de considerar un fenomen diferenciat de les llengües en general, perquè tampoc té el mateix objectiu. Sempre hi ha hagut llengües dominants: el llatí, l’anglès, el francès... i això és una dinàmica que no es pot canviar. En canvi l’esperanto és una proposta perquè tothom es pugui entendre i amb més normalitat. Neix com una llengua ‘lliure’, qui vulgui la pot escollir com a opció. La idea és comunicar-se amb una base de respecte absolut, que el fet de ser natiu d’un lloc o un altre no comporti desequilibris. Si parlen dos esperantistes ja és mèrit personal el fet que un en sàpiga més que l’altre, ningú no s’imposa.

Actualment, quina és la situació de l’esperanto?

Dins de la història de les llengües es pot considerar un projecte jove, amb només 123 anys d’existència. Tampoc se li pot demanar coses excessives! De totes maneres, l’esperanto ja ha complert el seu objectiu principal: convertir-se en una llengua viva. Ha aconseguit fer-se un espai entre les diferents llengües del món.

Volem respondre les idees de l’estil de ‘si no el parla tothom, és que no té èxit’. Però, quina cosa ha funcionat per a 5.000 milions de persones? Res. Un cop trenques aquest estereotip ja està: és una llengua viva, la pots utilitzar, i serveix pel que estava planejat. Per tant des del meu punt de vista és un èxit absolut.

A més, ara, recentment, hi ha un creixement a través d’Internet. És una eina molt pràctica per treure-li suc i aprofitar l’esperanto. De fet, l’esperanto i Internet són una mateixa cosa: Internet obre una finestra a tot el món, i l’esperanto també té aquest objectiu. Podríem dir que són fenòmens paral·lels.

També deu facilitar l’intercanvi de materials, el contacte entre esperantistes...

Sí, a Internet hi ha un ventall molt ampli de recursos, i a més tots provenen del voluntariat; l’esperanto sempre ha funcionat així.

Hi ha xarxes socials específiques, també?

Sí, hi ha www.esperanto.com, per exemple, encara que jo prefereixo les opcions genèriques. Per exemple la xarxa social www.ipernity.com, que disposa d’una versió en esperanto. També el Facebook té aquest idioma, encara que no sé si està completa del tot. El problema de tot això és que hi ha una renovació constant, i que és possible que els voluntaris que tradueixin les interfícies no tinguin prou temps com per portar-ho al dia...

Les llengües van canviant... també l’esperanto?

Sí, es va l’esperanto va evolucionant. De fet, Zamenhof va llançar la llengua, va proposar una gramàtica bàsica i va dir ‘a partir d’aquí, vosaltres feu la llengua’. I això fa que la gent se la senti seva. L’esperanto es va actualitzant, és un fenomen espontani. Per exemple, quan sorgeixen nous invents tecnològics, sempre hi ha diverses propostes. I llavors, com passa en les altres llengües, n’hi ha algun que acaba sobresortint. A més, els joves també acostumen a crear noves paraules i expressions, i algunes d’elles acaben tenint força èxit.

Amb quin objectiu vas crear el bloc Anoia Esperanto?

A part que m’agrada treballar amb l’esperanto, el bloc m’ha estat útil per no perdre la pràctica, per anar millorant. Tinc un fill de deu anys, i des que va néixer que li parlo amb esperanto. Per això m’interessava tot allò que pogués reforçar el meu nivell. També és una bona manera d’oferir un servei a la gent, de donar a conèixer l’esperanto. A més, tot i que hagi viscut molt temps fora jo em sento igualadí, i què millor que lligar les dues coses: la meva naturalesa igualadina i informació sobre l’esperanto! També n’he fet un altre, aquest sobre Montserrat...

Així el teu fill és bilingüe esperanto-català?

Jo només li parlo en esperanto, i la seva mare en català. Podríem dir que és bilingüe passiu, ja que els infants escullen allò que els més pràctic: si tota la família i els amics li parlen en català, i sap que jo l’entenc i el parlo, doncs m’acaba parlant també en català. De totes maneres entén tot el que li dic i llegeix en esperanto, però sense forçar-lo: quan ha demanat algun conte o llibre li he buscat, però sense imposar res.

Tornant a Igualada: a principis del segle XX hi havia bullici esperantista. Més recentment s’ha organitzat algun tipus d’activitat?

L’any 1988 vaig ser a Igualada treballant, i vaig fer un parell de cursets d’esperanto i alguna col·laboració per a algun butlletí; fins i tot es va organitzar un aplec. Però mirant enrere, Igualada històricament havia estat important en l’àmbit esperantista: s’havia editat la revista Stelo Kataluna (Estrella Catalana), un butlletí d’estil modernista que s’editava en castellà i en esperanto.

I, pel que fa al Museu de Subirats, recentment reobert, què hi trobem?

El museu és una entitat privada, d’un col·leccionista barceloní que va anar a viure a Sant Pau. L’any 1958 aproximadament va conèixer l’esperanto i s’hi va entusiasmar, de manera que va abocar-hi tot el seu esperit col·leccionista. Recollia sobretot butlletins i revistes, que ell buscava i que li feien arribar de tot el món. Finalment la sala on estava exposat tot aquest material es va quedar petita, i l’any 1974 es va construir l’actual museu. Ara la prioritat és que la gent pugui visitar-lo, i més endavant mirarem d’organitzar activitats, segons l’interès del públic. Es tracta del fons privat més gran de l'Estat espanyol.

Com dibuixes el futur de l’esperanto?

Depèn molt de la conjuntura... però sóc optimista. Està creixent i s’està assentant. Internet ha estat com un amplificador de la llengua, de les idees, de la filosofia esperantista. El Museu també és una novetat... Són portes que es van obrint.

A nivell global també?

Cada país ho entén a la seva manera. De fet la UNESCO va fer dues declaracions (el 1954 i el 1985) recomanant la promoció de l’esperanto i la introducció al sistema educatiu, però ningú ho va aplicar.

Al llarg de la seva història l’esperanto ha estat perseguit per Hitler i per Stalin, va ser promocionat durant uns anys a la Xina i, per exemple, la Generalitat d’abans de la guerra civil tenia projectat incloure’l com una assignatura a l’escola. Tot depèn de cada indret i de la situació política.

Per exemple, ara hi ha molt d’esperanto a Brasil perquè l’espiritisme, molt arrelat al país, en fa promoció. El que passa és que això també té un risc: que la gent que no coneix l’esperanto l’associï només amb l’espiritisme. Ara, fins i tot sembla que la ministra d’educació vol introduir aquesta llengua al sistema educatiu.

Penses que seria possible això, a Catalunya?

Possible sí, però hem de ser conscients que un milió de persones per tot el món no deixa de ser una minoria. Hem d’anar pas a pas. Si sortís una llei que digués que als instituts s’ha d’ensenyar esperanto no hi hauria prou professors! Ha de ser un procés. Si hi ha voluntat política, tot és possible.