"La gent ha de saber diferenciar què és informació de què no ho és"

- Des del 2008 ets cap d’informatius del RAC1. La gent té interès per l'actualitat, té interès per saber què està passant al seu municipi, al país o al món?

- Estem en un moment en què la gent té més canals per informar-se dels que hi havia el 2008, perquè les coses han canviat molt en pocs anys. Però tota aquesta gran capacitat que hi ha de poder accedir a la informació i, a més, a una informació de qualitat, feta per mitjans de comunicació, feta per periodistes, també crea una saturació. Ho vam veure amb la pandèmia. Hi havia molta informació. Hi havia molta necessitat d’informació, perquè la gent es trobava en una situació que no havia viscut mai a la vida i que ningú havia pogut explicar. Era una situació molt estranya, no teníem coneixement de res i vam haver d’aprendre… Però també hi va haver una saturació d'informació en aquell moment. Aquesta saturació d’informació fa que la gent, en algun moment, vulgui desconnectar. La gent necessita, en algun moment, fer una escapada i anar cap a l’entreteniment, cap a la distracció, per aturar-se i fer una pausa. És una gran paradoxa: això passa en el moment en què tu tens moltes possibilitats, obres el mòbil i pots tenir-hi tots els canals de comunicació,tots els periodistes que t'estan enviant informació. I, en algun moment, necessites fer una pausa, i és el que estem intentant aprendre tots, en aquests moments, de trobar l’equilibri.

- I potser els que tenen més canals són els joves. Tenen interès per l’actualitat?

- Aquesta és una de les grans preguntes que ens fem els periodistes: què hem de fer per captar els joves. Diuen que s’informen a través de les xarxes socials. Això ho hem de matisar una mica. Xarxes socials? Doncs… depèn de quines… És a dir, hi ha canals de mitjans i de periodistes on sí que et pots informar. A la resta, t’entretens. No t’informes. Hi ha xarxes amb una gran quantitat d’informació, però també tens molta distracció, molt entreteniment i moltes coses que pot dir qualsevol persona, amb trenta segons, penjant un post i dient la primera cosa que li passi pel cap, sense estar contrastada, sense estar editada, sense estar preparada i sense seguir els passos normals que fem els periodistes. Per tant, això que t'informes només per les xarxes socials és una cosa que hauríem de posar en quarantena. Als joves hem de donar-los la informació però adaptant-nos al seu llenguatge. RAC1 ara ha fet vint-i-cinc anys. Tenim l’audiència més alta que hi ha hagut mai en la història de la ràdio a Catalunya, un milió seixanta-quatre mil oients. Això vol dir que, de crisi d’audiència, no en tenim. Evidentment, hem d'anar a buscar públic jove. Nosaltres fem servir un tipus de llenguatge per als joves que l'hem adaptat també a les xarxes socials. Per tant, quan anem a Instagram, els hem de dir les coses amb el seu llenguatge, però sense deixar de ser absolutament rigorós, amb qualitat. L’hem d’adaptar per intentar captar-los. Hem de fer servir aquestes xarxes socials per fer arribar el missatge als joves amb el seu llenguatge. Aquí sorgeix una altra derivada, que és que tu i jo no sabem fer servir el llenguatge dels joves de vint anys. Això vol dir que a la redacció hi ha d’haver gent d’aquesta edat. Tenim els estudiants en pràctiques que ens ajuden molt en això. Ells t'aporten el llenguatge que fan servir i la seva manera de fer. No podem oblidar el públic que tenim, perquè és el gran gruix que hi ha actualment, però hem d'adaptar-nos i oferir-los la informació tal com la consumeixen, que no és ni posant-se l’informatiu a les vuit del matí, a les dues del migdia o a les vuit del vespre, ni posant a casa el TN o agafant un diari, sinó que els hem de donar la informació seguint els seus hàbits de consum, les seves maneres de fer. Ens hem d'anar adaptant.

- Has comentat el rècord d’audiència de RAC1. Quines són les claus de l'èxit d’aquest lideratge?

