Gregorio Luri: “Si el ja molt greu abandonament escolar augmenta al setembre degut a la crisi de la covid, la situació serà desesperada”

Comencem pel final. Aquest 2020 serà un any escolar perdut?

Per a molts, no, però per a una part de la població, sí, sens dubte. A més, crec que ja hem perdut un any escolar. El que veurem és si, a efectes pràctics, serà un any o serà més d’un any.

Al setembre entrarem en l’etapa de l’escola postcovid. Aquest nou paradigma educatiu portarà progrés o retrocés a l’educació pública?

El que ens ha plantejat la pandèmia és una cosa que ja ens havíem acostumat a veure: un percentatge de gairebé un 25% de fracàs escolar, que per a mi és quan un adolescent de 16 anys acaba la seva escolaritat sense saber llegir un text mínimament complex, encara que les hagi aprovat totes. Ens hem escandalitzat molt pel que suposadament és una bretxa tecnològica, però aquesta bretxa tecnològica no ha fet més que reflectir una bretxa cultural que ja hi havia. Si parlem de percentatges, es tradueix en què entre el 15 i 20% d’alumnes, depèn de les zones, s’han despenjat i sense cap dubte els costarà molt reintegrar-se. També hi ha hagut un percentatge, al voltant del 15%, que els ha anat bé: aquells qui han tingut una família que ha estat capaç d’organitzar-se; els introvertits, que els hi agrada treballar sols i detesten treballar en equip; o els qui patien bullying i s’han vist amb la possibilitat de treballar bé. També hi ha al voltant d’un 70% que han acabat molt i molt cansats d’aprenentatges telemàtics. Com es reintegra tot això a l’escola a partir del setembre? Doncs, malauradament, no tenim prou dades per saber-ho: tindrem aquest percentatge del 15 % que els ha anat bé i tindrem un percentatge molt alt que no ha assolit nous coneixements o n’han oblidat.

Com s’adaptarà l’escola a l’augment de la bretxa entre els nens que provenen de famílies amb diferent poder adquisitiu?

Honestament, crec que no som capaços de veure la gravetat de la situació. Els nanos que han perdut sis mesos d’aprenentatge escolar els costarà molt tornar al setembre. Si fóssim conscients de la gravetat de la situació, estarien totes les institucions públiques planificant activitats d’estiu, però no veig aquesta actitud.

Això farà que augmenti el risc d’abandonament escolar a partir del setembre?

L’abandonament escolar normalment s’interpreta no com els nens que deixen l’escola, sinó com els adolescents que, en acabar la seva escolarització obligatòria, no continuen estudis. Estem al voltant del 20% de joves que no continuen els estudis. La situació, d’Espanya en general, pel que fa a l’abandonament escolar és molt greu, una de les més altes de la Unió Europea. Si això augmenta, ens trobarem amb una situació desesperada. Sens dubte és greu i més en una societat com la nostra, on hi ha el que jo anomeno capitalisme cognitiu, on el coneixement és una font de riquesa. La manca d’aquests coneixements està condemnant a treballs subalterns a una part important de la nostra població.

Una de les principals preocupacions de cara a setembre seran els espais escolars, tema vinculat a les ràtios a les aules.

Si veiem que els adults no som capaços de respectar les distàncies, què podem esperar dels nanos? No només has de tenir un professor per grup, has de tenir adults o professors controlant els espais comuns. Cap escola pot garantir als pares una seguretat total i això crea una altra tensió: pots exigir als pares l’escolarització dels seus fills si no els dones una seguretat?

Quina és la gran carència educativa que aquesta crisi pot agreujar de cara a l’anomenada nova normalitat?

Cada cop estic més convençut que el fracàs escolar és un fracàs lingüístic. I no parlo de llengües: que si català, castellà... sinó de la riquesa lingüística d’una persona. Es veu molt clar a partir de 3r de primària, perquè a aquesta edat els nois i noies viuen una autèntica revolució intel·lectual, ja que han de passar d’aprendre a llegir a aprendre llegint, cosa per a la qual necessites que el teu vocabulari i sintaxi siguin rics. Crec que aquesta hauria de ser la nostra obsessió escolar: com pot l’escola compensar els dèficits lingüístics i culturals dels nostres nois. No veig, per exemple, que a la nova llei d’educació se li dediqui ni una línia al que per mi és el problema fonamental.

