Feliu Formosa: “La vitalitat cultural i la identitat com a poble es dóna i té bona salut, però el català sempre està en perill com a llengua d’ús social i cal vetllar-lo”

ALBERT COMPTE RIBA

Per quins elements et guies en fer el recull de “Papallones a l’ombra”?

La tria podria haver estat una altra. Dels 100 poemes que em demanava Biblioteca del Núvol n’he entregat 118. He buscat que la llegibilitat i la comprensió dels poemes primés més que la profunditat del tema que hi tracto. D’alguns llibres n’he seleccionat molts i d’altres llibres, n’hi ha  pocs. Des de l’editorial també em van demanar que les acompanyés amb il·lustracions. Vaig escollir l’il·lustrador Albert Novellón, que havia estat Director de l’Escola d’Arts de Terrassa i és molt amic meu. Ha fet un recull d’obres de pintura abstracta, escultura i el conjunt queda molt maco.

És un volum que busca fer una primera aproximació a la teva obra?

Un sempre prefereix que li llegeixin l’obra completa. De tota manera és una forma de divulgar part de la meva obra que després pot conduir a llegir-la tota. Ja ho veurem.

S’ha publicat també la traducció “El meu piano blau”. Què et va cridar l’atenció d’Else Lasker-Schüller?

La seva humanitat, la seva originalitat dins del conjunt. De la poesia alemanya he traduït molt Bertolt Brecht o Georg Trakl, tots dos amb un estil molt propi. L’Else Lasker té el seu, també. És una poeta jueva, expressionista i bohèmia que va viure intensament el Berlín dels anys 20. És imaginativa, amb una poesia molt metafòrica, molt rica, on la imaginació vola i les experiències humanes es converteixen en imatges, per exemple quan diu “conèixer-te a tu, fill meu, és el que se’ns permet tenir de Déu”. L’any 1938 va perdre la nacionalitat alemanya, l’any següent se’n va anar a Jerusalem i el 1945 va morir. “El meu piano blau” és el seu últim llibre. En ell encara parla molt del seu fill que havia mort amb 28 anys.

Qui va ser August Strindberg, el dramaturg que traduïu amb Carolina Moreno a “Escrits sobre teatre”?

Un gran renovador del teatre contemporani. Per una banda escrivia teatre naturalista i de l’altra, crea també un teatre fantàstic, simbòlic, una mica surrealista. Des de l’Institut del Teatre se’n va voler publicar un volum i jo ja tenia traduïda una obra, “Dansa de mort”, que va dirigir el Joan Lluís Bozzo a La Villarroel el 1976.

Strindberg tindria paral·lels amb la teva carrera com a dramaturg i teòric?

Sí... Bé, crec que hi ha un moment del teatre contemporani abans de Brecht, el creador del teatre èpic. Al segle XIX ja hi havia Strindberg i també, el teatre impressionista de Txékhov, amb uns personatges que viuen una realitat en la qual estan insatisfetes. Amb ells comença el teatre contemporani, en són una mica els iniciadors.

Entraria dins d’aquest moviment el cinema americà fet per exiliats com Ernst Lubitsch?

Diria que sí. Per exemple l’Erich Von Stroheim o el Fritz Lang... El Lang sobretot. És molt expressionista, amb les llums i ombres molt marcades, molt especials. I fa aquesta obra fantàstica, “Metrópolis”. Aquí darrere hi ha Strindberg. M’interessen també actors exiliats com Peter Lorre i una persona que he admirat, que adoro i que escolto molt és la Marlene Dietrich.

Un dietari com el que ara et reediten “El present vulnerable” l’escrius per necessitat, com a vegades escrius poesia?

El diari comença com un complement, on escric part de la meva intimitat, la relació amb els altres. Però com a gènere literari hi evoco també política. Per exemple, l’evolució dels totalitarismes, del socialisme i el comunisme, a través d’autors com Klaus Thomas Mann. Provinc d’una lluita política antifranquista i encara avui m’interessa l’evolució del món després de les dues guerres del segle XX.

Què hi podem trobar darrere el títol “Els camins de la paraula”?

El títol de la conferència és copiat d’un llibre del Heidegger, “De camino al habla”. Amb el Joan Sellent volem tenir una conversa sobre com ens enriqueix la traducció, la lectura i l’escriptura. En la traducció has d’optar per unes paraules determinades. Tens opcions diferents per traslladar el significat únic d’una expressió a una altra llengua. Has d’escollir la paraula adequada.

Com el “Ser o no ser, aquest és el dilema” que va utilitzar el Joan Sellent per traduir Hamlet?

Sí, sí (riu). A vegades escollim mots que no són els que t’esperes d’una traducció literal o clàssica, però que busquen el mateix significat. D’una obra del cabaretista alemany Karl Valentin vaig traduir de l’original “M’has donat una medicina equivocada?” per “M’has donat un remei per un altre?” Són dues traduccions, la primera és més directa i l’altra és a la que arribo, més divertida. Amb tot, volen dir el mateix.