- Jo formo part de l'equip inicial de la ràdio. Tots veníem de llocs diferents, veníem de mitjans de comunicació bàsicament locals, en el meu cas d’Igualada. Llavors, ja hi havia una emissora de ràdio que ho feia molt bé, que era Catalunya Ràdio, i que era absolutament formal. Nosaltres anàvem a fer una cosa diferent, que era parlar a la gent tal com parlen entre ells. Nosaltres érem una persona més que tenien al seu costat i que els parlava com ells volien escoltar. La fórmula que vam fer, que era informació, entreteniment i esport, s’ha mantingut des del primer dia. Aquell llenguatge, sobretot directe, d’explicar les coses tal com són però sense oblidar que som un mitjà de comunicació  que, per tant, tenim una responsabilitat amb la llengua. Evidentment, no direm ni bueno ni vale, però sí que podem fer servir expressions molt més populars, molt més quotidianes de la gent sense caure en aquell formalisme més extrem. Tot això ho hem anat accentuant al llarg del temps, de manera que hem aconseguit que quan escoltes RAC1 és com si la persona que t’està parlant la tinguis al teu costat i t’estigui parlant com qualsevol persona del teu entorn, com un amic, com un familiar… Hem anat creant aquesta mena d’escola perquè ha anat venint tot cap a la nostra manera de fer. Vam aconseguir el lideratge per primer cop el 2009 i des d'aleshores ha estat ascendent.  Aquest any vam aconseguir una cosa que sempre volíem, que era superar el milió d’oients, que semblava que era una xifra absolutament impossible de fer. Amb aquestes noves tècniques, com la ràdio en streaming, el fet de poder escoltar-nos a través dels telèfons mòbils, ha provocat una amplíssima capacitat de tenir encara més públic. La clau és que parlem a la gent com parlen entre ells, entre el grup d’amics, la família, els companys de feina… Tens tot el dia una ràdio que t’està parlant i que t’està acompanyant. Això ens defineix.

- Has explicat que als inicis de RAC1, la majoria proveníeu del món local… Quin record tens d'aquella època? Al llarg d’aquests anys, com han canviat les redaccions i el consum?

- Jo tinc molt clar que ara estic on estic perquè hi ha tota una trajectòria, que va començar entrant un dia a l’emissora Anoia Ràdio-Cadena 13, que era a la Rambla Sant Isidre d’Igualada. Els meus pares van preguntar-li a una persona que hi treballava, el Josep Maria Via, si necessitaven algú que els donés un cop de mà. Era una redacció petita. I els sistemes no tenen res a veure amb els d’ara. Això ho hem comentat aquests dies en trobades que hem fet de periodistes i alguns tenen un Revox, un Cartridge a casa, que són peces de museu! Ara, sense un ordinador, és difícil fer res… És clau poder començar en un mitjà de comunicació local, on toques totes les tecles…

- És com començar als Pastorets per a un actor professional…

- Sí, perquè fas de tot. Fèiem de tècnics, fèiem les entrevistes, fèiem publicitat… Toques totes les tecles, i després et vas especialitzant. Sense l’etapa inicial a Anoia Ràdio, sense l’etapa posterior a Televisió Igualada, no hagués arribat a RAC1. Aquelles redaccions d’abans no tenen res a veure amb les d’ara. Només cal recordar l’entrada d’Internet a les redaccions, que allò ja va ser una revolució total. Ara ho tens i ho pots fer absolutament tot en un ordinador. Tots els avenços tecnològics ens han ajudat moltíssim en processos, reduint molt el temps que has de dedicar a determinades coses,i això et permet dedicar-te més a fer periodisme. És com un altre món, però sense aquell món de fa anys, aquest no existiria. L’etapa inicial en el món local et va formant i va creant el periodista que després, si tens la sort i tens la capacitat de poder anar escalant i fent altres feines, vas acabant de modelar.

- Tots aquests avenços revolucionaris han portat coses positives, però també alguna de negativa, com poden ser les fake news, i la seva viralització, per exemple. Què han de fer els mitjans per lluitar contra això? I la societat?

