Farrés Brothers: "Sempre defensem que als nens i les nenes se'ls pot parlar de qualsevol cosa”

Com va néixer la companyia?

Jordi Farrés: Quan ens vam establir com a companyia professional ja érem tres, però la llavor vam ser el Pep Farrés i jo. Els dos havíem estudiat junts a l'Institut del Teatre, tot i que amb el Palet, que feia dramatúrgia, també havíem coincidit en una assignatura, però sense saber el que després vindria. El Pep i jo vam tirar cap al teatre d'objectes i ens enteníem molt treballant junts. El nom Farrés Brothers va néixer allà perquè com que sempre fèiem els exercicis junts, els companys de classe ens feien la broma de dir-nos els Farrés Brothers perquè ho fèiem tot junts i ens dèiem igual, no perquè siguem germans. És el secret més mal guardat. La nostra tesina de final de carrera ja va portar el nom Farrés Brothers i aquell va ser un primer espectacle que va anar a un festival a Itàlia. A partir d'aquí cadascú va fer el seu camí fins que, més endavant, vam tornar a coincidir i vam començar a idear algun nou espectacle. Vam parlar amb un professor, que era referent nostre de l'Institut del Teatre, l'Alfred Casas, per trobar un director i ens va proposar el Jordi Palet.

Jordi Palet: De fet, jo també li havia preguntat a l'Alfred si sabia d'alguna companyia que busquessin director. Dintre de les tres branques de l'Institut de Teatre, que són escenografia, dramatúrgia i interpretació, jo vaig fer dramatúrgia.

Llavors vau crear el primer espectacle ja tots tres?

J.F: En principi la idea era agafar un director per fer un primer espectacle, l'Operació A.V.I., però a mesura que ens vam anar reunint i vam anar assajant ja vam veure que ens enteníem i, després de veure la resposta que va tenir l'espectacle, vam haver de fer-nos companyia. Ens vam donar el sí entre els tres.

Pep Farrés: Des de llavors no ha canviat. Som nosaltres com a socis i hem generat equips de treball molt diversos a cada espectacle. Hem treballat amb gent d'una manera més habitual i amb col·laboracions específiques. Com que nosaltres ja som dos homes, normalment tendim a incorporar actrius, com la Vicky Peña a La visita de la vella dama.

En tots els espectacles hi ha actors externs?

Jordi Palet: No en tots, casi cap de fet. Ha sigut més últimament que hem tingut la necessitat d'obrir-nos per anar variant dinàmiques i trencar la forma de treballar. En el cas de l'últim espectacle, per exemple, el Hohihu, vam tenir la necessitat que ho dirigís una experta en teatre de carrer, la Marta Sitjà.

De fet, sembla que cada espectacle que teniu sigui diferent.

P.F: Sí, de fet, no és que sigui per casualitat, sinó que és volgut. Hi ha companyies o artistes que quan troben una fórmula la van repetint i es dediquen a afinar cada vegada més la manera de treballar i la seva línia artística. Nosaltres acostumem a provar coses diferents i potser no afinem tant. Però per nosaltres és molt enriquidor conèixer llenguatges nous o circuits teatrals diferents. Per exemple, ara ja fa vint anys que tenim la companyia i hem fet el primer espectacle de carrer perquè hem tingut la necessitat de fer alguna cosa que ens permeti treballar a l'estiu i de conèixer un codi d'interpretació diferent, com és el clown. I segurament el proper espectacle serà diferent.

Els tres teniu un rol prefixat dins la companyia?

P.F: El Jordi fa de dramaturg i de director, excepte quan decidim que no sigui així, i nosaltres hem fet d'actors, però per exemple, en el Quanta Quanta Guerra jo he fet de director. No és un organigrama d'una empresa, no és una jerarquia.

Això requereix molta comunicació entre vosaltres i poder arribar a enteses, no?

J.P: Sí, xerrem molt, però no sempre decidim coses. Donem moltes voltes als temes i no sempre acabem trobant la conclusió. No ho dic com a virtut, sinó que a vegades ens perdem amb les mateixes ganes de provar coses diferents. I, clar, això pel mercat és dolent perquè tothom espera que facis l'últim que els va agradar. En canvi, molts cops fem justament el contrari i desconcertem una mica. Potser venim de fer un espectacle gran i al carrer i just després fem alguna cosa més íntima i per espais petits.