Les famílies es van mostrar desconcertades amb l’heterogeneïtat de decisions de les direccions escolars a final de curs. Com valora les directrius del Ministeri i la Conselleria d’Educació?

Em sembla molt escandalosa la manca de lideratge de les autoritats educatives. No només no han tingut lideratge, que ja indica una confusió d’idees, sinó que molt sovint les idees d’un dia s’han corregit al següent. Hi ha hagut com una sensació d’improvisació permanent, que es poden permetre els qui no tenen nens davant, però a l’escola no. Això ha deixat a les escoles amb la sensació que estaven soles davant aquesta realitat. Això és greu. No fa gaire vaig coincidir amb un alt càrrec del Departament d’Educació, que tot el que deia era que “estem en una situació molt complexa” i que “és molt difícil”. Això ja ho sabem. En una societat democràtica, les persones que no tenen idees deixen pas a les persones que en tenen però estan planyent-se que no tenen idees perquè “la situació és molt complexa”. Això és greu.

Què ha d’aprendre l’escola pública d’una crisi com aquesta?

El que és imprevist no es pot preveure. Ja hi ha plans de contingència sobre el que és previsible. Ens hem adonat que hi ha situacions davant les quals ens toca improvisar. També les televisions i mitjans públics haurien de plantejar com fan també alguna cosa que tingui a veure amb l’educació i la instrucció. Hauríem de recuperar una mena de ‘Barri Sèsam’ del segle XXI, perquè una de les poblacions més afectades serà aquella que li ha agafat la crisi en situació d’aprendre a llegir. Per altra banda, tinc la sensació que els vídeos de 10 minuts han funcionat molt millor que les videoconferències via Zoom d’una hora. Perquè el nen el pot veure el vídeo quan vol, el pot repetir, el pot aturar, mentre que quan estaven en una videoconferència, la saturació tecnològica ve donada perquè, abans de connectar-se, ja havien estat una hora connectats amb un videojoc. El que veig també és que molts professors tenen la sensació que, si hi ha algun problema de salut a la seva aula, es trobaran sols davant de qualsevol denúncia potencial que hi pugui haver. Si volem que un sistema educatiu funcioni, hem de crear un cercle virtuós de confiança en el qual autoritats, escoles, famílies i alumnes tenen confiança els uns amb els altres i tot es reforça. Ara mateix el nostre és un sistema de desconfiança col·lectiva. També ha passat que als barris rics s’han donat més coneixements nous i, als més pobres, s’han fet activitats que no implicaven coneixements nous. Això crea una situació d’incertesa real que no sé si estem a temps de refer-la, però és urgent.

Al seu llibre La escuela no es un parque de atracciones fa referència al “coneixement poderós” i el descriu com “rigorós i científic”. Com hauria d’encarar aquest repte amb les ciències el sistema educatiu?

Fins ara crèiem que vivíem en una societat de la informació on, com que la informació estava a l’abast de tothom, l’escola havia de treballar més mètodes que coneixements. Ara hem vist que aquesta informació és una barreja de moltes coses: les mentides, les veritats, els insults... tot apareix barrejat. Hem d’assumir que vivim en el capitalisme cognitiu, que el coneixement és una font de riquesa. Aquest capitalisme cognitiu té diferents manifestacions, però una, bàsica, és que les matemàtiques formen part de l’alfabetització elemental d’una persona. Hem acceptat que les ciències són una cosa molt difícil i on només alguns nerds poden entrar-hi, i canviar aquesta actitud vers les matemàtiques és essencial. Veig que la nostra escola està cada cop més centrada en aspectes psicològics i en les emocions, mentre que ignora els aspectes cognitius. El fenomen que més em crida l’atenció dins del sistema educatiu és la pèrdua de pes específic de l’escola en la formació d’una persona. S’estan creant unes diferències creixents respecte a la responsabilitat de la trajectòria educativa del fill; de fet, tant portis al teu fill a la concertada, a la privada o la pública has de gastar-te després uns cèntims a completar aquesta formació. L’educació ha deixat de ser gratuïta des de fa un temps, perquè calen recursos no per reforçar, sinó per completar la formació. És un fenomen que en els debats públics passa molt desapercebut.

Clack - AMIC