- La majoria dels mitjans ja estem fent el que hem de fer.. És a dir, si tu tens una informació, l’has de contrastar i editar. Aquesta és la feina que ha de fer un periodista. Perquè això mantindrà la nostra marca. Si jo sé que el Toni Cortès fa la feina bé, qualsevol cosa que m’expliquis, me la creuré. Si en algun moment hi ha una fallada, aleshores això posarà molt en qüestió, no només el Toni Cortès, sinó també els mitjans on treballa. Pel que fa a la societat, i ara parlo com a degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, el que hem de fer és donar a la gent les eines perquè diferenciïn entre mentides i informació. Això és educació mediàtica. El Col·legi, des de fa quinze anys, fa uns cursos d'educació mediàtica a centres de secundària de Catalunya,on un periodista col·legiat que, a més a més, és de la zona,explica als alumnes la diferència entre informació i fake news. I des del Col·legi demanem que això sigui curricular a secundària i, fins i tot, als últims cursos de primària.

- Per que els adolescents ja tenen telèfon mòbil?

- Exacte. La qüestió és que si tens un telèfon, pots anar a moltes pàgines que el que fan és desinformar-te. Hem de fer educació mediàtica, i no només als joves, també a la gent gran. També estem fent cursos en biblioteques i centres cívics, on la gent gran, que ara té molta capacitat d’accedir a Internet, es connecten a qualsevol lloc i es creuen el que hi ha. Per què? Perquè la gent que difon fake news ho fa molt ben fet. Li donen un entorn que sembla que en principi sigui veritat. Però a dins hi ha les falles. Hem de fer educació mediàtica, que la gent sàpiga diferenciar clarament què és informació del què no ho és. I tothom sabrà una mica més cap on s’ha de moure, cap on ha d’anar. En això hem de ser molt radicals. I, sobretot, no els hem de dir ni “pesudo mitjà” ni “pseudo periodista” perquè o ets periodista i ho fas bé, o no ho ets. O ets un mitjà, i per tant ho fas bé, o no ho ets. I hem de ser els periodistes els que ho hem de defensar més,perquè ens hi va la nostra credibilitat i la nostra feina.

- I aquesta credibilitat està més o menys en perill en els mitjans locals, de proximitat?

- El periodisme de proximitat sempre ha sigut clau. Quan jo estava treballant en mitjans locals, a Igualada, veia que la gent anava a comprar cada dia el diari nacional, però els dies que sortia la premsa local també l’anaven a comprar. I anaves als bars i també els trobaves. Perquè la gent també volia saber què passava al costat de casa seva. I això qui li ho explica? Li ho explica el periodista i el mitjà de comunicació local.

- El mateix periodista que es troba pel carrer o comprant al mercat…

- Sí, i que li podrà dir escolta estic d’acord amb allò que has escrit… Com li passa a l’alcalde, que el paren cada dues o tres passes pel carrer, que si hi ha un llum o una paperera trencats… El periodista també tindrà aquesta proximitat. Tu vols saber què és el que passa al teu entorn més immediat, al teu barri, al teu poble, a la teva comarca. I això només t’ho donarà un mitjà local. Perquè els mitjans nacionals posem el focus en l'àmbit local quan passen coses molt grans o molt importants. Els mitjans locals tenen la gran sort de poder tenir aquesta credibilitat i és difícil que la perdin. Sí que és cert que han sortit i surten projectes de fake news en l’àmbit local. I el que s'ha de fer, aleshores, és donar tot el suport als mitjans i als periodistes locals que sí que ho fan bé perquè es diferenciïn dels altres. El periodisme local és bàsic per poder fer comunitat.

- Hem comentat algun aspecte negatiu de les xarxes socials, però també en tenen de positius, no, per als mitjans?

- Sí, sobretot que has democratitzat molt la informació. Sempre que sortia un nou invent, sempre s’ha dit que seria el final de la ràdio…

- Video Killed the Radio Star…

- Exacte. I la ràdio no només no ha mort sinó que cada vegada surt més forta i més reforçada del que era anteriorment. Per tant, has d'adaptar-te a totes les novetats que van sortint. Quan va sorgir Internet, què va fer la ràdio? Va incorporar-s’hi i fer-la servir en el seu dia a dia. Ara pots escoltar la ràdio a través d’Internet. Portes la ràdio tot el dia a la butxaca. Les novetats poden fer por quan entreni és la teva capacitat de fer servir tots els aspectes positius i bons que aporta allò per fer-te’ls teus. I a partir d’aquí, per anar creixent i per anar millorant tota la teva feina. I passa el mateix en els altres mitjans. Els diaris en paper tenien el seu públic i amb l’entrada d’Internet ara tenen les seves edicions digitals, a l’abast del lector en qualsevol moment del dia i a qualsevol lloc. Has d'agafar tots els aspectes positius de les novetats, fer-te’ls teus i millorar la capacitat que tens d'ampliar l’audiència.