Creieu que aquest canvi constant us ha perjudicat en algun moment?

P.F: Perjudicat no seria la paraula. En tot cas, ens ha dificultat.

J.F: Tot i que algunes vegades això ha fet que ens costés més, també és cert que portem 22 anys vivint de la companyia, per tant, vol dir que sempre hem pogut viure. Algunes vegades hem hagut de remar a contracorrent i apretar fort. Això sí, tot i que sempre intentem canviar, la nostra marca sempre hi és.

Quina és aquesta marca?

J.F: Un punt d'humor gamberro i de transgressió. Podem fer espectacles infantils, però que tinguin un punt de mala llet.

P.F: A part, les històries no són moralitzants. Estem súper en contra que el nen/a hagi d'anar al teatre a aprendre alguna cosa, això ho ha de fer a casa seva, a l'escola o la vida. Al teatre s'hi ha d'anar a passar-ho bé i a sentir-se atret i abduït per allò que passa a l'escenari Ii res més.

Però d'altra banda, tracteu molts temes transcendents i que generen debat a la societat.

P.F: Això sí, però no intentem ensenyar res. La moralina mai va per davant, sinó que expliquem la història i el que cadascú aprengui d'allò és independent.

J.F: La cultura també és un acte polític, per tant, la peça que fas està impregnada de la teva visió i del teu ideari, però en cap cas l'has d'explicitar. Una història interessant ha de dir, qüestionar i plantejar coses, però sempre cuidant la història i la part artística.

Llavors, com definiríeu el tipus de teatre que feu?

J.P: Ens agrada molt barrejar llenguatges. Quasi sempre hi ha text, tot i que ens agradaria anar eliminant-lo per poder circular més cap a l'estranger, barrejat amb imatges, amb interpretació actoral, però també interpretació amb objectes i titelles, a vegades fent ús inclús de tecnologia i vídeo.

P.F: La barreja és el que ens defineix potser. Entrar en universos molt diferents a través de diferents llenguatges, sense voler moralitzar i explicant històries poc tractades. També per què defensem molt que els nens i les nenes se'ls pot parlar de qualsevol cosa.

Quin és el procés creatiu que utilitzeu per crear una obra?

J.F: El mètode de creació Farrés no existeix. Com que fem coses tan diferents, cada vegada ha sigut molt diferent. Sempre ens agrada tenir un guió ben pensat i ben travat, però vegades això passa més ràpid o més lent. Hi ha espectacles que hem trigat un any a fer-los, amb molt treball de taula, de pensar. En canvi, quan vam fer Tripula, un espectacle dins la tela d'un globus aerostàtic, teníem clar que abans de crear una història havíem d'experimentar amb aquell trasto. Va ser una feina de mesos i durant molt temps no en vam treure res i de cop en tres setmanes li vam donar una volta i va sortir. D'altra banda, El Tabalet, per exemple, el vam crear amb dues setmanes. En tot cas, el primer pas sempre és juganer.

P.F: A vegades seiem en una taula o a vegades comencem a jugar a partir d'un material, com en el cas del globus. Un altre cas diferent és el silenci d'Hamelín, que va ser una història que ja estava escrita pel Jordi, per exemple. Va relacionat amb la voluntat i obsessió de no repetir cap fórmula. Intentem de manera volguda que cap espectacle s'assembli l'anterior i això comporta una manera de treballar diferent cada vegada, per no avorrir-nos.

Vau començar dirigint-vos a un públic més aviat familiar. Pot ser que això hagi anat canviant?

P.F: Ens hem agafat a allò que es diu el "teatre adreçat a tots els públics". Molts espectacles ho poden veure nens petits, però les històries tenen trama i requereixen que l'espectador pugui lligar les diferents capes de lectura. Quan diem tots els públics no només ens referim a la diferència d'edat. Per exemple, vam veure que en alguns festivals incorporaven a un intèrpret de llengua de signes. Llavors vam pensar que podríem integrar un intèrpret dins l'espectacle, com a personatge, i aquí va sortir la idea del Silenci d'Hamelín. Amb això ja ens adrecem a una altra part d'aquest "tots els públics". Hem fet coses pels més petits, com el Tabalet, també per a adults, com Equilibristes o La vella dama...

