Joaquim Fernández Bayón, forense: "Si disseccionem la societat d'avui veiem que és complicadíssima. És molt egoista i individualista"

Vostè és metge forense, per oposició, dels Jutjats d’Igualada. Quan va obtenir la plaça?

Vaig aprovar les oposicions fa trenta anys. El primer destí va ser Vitòria, després vaig estar un any a Sant Feliu de Llobregat i des del 1988 estic als Jutjats d’Igualada.

Quina va ser la seva formació?

A la plaça de forense s’accedeix, fins ara, per un sistema d’oposició, amb temaris de diferents disciplines que formen part de la forensia (psiquiatria, medicina legal, toxicologia, etc.). Després vaig estar tres mesos fent pràctiques a l’escola de medicina legal de Madrid -ara això ja ha canviat-, i a partir d’aquí et donaven la destinació inicial. Recordo que en aquella ocasió hi havia un miler de candidats per a 86 places. Això canviarà ara, en poc temps, s’establirà la formació del metge forense igual que la via MIR de la resta d’especialitats mèdiques, serà una cosa més ordenada, més reglada i més professionalitzada.

Ha comentat que la medicina forense aplega diverses disciplines. Quines?

Avui en dia hi ha més especialització, sobretot en el tema de les diferents disciplines mèdiques. Bàsicament, en l’àmbit forense, hi ha tres disciplines importants: la psiquiatria, la traumatologia i un darrer amb especialitats vinculades amb les agressions sexuals, com pot ser la ginecologia. La missió del forense, bàsicament, consisteix a oferir una assessoria professional al jutge. El jutge té moltes vegades temes mèdics que necessiten un assessorament pericial, que és la que li ofereix el forense.

Teniu més "feina" ara que abans?

Sí, ara hi ha “més feina”. Per una banda, hi ha més accidents de trànsit. També hi ha més problemes i dificultats socials, més problemes psiquiàtrics, i això es nota en l’àmbit judicial. També hi ha tot el tema de la violència de gènere, de la violència domèstica, que fa que els jutjats tinguin més feina. Vaig exercir com a forense únic als jutjats d’Igualada durant molts anys i no vaig tenir problemes, treballava amb tranquil·litat. 365 dies a l’any, sol de guàrdia, no es toleren si no hi ha tranquil·litat. Ara estic tranquil perquè som dos i, per edat, ja no faig activitat de guàrdies. Però ha crescut molt la feina.

El forense és un metge que no té el despatx a l'hospital sinó als jutjats?
Sí. La missió d’un metge forense, com deia, és la d’assessorar la justícia en temes mèdics. Tot allò que, en l’àmbit judicial, tingui a veure amb la medicina, té la participació del forense. Dins dels instituts de medicina legal que s’han format fa uns cinc o sis anys, ja hi ha uns especialistes forenses, com traumatòlegs, psiquiatres, etc. Per fortuna,  tinc també la formació en cirurgia ortopèdica i traumatologia, que és l’altra branca que practico de la medicina, que evidentment, en tot el tema d’accidents de trànsit, per exemple, em facilita molt la feina, perquè la conec a fons.

Al llarg d'aquests trenta anys la medicina forense també ha avançat tècnicament?

Sí, hem passat d’haver de fer les autòpsies en un racó d’un cementiri de qualsevol poble de la comarca a estar tot centralitzat en un institut de medicina legal a Barcelona, on s’evacuen tots els cadàvers i on es disposa de tots els mitjans sofisticats inimaginables per poder treballar. És un centre punter.

Els metges forenses, sou com els de les sèries i pel·lícules?

Ja ens agradaria a molts forenses tenir les vivències que tenen aquests personatges… Hi ha algunes coses que són reals, com el tema dels laboratoris, les autòpsies, la recollida de mostres, les investigacions… Però les trames personals dels personatges de la sèrie Nit i dia de TV3, o les cases on viuen… això ja és una altra cosa!

Treballeu braç a braç amb la policia. Com són les relacions?

Depenem molt dels Mossos, que són els que et faciliten l’aixecament d’un cadàver de difícil accés, o per accedir a l'habitatge d’una persona amb trastorn mental, per exemple. La col·laboració és molt bona. La formació de la nostra policia és molt bona, tenen uns laboratoris molt ben preparats. Tenen molta cura en totes les situacions, tant per facilitar la feina als professionals com per evitar problemes a la persona perjudicada.

El forense és una persona de pedra o de glaç? Com supereu les situacions colpidores que viviu?

Amb el temps, fas com una mena de cuirassa. T’hi acostumes. Hi ha situacions que es pateixen, sobretot aquelles en què hi ha canalla, que vulguis que no, et toquen. Mires d’objectivar feina i no persones.

És difícil no endur-s’ho a casa?

Personalment, no massa. Potser gràcies al pas dels anys. No m’agrada endur-m'ho a casa. Tinc la sort que amb la meva parella compartim aquesta idea, tots dos treballem en l’àmbit de la sanitat i un cop a casa abaixem persianes…

Però quan et treus cuirassa, no afloren els sentiments, les emocions?

Sí, no pots deixar de patir, sobretot amb la canalleta. Recordo un cas, un mes d’agost, per la festa major, un nen de 8 o 9 anys que va quedar atrapat en una porta d’un garatge. Encara que hi posis barreres, t’afecta molt. I més si ets pare, encara més.

Abans ha comentat que ara tenen més feina, que han augmentat els casos de violència de gènere, de violència domèstica, de transtorns mentals. Agafi el bisturí i disseccioni la societat d'avui. Com la veu?

Si disseecionem la societat d'avui veiem que és omplicadíssima. És molt egoista. Individualista. Tenim un món i que no ens el toqui ningú. I tot el que pugui agredir-lo fa que brotin coses. Sorgeix la manca de confiança, les situacions de conflicte, l'agressivitat… a tots els nivells. Segurament el jovent que comença ara ens farà canviar, però els adults ho vivim malament. Cal que la gent s’entengui, que tingui un mínim de solidaritat.