Feliu Formosa: "Em preocupa no haver escrit més poesia, però la poesia t’ha de sortir"

MARIA SAYAVERA

Quin ha estat el seu darrer projecte?

Ara he acabat una traducció d’una poeta jueva, de l’alemany al català. Es diu Else Lasker Schüler i he traduït el darrer llibre que va publicar. Schüler va néixer el 1869 i va morir el 1945 a Jerusalem. Com et deia, era una poeta jueva però va estar vivint a Suïssa des del 1939 i fins a viatjar a Jerusalem, on va viure els darrers anys de la seva vida.

Abans d’aquesta traducció, però, vaig traduir l’obra de teatre “El professor Bernhardi”, que s’ha representat al Teatre Nacional de Catalunya. I ara també estic treballant en un dietari literari, del qual tinc unes 80 pàgines escrites ja. De dietaris n’he publicat quatre en aquests darrers anys.

Veient els últims projectes, podem dir que ha tocat diverses branques del món literari al llarg de la seva trajectòria...

Sí, tot i que potser, el que té més pes són els dotze llibres de poesia que he publicat.

Quan va començar a escriure poesia?

Vaig començar l’any 1972. A la primavera vaig escriure el primer llibre i a la tardor, el segon; així que vaig escriure dos llibres en un any. Després el ritme ja va ser més pausat, però en aquell moment, vaig començar a escriure i em van sortir els dos primers llibres en un any. En aquell moment vivia a Terrassa. Fins llavors, m’havia dedicat al teatre i a la política, sobretot al teatre.

Ha estat una de les seves grans passions

el teatre...

Sí, fins l’any 2000, que vaig fer el darrer treball com a actor. Vaig començar als anys seixanta, en l’època del teatre independent, amb un grup que es deia Gil Vicente, en honor a un autor portuguès, i amb el qual anàvem pels barris populars, fent un teatre sense passar per cap censura, actuant en centres cívics, bars, escoles... A més, després vaig estar molts anys com a professor a l’Institut del Teatre.

Què ha significat per a vostè la interpretació, doncs?

Com a actor, mai he estat un actor que es volgués dedicar exclusivament a actuar, sinó que he estat un actor molt de paraula. En aquest cas, utilitzava el teatre com a instrument de mobilització política, conscienciació, i en el moment en què vaig començar a escriure poesia, el teatre va quedar en un segon pla, perquè ja no calia aquella mobilització.

Abans que sorgís el Teatre Lliure, em trobava immers en la coordinació de grups de teatre com La Gàbia de Vic o La Tartana de Reus; ens reuníem cada setmana per coordinar projectes i obres. Aquests grups actuaven en entitats o fins i tot centres parroquials i vivien de la reivindicació. Després, a partir del 1972 ho vaig anar deixant, tot i que continuava fent d’actor, amb projectes importants com el muntatge d’una obra de l’Adrià Gual, “El Misteri de Dolor”, el 1992, que va ser enregistrada per Televisió de Catalunya i de la qual, encara ara, passen la gravació a l’Institut del Teatre.

Amb el pas cap a la poesia, quina va ser la seva evolució professional?

Quan vaig començar a escriure poesia buscava el contrari del que obtenia fent teatre. Volia tornar a reflexionar sobre qui era jo, sobre el passat, plantejar-me quin tipus de poesia volia fer, a partir de lectures i experiències personals... fer una poesia molt cultural. El 1976 vaig publicar “El cançoner”, que vaig escriure després de perdre la meva primera muller i en què parlava sobre l’absència; aquest és un llibre força important, tot i que ja n’havia escrit tres abans, i després vaig continuar escrivint poesia, fins l’any 2006, que vaig treure la meva darrera obra. Des de llavors no n’he escrit més... Però sí que he publicat el darrer assaig, “Sala de miralls”, a més d’un llibre de memòries, “Sense nostàlgia”, que va sortir fa un any i tracta de les memòries d’infància i de l’adolescència.

Per què “Sense nostàlgia”?

