'L'èxit de Polseres Vermelles va començar a Igualada'

Albert Espinosa voldria fer servir una brúixola per trobar somriures perduts?

Sóc un enamorat dels aparells que serveixen per mesurar la velocitat de l'aire, la temperatura... i sempre he pensat que m'agradaria que existissin brúixules que, en lloc de trobar el nord, tinguéssin la capacitat de trobar somriures que no hem regalat, petons que no s'han fet o sentiments que hem perdut

La gent no vol mostrar els sentiments. Per què?

La gent té conflictes en mostrar tendresa. El director Antoni Mercero sempre deia que hi havia 'los 10 terroristas más buscados y los 10 ternuristas mas buscados'. Deia que en els nostres dies mostrar tendresa era considerat gairebé un delicte. La gent té por d'expressar els seus sentiments i això hauria de ser essencial per viure. Crec que per viure bé s'ha s'expressar el que sents a la gent que tens al costat

Parles dels arxipèlags de sinceritat i dius que de vegades els desconeguts són els teus millors aliats, perquè són els únics capaços de dir-te la veritat. Sempre, i en tots els casos és bo ser sincer? Pot tenir valor en alguna ocasió la mentida?

En les coses importants, dir la veritat és l'únic que pot aconseguir que la gent reaccioni, que torni al món o que pugui lluitar, per exemple contra una malaltia... Si ens diguessin la veritat sobre la crisi econòmica ens serviria per lluitar contra ella, per saber on estem i saber quins és el nostre enemic. A la vida busco els meus arxipèlags de sinceritat, persones que sàpiga que sempre em diran la veritat. Els demano que ho facin i jo també ho faig. Aquesta és la base per trobar el camí per gaudir del món. De vegades hi ha mentides petites, petites, petites, que no són ni mentides, que poden considerar-se part de la cortesia... són les úniques que per mi podrien valer.

Has dit que és més trist no viure intensament la vida, que morir. Creus que no sabem viure, que no ens ensenyen a viure?

Crec que sí. A l'escola hi hauria d'haver assignatures que parlessin sobre l'amor, el sexe, la mort, sobre com resoldre els problemes. Hi ha moltes coses que s'ensenyen a l'escola que no ens serveixin en el dia a dia, i tot i que ens som conscients, continuem portant els nens a les mateixes escoles on ensenyen les mateixes assignatures. S'ha d'ensenyar a viure però també a morir. Hi hauria d'haver una assignatura que parlés de la mort, a ajudar a entendre la mort com a part de la vida.

Cal adonar-se que la mort sempre està molt propera per viure intensament? Hauríem de parlar més de la mort per fer-nos més conscients que cal viure de veritat?

No és necessari passar una malaltia com la meva...però sí que és necessari parlar de la mort. A mi, la malaltia em va treure la por a la mort perquè en parlàvem amb els companys, feiem pactes de vida, ens va fer pensar en la base de qui èrem...

En el llibre parles que tots som fruit dels traumes de la infància... Ens hem de resignar a conviure-hi o podem reinventar-nos com a persones afrontant-nos-hi?

A mi m'agrada tornar als records del passat. De fet, m'agrada dedicar 40 dies i 40 nits a l'any a tornar a revisar el passat. Si vas a les teves arrels i les fas més fortes, el tronc es fa més fort. Si tornes i canvies aquelles coses que no t'agraden i que et van formar el caràcter, pots reconvertir-te, reinventar-te. A través de converses amb persones o a través d'observar-te a tu mateix. El protagonista del llibre fa això: torna al seu passat, als seus records, per reconvertir-se.

Has dit que no fas plans més enllà de tres mesos.... però ens agradaria saber diverses coses... Participaras en la versió americana de polseres vermelles?

M'ho han proposat i volen que hi vagi ja que les meves aportacions creuen que poden ser útils tractant-se d'una història real. Volen que ajudi amb els actors, amb el rodatge... però depèn de quan m'ho proposin...

Fa dos anys va dir a Igualada que la ciutat li havia portat sort. Hi va presentar en el marc del Festival Zoom, l'octubre del 2010, el primer capítol de la sèrie Polseres Vermelles, i va dir que potser escriuria algun dia un llibre inspirat en Igualada...

Jo crec que l'èxit de Polseres Vermelles va començar a Igualada. Va ser la primera vegada que el públic va veure la sèrie, el primer cop que la van aplaudir, el primer cop que la gent en va començar a parlar...

A l'Anoia hi tens grans seguidors... Joan Pons, el jove de la Torre de Claramunt que té un blog dedicat a Polseres Vermelles amb 5000 visites diàries...

Sí. Tenim una gran sort de tenir-lo. El blog és brutal i explica tot allò que té a veure amb la serie.

La serie, i tot allò que hi està relacionat fa moure de veritat al públic adolescent. En la presentació del seu últim llibre a Igualada vam poder veure'lrodejat de fans adolescents. Com ho porta?

Forma part del fet d'haver fet una serie com 'Polseres Vermelles', que té un públic molt jove. La gent jove és una gent molt passional i quan s'apassiona ho fa amb tot allò que té a veure amb l'objecte que l'ha fet apassionar, amb la qual cosa, com que sóc el creador de la serie, també s'apassionen amb mi, amb els actors... És molt maco. Com que no vaig tenir gairebé infància ni adolescència, visc instal·lat com en una eterna adolescència i m'encanta comunicar-me amb ells. Em sembla molt interessant i sempre dic que tot ens aniria molt millor si un adolescent governés el país. Els adolescents tenen una passió i una força increïbles que oblidem quan ens fem grans, i ens convertim en personatges estàndard. Tot el que tingui passió es nota als circuits. Estic content perquè els joves no només són fans de la serie sinó també dels llibres que he escrit. Se'ls han llegit i això em fa estar molt content.