‘Jo gaudeixo sempre volant, tant travessant l’Aconcagua com fent un vol per sobre d’Igualada’

Per què l’Aconcagua?

Fa uns anys vam anar a una concentració de globus a Xile, l’entorn ens va deixar meravellats i necessitàvem una excusa per tornar-hi. D’allà va sortir la idea de travessar l’Aconcagua amb globus. A més a més, nosaltres de joves ja hi havíem anat amb moto.

Amb moto?

Sí, això era l’any 1973 així que ja parlo de fa 37 anys, llavors no vam fer el cim però vam arribar a uns 6.800 metres. És una cosa que ara no faria, entenc que s’ha de respectar la muntanya i l’entorn, però en aquell moment va ser una aventura molt maca.

I al 2004 vau fer el primer intent amb globus...

Després de l’accident que vam tenir el primer cop que vam intentar travessar l’Aconcagua ara fa 6 anys, et quedes una mica tocat: Sempre penses que potser no anàvem suficientment preparats i, de fet, veient els recursos que hem fet servir aquesta vegada, reconec que potser no hi anàvem prou. Jo ja havia volat a 6.000 metres i en condicions molt més adverses, però volar a més de 9.000 metres com hem fet és una altra història, la quantitat d’oxigen que hi ha a l’atmosfera és molt diferent. Aquesta vegada hi hem anat amb un globus especial i hem pres moltes més precaucions; de totes maneres, si tornés a fer un vol d’aquestes característiques, encara en prendria més.

És un globus especial?

Sí. Hi hem anat amb “L’Aconcagua”, un globus que en diem“ecomàgic” i que es caracteritza perquè consumeix menys. Això permet que si en algun moment no hi ha vent, es pugui acabar el vol i aterrar sense perill de quedar-se sense gas. Abans de fer l’expedició ja havia provat el globus: Vaig fer un vol des del Pedraforca fins a Portbou tot seguint els Pirineus i també vam anar amb el meu company d’aventura, el pilot alemany Uween Schneider, a provar el globus als Alps. Allà va quedar clar que era el millor globus per fer la travessia, ja que dels sis globus que volàvem pels Alps, quatre van haver de ser rescatats per helicòpters perquè s’havien quedat sense gas. Això als Andes no et pot passar!

Vau volar des de Xile i fins a l’Argentina...

Vam sortir a les 7 del matí des d’un poble de Xile que es diu Illapel. El dia abans ens vam quedar a dormir en tendes allà ja que el punt de sortida, que vam escollir en funció de la climatologia, estava a unes dues hores del lloc on ens hostatjàvem. Vam volar quasi tota l’estona a uns 5.000 metres fins que ens vam apropar a la muntanya, llavors vam ascendir fins a més de 9.000 metres. Vam aterrar passades les 12 del migdia després d’haver fet un vol preciós, amb temps per filmar, fotografiar i gaudir del paisatge. L’hora de l’aterratge va ser una mica més tard del previst. Ara allà és l’estiu i cap al migdia comencen a haver-hi algunes corrents tèrmiques perilloses. Nosaltres ja vam aterrar amb una mica de vent, i al cap d’una hora de ser al terra es va girar força moviment.

I un cop aterrats?

Vam arribar a Mendoza, una ciutat Argentina on ens vam reunir amb tot l’equip de terra. L’equip de terra estava format per 12 igualadins, entre els quals hi havia Rafael Vilarrubias, amb qui havia fet la travessia la primera vegada, l’Adriana, una de les meves filles, la meva dona i altres amics. Ells havien sortit d’Illapel a les 8 del matí, després d’haver-nos ajudat a enlairar-nos i d’haver recollit les tendes, i no van arribar a Mendoza fins les 7 del vespre.

Ah, i s’ha de dir que el casal català de la ciutat argentina és molt actiu: ens van preparar un sopar de benvinguda i ens van acollir molt bé. Ens van cuinar una paella!

Te n’emportes molts records?

Va ser un moment molt bonic, ens vam retrobar amb vells amics que ens havien ajudat durant la primera expedició a l’Aconcagua i també gent que havíem conegut el primer cop que vam venir amb motos. Un cop a Mendoza vam fer alguns vols amb globus, així tothom va poder volar i gaudir d’unes vistes úniques i d’uns paisatges esplèndids. També vam fer un parell d’excursions a peu. Una d’elles va durar tres dies i vam arribar fins al punt on havíem caigut el 2004. Va ser un moment molt emotiu, perquè tant el Rafael com jo tenim l’accident molt gravat. A més a més, vam trobar-hi restes de la cistella i fins i tot un bolígraf bic que encara escrivia.

Pots comparar-ho amb altres expedicions?

Cada un dels viatges que fem és diferent: l’expedició al Pol Nord, volar per sobre d’Àfrica... Però jo sempre gaudeixo volant, ja sigui travessant l’Aconcagua o fent un vol per sobre d’Igualada.

I la pròxima aventura?

No he pensat en res concret, però de cara l’any que ve estem pensant en tornar a l’Àfrica...