'La gent té ganes de cantar en català i això es nota'

Com definiríeu la vostra música?

Quan la gent ens va començar a fer aquesta pregunta i ens van començar a posar etiquetes, ens vam inventar mig de broma el concepte ‘electro avant pop d’autor’.La veritat és que som un grup que fa música pop amb lletres d’autor, lletres que expliquen moltes coses.

Sou partícips del canvi en el panorama musical català...

A Catalunya s’ha avançat molt en els gèneres musicals i en aquests últims dos anys s’està omplint el buit que va quedar després dels grups de rock català dels 90. La veritat és que la gent té moltes ganes de cantar en català i això es nota i ens il·lusiona moltíssim. L’any passat van esclatar els Manel i ara nosaltres estem molt contents amb l’acollida que estem tenint.

Quins són els vostres referents?

Nosaltres vam començar a fer música en català el 2005 i llavors el grup que d’alguna manera ens va inspirar va ser Antònia Font.

Cantar en català ja no és una reivindicació...

No.. nosaltres cantem en català perquè és la nostra llengua, és la llengua que utilitzem cada dia i per tant també la fem servir per cantar, però no necessitem reivindicar ni demanar res i creiem que això és un pas més per a la normalitat del país.

Com han influït Internet i les xarxes socials en el vostre èxit?

Només cal dir que Els Amics de les Arts van néixer abans al Myspace que en una sala de concerts real. Les xarxes digitals permeten que qualsevol persona, com nosaltres, amb moltes idees però sense cap suport econòmic ni discogràfic al darrere es pugui donar a conèixer. Nosaltres sempre diem que som 3.0: no fem servir la xarxa sinó que la xarxa ens ha creat a nosaltres, al Myspace estem entre els top 3 d’Espanya.

A més a més, som molt actius a les xarxes socials: per exemple ara fa poc vam organitzar un concurs per ‘Trobar la Marta’ la noia que canta a la cançó de Bed and Breakfast. La guanyadora va acabar pujant amb nosaltres a l’escenari.

Els quatre teniu el mateix protagonisme dins del grup?

Sí, la veritat és que això és força inèdit, tots tenim veu en les lletres, quan fem les cançons ens repartim les estrofes entre els quatre i això és un tret identitari nostre, però cadascú de nosaltres tenim un rol dins del grup

Quin és el paper de cadascú?

En Joan Enric és el més creatiu, sempre té idees, sempre està pensant en coses noves.

A en Ferran n’hi diem l’home binari, té un domini extraordinari de les màquines i de les bases electròniques. En Dani és molt bo fent arranjaments, li agrada tunejar les idees i l’Eduard és energia pura, és qui proposa més idees i porta més embranzida a l’escenari.

Si us dieu ‘Els Amics de les Arts’, on són les altres arts?

Ens considerem un grup molt creatiu, fem nosaltres mateixos els videoclips, els monòlegs dels concerts, vam participar en la fotografia i l’estètica del disc i la majoria de les lletres parlen de literatura o de cinema perquè ens encanta. Som pluridisciplinars.

Moltes de les vostres cançons tenen referències franceses...

La veritat és que ens agrada molt França i és una de les grans fonts de cantautors. La lletra francesa és molt semblant a la catalana i diu moltes coses. A més a més hi ha alguna cosa en aquest món que ens atrau molt, es pot veure en la cançó de ‘Dejà-vu’.

Heu dit que teníeu en compte l’estètica del disc, també teniu una manera definida de vestir-vos?

Sí, a la portada del disc i en molts videoclips sortim amb aquests jerseis de punt que tenen un toc dels anys vuitanta. És un punt nostàlgic i romàntic, ens evoca els anys 80 quan es van començar a fer les primeres cançons electròniques i quan nosaltres érem petits i portàvem jerseis gruixuts. Ara a l’estiu som molt fans de les camises de quadres.

Alguna cançó que us agradi especialment?

Cada cançó és com un fill per a nosaltres i la fem amb tot el nostre ‘carinyo’. El que més ens ha sorprès és que la gent ha fet seves les cançons.

'Reykjavic' és la cançó de les parelles, veiem molta gent abraçada quan la toquem. 'Jean Luc' és la cançó que la gent canta amb més força i 'Per mars i muntanyes' s’ha convertit en una mena d’himne, l’himne d’una generació que vam créixer mirant Bola de Drac a la televisió.

'L’home que va matar Liberty Valance' és molt especial, és de les lletres més dures del disc i molt interessant. Fa poc vam començar a tocar-la en alguns concerts, només si hi ha la calma suficient que es requereix per escoltar-la.