Perquè parlo de la infància i l’adolescència a l’època de la dictadura i és millor no tenir-ne nostàlgia, sinó recordar-la. La culpa d’haver publicat aquest llibre és d’una filla meva, la Clara. Ella em va dir que en el darrer dietari, en les quatre últimes pàgines, parlava de la meva infància, ja que la comparava amb els mateixos anys que va viure un escriptor alemany, i em va comentar que hauria de convertir aquestes quatre pàgines en un llibre. Així, vaig començar a prendre notes i vaig escriure aquestes memòries. Haig de dir que m’ho vaig passar molt bé i m’agradaria continuar i fer alguna cosa semblant. El llibre arriba fins l’any 1951, amb la vaga dels tramvies a Barcelona, quan jo tenia 17 anys i començava la lluita antifranquista. Ara però, estic immers a escriure notes de dietari.

Se sent més còmode escrivint assaig que narrativa?

L’assaig és un complement d’altres activitats. Ha estat un complement de la poesia i ara és l’única feina que faig, perquè he acabat les darreres traduccions. Aquesta darrera traducció de la poeta jueva va ser per encàrrec, a través de l’editorial Adesiara, de Martorell. Però els dietaris consisteixen a fer una feina i explicar-la, llegir un llibre i comentar-lo... I així vas acumulant peces d’assaig, reflexions sobre coses que veus, que vius o que et passen en un viatge. Ara hi ha força autors que n’escriuen, com en Pere Rovira o escriptors del País Valencià, per exemple, on hi ha uns quants dietaristes importants.

Suposo que la poesia i les traduccions són molt més absorbents...

Sí. Ara em preocupa una mica el fet de no haver escrit més poesia... però la poesia t’ha de sortir, has de tenir un moment en què se t’acudeixi emprendre un llibre de poesia. Els meus llibres de poesia, normalment, no són reculls de poemes, sinó que són llibres de poesia a partir d’un projecte, amb una història. Hi ha autors que fan reculls de poemes i la poesia ho permet, però en el meu cas, exceptuant alguna obra, no és aquesta la manera de treballar. N’hi ha un, sobretot, titulat “Per Puck”, que són 28 capítols, seguint una mateixa estructura, amb una citació teatral, una prosa poètica i un poema, que exemplifica molt bé el tipus de poemaris que faig, i en aquest cas, aquesta obra parla d’experiències teatrals, així que també és una manera de lligar el teatre amb la poesia.

Deia que feia temps que no escriu poesia... Hi ha alguna manera per a inspirar- se a l’hora d’escriure’n?

Depèn del llibre... Hi ha llibres escrits per necessitat, per exemple “El cançoner”, fet en un moment en què perds una persona i després d’uns mesos hi penses i et surt el llibre, expressant el que sents o el que has sentit per la persona desapareguda. Però sí que és cert que ha d’haver-hi un moment en què tinguis inspiració per escriure poesia, has de sentir-ho, saber què vols escriure... En canvi, la narrativa no és així, com en el cas de les memòries, tot i que també necessites l’experiència de dominar la prosa, que en el meu cas ve d’haver traduït molt i adquirir una base, però el procés creatiu és diferent.

Per a la poesia, s’ha de tenir un coneixement dels grans poetes, de les seves obres. En el meu cas, moltes vegades, he escrit un llibre de poesia perquè he llegit un poeta i aquesta lectura m’ha estimulat, et diu coses per a escriure la teva.

Quins són els seus referents poètics?

En l’època escolar, els principals referents eren els poetes castellans, com Garcia Lorca, Miguel Hernández, Jorge Guillén, Pedro Salinas, Cernuda, Machado... Després ja van venir en Carles Riba i sobretot en Salvador Espriu i en Pere Quart –Joan Oliver-, que era com un pare per a mi, ja que érem amics i ell era de Sabadell com jo. També vaig tenir una gran relació amb l’Agustí Bartra, qui em va estimular a escriure, ja que els deu primers poemes que vaig escriure els va mirar ell.

I també hi té, suposo, un paper important en Joan Vinyoli...

Amb en Joan Vinyoli ens vèiem cada setmana i la meva amistat amb ell va ser una experiència important. A en Joan penso que no se l’havia valorat prou, i ara fa uns anys que se’l valora molt. Se n’ha editat l’obra completa i potser dels poetes clàssics és un dels que més es valora. A partir del 1970, la seva poesia va canviar molt de forma i va començar a ser valorada, almenys una mica, i es va fer un homenatge a la universitat i se’l té més en consideració... També a través de l’any Vinyoli se l’ha tingut més en compte.