- Parlant de novetats, una de les coses que pot causar un cert temor o incertesa és la Intel·ligència Artificial?

- Fixem-nos, per exemple, en aquesta entrevista. Fa poc temps, tu estaries prenent notes, l’enregistraries amb una gravadora, i després l’hauries de transcriure. Ara, la graves al mòbil i la Intel·ligència Artificial te la transcriu. T’estalvia moltes hores de feina. Això és positiu. Però tu no la donaràs per vàlida, hi ha tota una feina d’edició i de revisió posterior. Feina que ha de fer un periodista. T'haurà ajudat molt a fer la feina, t’haurà estalviat molt temps, però sempre hi ha d'haver una persona al darrere. Un altre exemple: amb aquest darrer temporal de pluja que hi ha hagut a finals de desembre, tu pots preguntar a la Intel·ligència Artificial quantes llevantades hi ha hagut el mes de desembre en els últims dos-cents anys a Catalunya. Pots demanar-li dades estadístiques, una informació que t'ajudarà a complementar la que tu ja tens del dia a dia. Però després, tu hauràs de revisar aquesta informació que has demanat a la IA. Al final, sempre hi ha d'haver un periodista, que és la persona que estarà, en el cas nostre, aquí, fent-me les preguntes i no una màquina. Per tant, la qüestió és que tot això t'ha d’ajudar a complementar la teva feina i agilitzar alguns aspectes,diguem-ne que mecànics o tècnic. La IA et buscarà informació, dades, però sempre al final hi haurà d'haver el periodista que sap discriminar aquella informació.

- Hi ha un element, en comunicació, que és la immediatesa. Creus que aquesta voluntat de ser el primer pot posar en risc la informació acurada, rigorosa i precisa?

- La gent no va pel carrer escoltant amb una orella Catalunya Ràdio i amb l’altra RAC1 i mirant a veure qui és el primer en donar una notícia. Nosaltres hem d'explicar les coses bé i les hem d'explicar sense tenir cap mena de dubte que allò que expliquem és cert. Si volem ser els primers, podent cometre un error, perquè hem volgut anar de pressa, per la immediatesa, i ho fem malament, doncs això és un mal negoci, per al periodista i per a tota la cadena que ho ha permès. Evidentment, vull ser el primer a explicar les coses i vull ser el primer a explicar-ho bé. Ara, si hi ha qualsevol risc que aquella informació que estic donant no passi per tots els passos previs per poder estar tranquil quan dono aquella informació, prefereixo ser el segon, però havent fet la feina ben feta. Jo el que vull és que la gent em digui que RAC1 m'explica les coses, i que me les explica bé, me la puc creure, i té aquesta credibilitat. No que tinguem, per voler anar massa ràpid, per voler ser els primers, la possibilitat de caure en el perill d’explicar alguna cosa malament o que no sigui certa i després haver de rectificar. La qüestió és que el que expliquem estigui degudament contrastat. Si som els primers, fantàstic. Si per alguna cosa, aquell cop, som els segons a explicar-ho, l’important és que ho haurem fet bé.

- Sobretot, en mitjans locals, les redaccions s’han anat aprimant molt. També s’ha anat tendint a prioritzar la quantitat a la qualitat, cada vegada es practica més el copy&paste, passar-ho tot pel ChatGPT i això fa que hi hagi menys temes propis,menys investigació, menys articles signats per periodistes…