J.F: Tot i fer teatre infantil, nosaltres hem mirat de no oblidar mai que també hi ha adults a la sala. Intentem que ho puguin gaudir com jo gaudia una pel·lícula de Pixar quan la miraven els meus fills.

P.F: O per exemple, l'espectacle Hohihu és l'exemple clar de tot això perquè en ser un espectacle de carrer va adreçat a tothom que hi passi.

On heu arribat a actuar?

J.P: El més lluny és la Xina. Com que és un espectacle que funciona amb una veu en off , tot i que no funciona com a narrador sinó que també és un personatge, l'hem pogut traduir. Hem viatjat molt per Europa, Alemanya, Itàlia, França, Lituània...

I com arribeu a actuar a tots aquests països? Us truquen?

P.F: Ho hem de buscar. El millor que et pot passar és anar a un festival i que agradi molt l'espectacle. Llavors sí que et truquen, però molts cops has de mostrar-te i trucar portes. De fet, a la Xina hi vam anar perquè ens van veure a un festival d'Itàlia.

Pel que fa a la producció, quin és l'espectacle més gros que recordeu?

Tots: La vella dama

J.P: Ho tenim tot guardat, perquè bé, probablement no ho fem mai més, però sempre tenim aquella l'esperança. Érem 7 intèrprets, 13 titelles, un regidor d'escena, un tècnic...

P.F: La visita de la vella dama és un text que està escrit des de fa molts anys, però vam fer una adaptació protagonitzada per la Vicky Peña. Vam estar molt contents de poder fer una proposta així, perquè la manera de treballar, l'energia i la il·lusió és la mateixa que quan fem un espectacle adreçat a nens, però amb tanta gent i més pressupost és un altre concepte i vam aprendre molt.

Quin és l'espectacle que recordeu que hagi tingut més bona rebuda per part del públic?

P.F: Potser Tripula, perquè ha voltat més, o Operació A.V.I, el primer espectacle, perquè, sense voler semblar pedant, va ser una aportació diferent al que hi havia al mercat infantil en aquell moment. En aquell moment es feien coses més dolcetes i ensucrades i nosaltres vam posar aquest punt més punky i gamberro.

Com vau arribar a estar a l'escenari de Coldplay a Barcelona?

J.F: A cada país on va el grup, busquen una empresa de producció i en aquest cas els faltava els titellaires per l'última cançó del concert, que la toquen amb una banda de "muppets". A la noia que ho portava li havien parlat de nosaltres i sabien que havíem treballat amb els Lunnis i a Barri Sèsam i es van posar en contacte amb nosaltres.

J.F: No els vam conèixer, vam interactuar ja a l'escenari, quan estàvem a un pam d'ells. Ells sortien per una porta i nosaltres per una altra.

J.P: Que la producció de Coldplay ens hagi trucat és fruit de la feina feta durant tots aquests anys. Hem construït una xarxa, una manera de fer i, sobretot, una simpatia, i per això ens van tenir en compte.

Per què vau escollir l'especialitat de titelles?

P.F: No ens autodenominem titellaires, tot i que ho som. Ens diem actors perquè a l'escenari interpretem uns personatges i moure uns titelles és una eina més.

J.F: Tant el Pep com jo vam entrar per fer teatre de text. Però clar, no sabíem que existia aquesta especialitat. El primer any vam flipar amb l'assignatura de teatre d'objectes, vam veure que és un món molt ric.

J.P: Jo havia fet Belles Arts abans de fer direcció i dramatúrgia i quan vaig trobar el món dels titelles, vaig veure que era allò el que buscava sense saber-ho.

En tots els espectacles sempre utilitzeu algun tipus d'element?.

P.F: Un o altre sí, però no podem dir que tots són espectacles de titelles, és clar. Dels catorze espectacles només són dos o tres de titelles. Busquem altres elements com vídeo, mapping, ninots, a vegades projectats i a vegades no... Són titelles també, però busquem maneres diferents.

Heu tingut molts alts i baixos dins la vostra trajectòria?

J.P: La crisi del 2008 ens va ressentir. Nosaltres portàvem tres o quatre espectacles bastant exitosos, l'Operació A.V.I, El rei de Casa, Ovni, amb el que vam guanyar un Premi Butaca i va estar al TNC... Després ens van venir a buscar els del Teatre Lliure per fer una producció seva, que es deia un Bosc de Cames. Va ser molt xulo i, tot i triomfar al Teatre Lliure, en acabat ja no vam tenir bolos perquè ja hi havia la crisi.

