‘Tinc ganes de sortir del món dels problemes on em trobo’

Intentant alliberar-se... de què?

Del món dels problemes. El 2000 vaig començar a pintar quadres que donaven voltes al món dels problemes, i és clar, d’això ja en fa 12 anys, ara tindria ganes que em sortís alguna cosa nova i diferent però no es pot forçar la màquina, no sé quan sortirà.

I ara ets en un impàs?

Sí, ara només mirant els quadres ja es veu que segueixen donant voltes en el món dels problemes, personatges que es volen alliberar, però no poden, estan lligats.

I com és per tu aquest món dels problemes?

Si mires la tele o llegeixes els diaris te n’adones que el món dels problemes és el món en què vivim. Hi ha algú sense problemes? Miro de no especificar quin és el problema que tenen els meus personatges perquè cadascú hi pugui reflectir el seu. En un moment o altre tothom s’ha trobat lligat de mans i peus o esclafat i són precisament aquestes sensacions les que pinto.

I dius que te’n vols sortir, saps cap on vols anar?

Ni idea, no ho sé. Ara estic treballant, intentant fent coses diferents però quan m’ho miro veig que encara sóc dins d’aquest món.

Dius que t’hi trobes des del 2000, abans què pintaves?

Abans pintava el món oníric, colors alegres, personatges contemplatius, explosions de color...

Arràn de què va venir aquest canvi?

No ho sé... la veritat és que no sé d’on va venir. Hi ha artistes que agafen un estil i s’hi casen, es passen tota la carrera artística copiant-se a ells mateixos però jo arriba un moment que em canso de mi mateix i tinc ganes de fer coses noves, però això no surt així com així.

A més de la pintura tu també has tocat altres branques de com la fotografia o el vídeo art, creus que l’art ha de ser total...?

Bé, de la mateixa manera que t’avorreixes dels motius, també t’avorreixes dels pinzells. I un dia agafes una càmera de fer fotos i fas fotos, però també te’n canses i agafes una càmera de vídeo i fas vídeoart, llavors te’n tornes a cansar i tornes a agafar un llapis i fas dibuixos... No em caso ni en cap tècnica ni en cap suport concret, potser el dia de demà escric un llibre! Necessito descobrir coses, així com un nen petit que quan va a l’escola i cada dia prova noves experiències.

La cultura i l’art estan menystinguts en aquesta societat?

No se’ls dóna gaire valor. Molta gent diu ‘jo no sé dibuixar’ el dibuixar és una disciplina a la que no se li dóna la mateixa importància que a les matemàtiques. A més, deixes les arts plàstiques a l’escola i tothom es queda amb un nivell molt bàsic.

Es pot viure de l’art?

N’hi ha que sí que hi viuen.

Tu no?

Jo visc de la pintura, haig de pintar el que pinto jo i el que vol el mercat. Tinc dues firmes, el Sanahuja alimenta l’esperit i Kraks alimenta el cos. Actualment per viure necessito ‘prostituir-me’ i pintar el que demana la gent, això és el que em dóna diners per viure. Jo tenia clar que els diners els volia treure de la pintura. Pinto per interioristes, botigues de decoració, il·lustracions de llibres, disseny gràfic... Kraks em permet estar alliberat perquè quan pinto un Sanahuja no penso en si el vendré o no, sóc lliure per pintar el que vulgui.

Els clients de Sanahuja mostren un cert rebuig quan veu aquests quadres encara dins del món dels problemes?

Jo amb això he quedat parat. He venut cada quadre que quan sé que s’ha venut el primer que faig és parlar amb el galerista: ‘Però qui ha comprat aquest quadre’ i a vegades se’l compren per penjar-se’l al menjador. Jo he arribat a vendre un quadre on hi havia un pèndol de Foucault partint un home.

Fins i tot tinc seguidors que quan han vist les darreres exposicions diuen: ‘Ostres, ens imaginàvem més canya’.

Quins són els teus referents en pintura?

A mi m’agrada l’època fosca del Goya, l’època boja de Bosco... Jo recordo de petit que a casa teníem un llibre de les obres del Museu del Prado i del Museo del Louvre i m’havia fet fart de mirar-los i mirar-los.

És a dir que ja des de petit vas demostrar interès pel món de l’art?

Sí... bé, a mi m’agradava dibuixar però no sabia a què m’acabaria dedicant. Jo feia còmics i vaig acabar estudiant disseny gràfic a Tàrrega. Allà em vaig fer amic d’un noi que estudiava pintura i allà vaig començar a pintar, el meu primer quadre va ser de 1993.

Quan dibuixava còmics a la primera vinyeta i posava molt d’entusiasme però quan arribava a la última, ja tenia ganes d’acabar. Amb la pintura vaig trobar la manera d’explicar una història en una sola vinyeta.

Però els quadros mereixen una dedicació superior, no?

Sí, és clar, però jo miro de no mastegar-los massa, si comences a potinejar massa perden la frescura, la força de la primera línia. A vegades, el més complicat a l’hora de pintar un quadre és trobar el moment de parar. Perquè quan pintes un quadre va millorant, millorant, millorant... fins que arriba un moment que si ho segueixes treballant comença a empitjorar, s’ha de trobar la punta, el moment on el quadre està en el seu millor punt.