- La tendència és aquesta. S’aprimen les redaccions per qüestions econòmiques. No hem d’oblidar que estem parlant d'un negoci, d’empreses. Hi ha una cosa que encara tenim pendent, que és que tots hem après que per escoltar música hem de pagar. Tots hem assumit que per veure pel·lícules i sèries hem de pagar però, en canvi,en la informació, això no passa. Potser perquè la gent s'ha acostumat a tenir la informació gratuïta, i aleshores, posar preu a això és més complicat. Però s’ha de fer entendre. Tenir una redacció de periodistes que busquin informació, que treballin aquella informació, que t'estiguin explicant què és el que passa, això té un preu. Ara, caure en el perill d'agafar les notes de premsa, fer copy&paste i posar-les a una pàgina web o a una pàgina escrita, llegir-les a la ràdio o a la tele de la primera a l’última lletra, això no és periodisme. No estem fent cap feina periodística. Aquí, en tot cas, el que estàs fent, sense arribar a l'extrem, és propaganda. D’entrada, els periodistes ens ho hem de qüestionar tot. Qualsevol nota de premsa que ens arribi te l'has de mirar, perquè estarà feta amb uns altres paràmetres que no són els del periodisme d’una redacció, d’un mitjà de comunicació. Respondrà a un altre àmbit. Hem de vetllar perquè això no passi. No podem copiar-ho i enganxar-ho tot directament. Ho hem de treballar i això requereix que hi hagi gent. Evidentment, això requereix que hi hagi uns ingressos. És un peix que es mossega a la cua i a algun lloc s'ha de trencar. Agafar un mitjà de comunicació que simplement estigui fent un copy&paste, sense tenir cap mena de visió pròpia ni cap mena d'esperit crític, no té sortida. Has d’invertir per fer les coses 100% periodístiques. La solució és molt difícil, però si estàs copiant i enganxant notes de premsa, no estàs fent periodisme.

- Abans comentaves que no hem de parlar de “pseudo periodistes”, però, avui, sobretot amb aquests telèfons mòbils, qualsevol ciutadà pot fer de “periodista”?

- Tu estàs en qualsevol lloc del món, on si  passa alguna cosa, agafes el telèfon mòbil, ho filmes i ho penges,i s’aniran incrementant les visualitzacions. Però això no és periodisme. Si ets un periodista, filmaràs allò i tindràs un esperit crític. No et limitaràs només a filmar 30 segons i penjar-ho. Tu et preguntaràs què ha passat, per què ha passat. Això del periodisme ciutadà és complicat i no es pot donar com a validesa absoluta. Pot ser un testimoni que pot tenir molt valor en el seu moment, que pot enviar les imatges a un mitjà de comunicació, a un periodista, que les editarà i podrà fer les verificacions i complementar aquella informació. Però no tothom que tingui un telèfon mòbil i estigui davant d’un succés i gravi i pengi allò que està passant és un periodista.

- Has comentat que darrere els mitjans hi ha un negoci. El de periodista també és un ofici. Com veus l'ofici de periodista avui i com serà d'aquí a uns anys?

- Espero que puguem solucionar alguns dels problemes que tenim, no d'ara, sinó històrics. La precarietat és una de les grans problemàtiques que tenim des de fa molt temps. La crisi dels mitjans ve de lluny, del 2008, amb la crisi econòmica, i això ha provocat que hi hagi periodistes que hagin de tenir quatre, cinc o sis feines per tenir un sou digne. Aquest és un tema que s'ha de solucionar. Hem de fer entendre que la informació té un preu. Fa uns anys vam fer una campanya que es deia “Gratis no treballo” davant les típiques situacions amb què ens trobem quan, per exemple, un amic que té un negoci i sap que ets periodista et demana una presentació. Gratis. Això requerirà una feina i una dedicació i, per tant, té un preu. Hem fet petits passos endavant, però encara en queden per fer.

També estem lluitant perquè el periodisme recuperi la seva capacitat d'influència a la societat. El lema de l’últim congrés era que “som més necessaris que mai”, i és cert, estem en un moment en què arreu del món hi ha governs que posen en qüestió el periodisme. Aquesta setmana llegia un article sobre els mitjans de comunicació en aquest segon mandat de Donald Trump, quan encara no ha fet un any, i la veritat és que fa feredat dels canvis que han arribat a fer diversos mitjans de comunicació que eren molt respectats per tothom i que eren una referència informativa i que han canviat simplement per satisfer Trump. Quan el periodisme el que ha de fer és qüestionar-ho tot. No has de ser amic del poder, no has de ser enemic del poder, has d’explicar les coses tal com són. I això s’ha anat trencant. Això passa als Estats Units, però dones la volta i segur que trobaràs exemples a tot arreu, i la situació és que, en un escenari més o menys de futur, sembla que això anirà creixent. Per tant, que hi hagi periodisme lliure, independent, capaç de poder explicar allò que passa de veritat, i que pugui dir això que diu el president és mentida, per això, i per això, i que el que aporti sigui cert, aquesta és una de les grans possibilitats que tenim. En el primer mandat de Trump, el New York Times va tenir un gran increment de subscriptors, de gent que veia que tenien un govern que no els explicava la veritat i no passava absolutament res. En canvi, el periodisme els deis que això que ha dit el president no és cert. Per tant, hem de tenir cada vegada més pes i hem de recuperar aquest prestigi que s'havia perdut en els últims anys i sobretot fer veure que realment som molt necessaris, sobretot perquè hi ha determinats àmbits de la societat que no volen que hi hagi periodisme crític.