J.F: A més, aquell estiu vam anar al festival d'Avinyó, que és una selva. Es fan mil espectacles al dia, no és broma. Allà o pots triomfar o et pots enfonsar. I ens vam enfonsar. Allà és com si a cada local del barri del Rec s'hi fes una obra de teatre. Nosaltres estàvem molt apartats i la gent no es va moure. D’això també en vam aprendre.

P.F: Va ser un fracàs. Vam acabar el 2013 amb el fracàs d'Avinyó, sense bolos i Espanya en plena crisi. Allà ens vam plantejar si seguir o tancar. Vam decidir arriscar-nos amb Tripula i va funcionar superbé, vam guanyar un altre premi Butaca i vam tornar a arrencar. Probablement, si no ens haguéssim arriscat, hauríem sobreviscut durant uns anys, però potser hauríem acabat plegant. L'altre gran crisi ha sigut després de la pandèmia. Després d'estar any i escaig parats vam estrenar Orbital, un espectacle que, justament, girava al voltant d'una abraçada de tres amics que es perden la pista.

Què és el més difícil de la vostra professió?

J.P: Aguantar.

P.F: Començar de zero cada vegada. Cada dia, de fet, perquè cada públic és diferent. Cada dia et valoren i et jutgen i et deus a les crítiques i a l'opinió d'uns programadors, que ells sí que són els mateixos que cada any.

Heu tingut moltes crítiques?

P.F: Sí. Moltes de normals, algunes de molt bones i algunes de dolentes.

És difícil preveure què vol veure el públic?

J.P: És difícil perquè o penses amb el públic, que són els que et venen a veure, o amb els programadors, que són els que trien. Els programadors tenen uns esquemes i una manera de funcionar que no sempre coincideix amb el públic. Així com amb el públic tenim la sensació que sempre hi connectem, els programadors són els que posen més barreres.

P.F: Després de la pandèmia vam presentar Orbital, un espectacle per a nens, a Gijón i, com que els nens i nenes encara no podien sortir lliurement, el públic eren tot programadors que havien de decidir si agradaria a la canalla o no. Això no ens va a favor.

J.F: Aquest espectacle ja l'havíem fet molts cops per escoles i funcionava molt bé entre la canalla. En canvi, davant els programadors et trobes amb un públic totalment impassible, sense cap expressió, sense ganes... Si aquell dia hi haguessin hagut 200 nens escampats entre ells potser s'haurien contagiat i hagués sigut d'una altra manera.

Teniu algun projecte entre mans que no se sàpiga encara?

J.F: Siiii...

P.F: Sempre tenim un calaix ple d'idees. No parem mai.

J.P: Depèn de les inquietuds que anem tenint cadascú per separat, triem i negociem, que no és fàcil. La idea del globus, per exemple, va sorgir perquè va arribar el Pep i va dir: hem de fer un espectacle dins un globus.

J.F: I jo deia que no (riures).

J.P: Podem avançar que es tracta d'una adaptació d'un llibre contemporani il·lustrat que ja existeix. D'alguna manera tornarem al petit format i més tradicional. Fins ara havíem canviat molt de formats i ara tenim ganes de tornar cap aquí. Es podrà veure d'aquí a un any, a la tardor del 24.

Si us haguéssiu de quedar amb un espectacle que heu fet, quin seria?

J.P: Si haguéssim de coincidir els tres crec que diríem Tripula.

P.F: Sí, sobretot perquè és molt divertit fer-lo, però també perquè és un espectacle que ens ha portat moltes alegries i ens ha permès viatjar a molts llocs.

J.F: Jo també diria el Rei de Casa, el nostre segon espectacle. És una obra que té el punt gamberro del primer, amb un guió súper ben travat i un muntatge molt dur i complex. Ara té vint anys i encara ara ens trobem adults que ens ho recorden i ens diuen que la canalla se saben el text de memòria. A més, hi ha nens que van viure l'estrena en el seu moment que ara tenen quasi 30 anys, alguns ja tenen fills i els porten a veure espectacles nostres. Fa molta impressió.

P.F: Quan vam començar, el públic eren pares més grans que nosaltres i ara ja són pares més joves. Suposo que arribarà un dia que els avis que hi hagi al públic seran com nosaltres.