De traduccions, el gruix de treballs que ha fet són de l’alemany cap al català i el castellà, i en molts gèneres...

Sí, he fet molta narrativa i teatre, i alguna cosa de poesia. Bé, de poesia he traduït les antologies de poesia alemanya, amb les millors obres de la literatura universal, com a treball principal. Traduir poesia és molt agraït, perquè t’obliga a crear un poema nou, sent una feina molt creativa i, alhora, has de procurar conservar aspectes mètrics i de vegades fins i tot la rima, tot i que jo sempre em baso més en la mètrica que en la rima.

Un autor que m’ha interessat molt i que també he traduït és en Georg Trakl, així com en Bertolt Brecht, del qual he traduït tretze obres de teatre i tres llibres de poesia; el darrer que vaig fer, a finals del 2014, és “Devocionari domèstic”, editat també per Adesiara.

Un altre gènere que ha traduït i potser més minoritari, és l’òpera...

Sí... La darrera traducció va ser una obra de Brecht per al Teatro Español de Madrid, a més d’altres del mateix autor. És una feina molt laboriosa, ja que has d’ajustar el text a la música; s’ha d’escoltar i llegir la partitura, els temps forts i els febles, per tal de saber on posar les síl·labes... És un altre món.

Com veu el món editorial català?

Hi ha moltes editorials petites que treballen bé, s’atreveixen a editar llibres interessants, calculant molt els costos, sense buscar obtenir grans beneficis... això per una banda, per l’altra, hi ha el grans grups com Planeta, que domina una dotzena d’editorials. Són dos mons diferents. També hi ha editorials petites que aposten per la poesia...

Pel que fa als autors, a nivell català, com veu el panorama...

Bé, cal dir que hi ha diversos gèneres, però crec que en tots els casos hi ha grans autors. Si parlem de narrativa hi ha escriptors amb gran talent i surten molt bones novel·les. En el cas del teatre hi ha molts dramaturgs que escriuen bon teatre i fins i tot han estat traduïts a l’estranger, com en Pau Miró, i penso que tenim molt bona varietat, igual que en poesia. La creació poètica és molt diversa actualment, no com anys anteriors, en què hi havia èpoques que es deia que la poesia havia de ser social i tota era igual, després cada poema havia de ser una artefacte verbal i prou, una poesia molt més formalista, amb autors com la Maria Mercè Marsal, tot i que no és exclusivament formalista... però actualment, hi ha una sèrie de poetes joves que dominen molt l’idioma, com en Carles Morell, amb 24 anys i dotze llibres escrits... o bé la Gemma Gorga, de la qual he llegit dos llibres, i que tenen estils molt diferents. A més, tenint en compte la salut de l’idioma, que preocupa molt a nivell social, penso que culturalment té més bona salut. L’ús social crec que des de fa anys s’ha estancat, no crec que hagi perdut...

Com veu la seva trajectòria al llarg dels anys?

No puc valorar-la... és una trajectòria diversa, he fet moltes coses diferents, sempre partint del llenguatge, l’idioma, des de l’inici he treballat amb la llengua i en totes les obres s’identifica el meu estil. Són obres molt diferents però crec que en totes se m’hi pot reconèixer.

Què li diria a un autor que tot just comença?

Mira, justament llegint la Gemma Gorga, que em va fer arribar els seus dos llibres de poesia, vaig escriure-la per dir-li que dominava molt bé el llenguatge, però que el que havia de fer ara era acumular experiències, viure més, per tal de poder escriure sobre elles. I crec que és això... Sí que és cert que ara hi ha un poeta que ha influït molt, l’Enric Casasses, i els poetes d’ara dominen molt la forma i el llenguatge, com el cas d’en Carles Morell que domina molt el llenguatge.

Tot i això, la poesia pot ser molt hermètica i costa entendre aquest llenguatge perquè jugues amb ell, tot i que no en el meu cas, perquè la meva poesia és molt clara... són estils diferents. Però per això deia que la llengua, en l’àmbit cultural, té molt més bona salut que en l’ús social.

Entrevista publicada al monogràfic editat en paper #ADSANTJORDI