- En Ramon Besa, en el seu parlament quan el Col·legi de Periodistes li va lliurar el Premi Ofici de Periodista, va dir “demanaria a les facultats que procurin recuperar la categoria de periodisme sense cap més paraula ni adjectiu perquè al final no sabrem ben bé en què consisteix”. Què opines sobre aquestes paraules?

- Té tota la raó del món. El Ramon Besa és d'aquelles persones que comencen a parlar i que tu el que fas és callar, escoltar-lo i penses quanta raó té. Quan tu i jo teníem l'edat de començar a la universitat, hi havia una facultat de periodisme al país, que era a l’Autònoma, ara n'hi ha onze. Surten més de cinc-cents periodistes graduats a l’any i el sistema existent no té capacitat d’absorció. Com en altres estudis. És cert que, darrere les paraules periodisme o comunicació, han anat afegint algunes paraules. Sí que hi ha aspectes que potser són necessaris, però d'altres jo crec que són complicats. I s’ha anat eliminant la paraula periodisme per anar oferint altres qualificatius. El Ramon Besa té tota la raó del món: és periodisme. Estem fent periodisme i estem explicant la veritat a la gent. Estem fent un ofici. També ens ho hem de creure nosaltres mateixos i sobretot el món acadèmic, que ha de posar Periodisme en majúscula i al davant. Darrere hi pots posar el que vulguis, però sobretot has de recuperar la paraula periodisme, i hem de defensar-la nosaltres mateixos.

- Hi ha vocacions, actualment?

- Sí, n’hi ha. Jo ho veig sobretot en els estudiants en pràctiques que venen a la ràdio i que et diuen que sempre han volgut ser periodistes. Nosaltres els hem de formar i una vegada entren a la roda, a partir d'aquí és molt més fàcil aconseguir una via d’entrada. Hi ha vocacions i això ens tranquil·litza als que fa temps que voltem per aquí, veure que els agrada molt la ràdio i que tenen moltes ganes d'explicar coses per la ràdio, que tenen moltes ganes d'aprendre, de treballar…

- Quins són els reptes pels mitjans locals i de proximitat?

- La qüestió bàsica, en primer lloc, és trobar la manera de sobreviure. És molt difícil. Sobretot has de trobar la manera de ser fort, d’aconseguir mantenir aquest gran tret dels mitjans locals que és que són els primers que arriben als llocs quan passi alguna cosa i els que primers que t'ho expliquen i els que et diuen exactament què està passant. I això només ho feu els mitjans de comunicació locals, només es fa des del periodisme local. I això és bàsic i no ens podem permetre perdre-ho. A més, perquè Catalunya té un ecosistema, que jo diria que és únic a Europa, de mitjans locals. A les trobades de la premsa local veus la gran quantitat de periodistes, d’editors, de responsables de mitjans de comunicació de tot el país que hi ha i que fa anys i anys que piquen pedra i que continuen i que van mirant de trobar la seva manera de poder anar complint i sortint periòdicament. Hem d’aconseguir, entre tots, que els mitjans puguin sortir reforçats d'aquesta crisi fent valdre sobretot que són els primers que t’explicaran les coses que passen al teu entorn. En l'àmbit de país, no podem perdre aquesta riquesa perquè és bàsic tenir tota aquesta xarxa de mitjans de comunicació locals. Els hem de donar suport i tot allò que necessitin per, com a mínim, mantenir-se i que puguin anar creixent de mica en mica. No es pot deixar sol al món local. I el periodisme del país també ho necessita. Nosaltres volem que els mitjans de comunicació existeixin i siguin forts, perquè podem entrar en una dinàmica de col·laboració d’ajuda que crec que és essencial.