Torna a haver-hi censura.

De la censura no se’n parla però existeix. L’exposició d’Arco, Valtonyc exiliat... La Soraya Saenz de Santamaria va dir que l’article 155 s’havia aplicat malament perquè no s’havia intervingut TV3 ni l’ensenyament. Les declaracions de Pablo Casado són barbaritats semblants. Des de Catalunya cada dia hi ha manifestacions i el govern d’Espanya és absolutament hostil. El poder d’allà no s’ha cansat de repetir que aquí es persegueix el castellà fins al punt que una senyora castellana diu “Oh, si voy a Cataluña podré hablar el castellano?”

Han creat una opinió pública des del poder.

El Ramón Cotarelo ja ho assenyala. Espanya és irreformable. Nosaltres des d’aquí ja estem fent la revolució.

Com lluitàveu contra la censura i l’autocensura?

Contra la censura lluitàvem amb la ciclostil. Fèiem una revista universitària que havíem de presentar a la seu de Radio Espanya, a la Rambla de Barcelona. El censor era el Sebastià Sánchez-Juan, poeta català del règim franquista. Aquest era un organisme estatal, físic. Sabíem d’on et podien caure els cops. Ara no, ara no saps d’on et caurà la bufetada perquè la canalització de la ideologia no és clara.

Són respostes aleatòries.

Els ultres han començat a fer petites coses. El cotxe passant per sobre les creus de la plaça de Vic, el policia que li trenca el nas al Jordi Borràs i que després ell, el policia, el denuncia. Això ho feien abans. Un rebia una agressió i el policia et denunciava. Així confonen la història. Les manifestacions que organitzen convoquen poca gent. I aquests casos són sempre aïllats.

No és un gir a la dreta aïllat, està passant a tot Europa. Què ha passat amb les democràcies i la llibertat que defensen?

A Itàlia, Hongria, Polònia, l’Alternativa per Alemanya, un partit ultradretà, la Marine Le Pen a França... És difícil d’explicar. Fa uns anys es va derrotar el nazisme i en ressorgeix una mena de nostàlgia. No es va acabar del tot.

Des del sector de les arts escèniques s’està fent prou per afrontar-se a aquest gir?

La vitalitat cultural i la identitat com a poble es dóna i té bona salut, però el català sempre està en perill com a llengua d’ús social i cal vetllar-lo. Vaig poder parlar amb el Pere Calders quan va tornar de Mèxic i em va dir “Des del 39 fins ara han volgut acabar amb el català i no han pogut”. Després de la guerra van venir el Carles Riba, el Pere Quart... “Elegies de Bierville” de Carles Riba es va imprimir a Buenos Aires. Sempre s’ha resistit.

A l’article “El teatre i jo” de la revista “El procés” dius que “Poesia-document” té un alt valor contemporani. Per què?

Sí. És un text antic que encara conservo. El vam portar a escena moltes vegades i va ser la darrera peça que vam representar amb el grup Gil Vicente. És una antologia de poetes alemanys contra la guerra i el nazisme, en el qual es barregen documents històrics de l’època, testimonis del que succeïa. Ho fèiem pels barris, de forma clandestina.

Estaria dins d’aquesta línia de teatre de resistència “El retaule del flautista”?

Sí. És una obra que va passar censura, però pel seu simbolisme, la gent identificava la corrupció d’aquells personatges medievals amb la situació del moment, amb un poder que preferia abans que solucionar-ho, conviure amb les rates.

Com a acció revolucionària, el teatre és la darrera línia abans que una voluntat de canvi passi a la realitat, passi a l’acció?

Vaig començar a fer teatre per això. Com a militant del PSUC, les reunions, les lliçons marxistes eren una cosa, però per a mi, el teatre era una arma d’acció. Fèiem Brecht, Cervantes o Txékhov en castellà i català.

Ens trobem en un moment on hauríem de passar de l’exemple d’Antígona al de Medea?

No ho sé. Per què?

El desenllaç que provoca Antígona és a través del seu suïcidi, el de Medea és a través de la seva acció. Com a espectadors ens reconforta “Antígona”, però ella ha desaparegut quan s’esdevenen els fets de justícia. A “Medea” és ella qui acciona a voluntat, la desgràcia contra el poder.

“Medea” és un cas a part. Quan sap que Jàson es vol casar amb la princesa per interessos personals Medea assassina els seus propis fills. Antígona és el personatge paradigmàtic i simbòlic de la lluita contra el poder. En suïcidar-se Antígona, el fill de Creont, enamorat d’ella, també  es mata. Creont se n’adona que ho ha perdut tot.