'A la Guayana l'esclavitud no s'ha perdonat'

L’ESA és com la NASA?

França és el país que a escala europea ha desenvolupat la carrera espacial, i des dels anys 50 es fan llançaments des d’aquí. L’empresa catalana per la que treballo GTD gestiona els programes que supervisen la base, en fem el manteniment del software i per això estem molt a prop de la zona de llançament, per actuar en cas d’emergència, ja que s’ha d’evitar que s’abordi per un tema tècnic. Hi ha molts diners en joc.

Com és un llançament?

Es fa servir un coet per posar en òrbita els satèl·lits. El coet que més utilitzem és l’Ariane, el coet europeu de més capacitat que permet llançar dos satèl·lits a la vegada, cosa que abarateix l’operació. Ara a la base es viuen moments de canvis, estem incorporant el Soyuz, un coet típicament rus, de menor capacitat però que contamina molt menys. Hi ha també el Vega, un coet més petit, pels microsatèl·lits. El procés és força complex, perquè a banda de muntar el coet i el mateix satèl·lit ha d’estar tot apunt, es calcula el dia i l’hora òptims per fer el llançament, i si passa l’estona, es retarda, aquest i els que venen després. Amb el que portem d’any n’hem fet dos.

L’últim va ser tot un èxit

Sí, va ser especialment important, vam posar en òrbita els satèl·lits Plank i Herschel, el telescopi més gran que s’ha llançat mai a l’espai. La majoria de satèl·lits que es posen en òrbita solen ser comercials, de telefonia mòbil, companyies de televisió, o militars, però en aquest cas es tracta de dos satèl·lits amb finalitat científica, les imatges que captin les faran servir professionals d’arreu del món. Per aquest llançament vam haver de treballar nits senceres, perquè s’acostava l’hora del llançament i no estava acabat.

Molta competència?

El fet que anem incorporant coets de diferent capacitat és per poder cobrir tot el mercat, però tot i que hi ha certa competència, a nivell militar i comercial per treure rendibilitat a la base, hi ha un esforç conjunt important, per superar fites, per exemple el funcionament de l’Estació Internacional (ISS) que orbita sobre la terra, on treballen conjuntament científics de diverses procedències.

Una base espacial deu comptar amb l’última tecnologia

Doncs no, encara que sembli una incoherència treballem amb material que té uns 15 anys; perquè? Ja la coneixem i és més fiable. El desenvolupament de tot un coet costa molts diners, i als cinc anys de fabricar-lo hi ha peces que queden obsoletes, per això ja es compren amb recanvis per tot. La complexitat d’aquests aparells fa que no surt a compte, cada 4 o 5 anys haver d’aprendre a treballar amb un aparell nou, a solucionar tots els problemes, a tenir-ho tot apunt de manera àgil. Un model amb certa antiguitat el tenim ben apamat, sabem per on pot fallar i una manera ràpida d’arreglar-ho.

Perquè és a la Guayana la base?

És curiós perquè el fet d’ubicar-la a l’altre costat de l’Atlàntic té un important cost econòmic, pel trasllat dels aparells, el transport, tots els treballadors que venen d’Europa, les grans mesures de seguretat que s’han d’esmerçar... però el cas és que estem molt a prop de l’Equador, i és la zona on solen orbitar els satèl•lits, mantenint una posició geoestacionària, que avança a la mateixa velocitat que la terra. D’altra banda els llançaments es fan cap al mar, minimitzant els efectes que podria tenir sobre la població civil en cas d’accident.

Però bona part de la Guayana és selva verge

Només una petita part, la zona de la costa, està habitada, la resta és cert, és selva amazònica. Ens informen constantment que s’estan fent estudis sobre l’impacte dels llançaments en el medi ambient, i són menors dels que es pot creure, equiparable a un vol mitjà d’un boeing. La preocupació per la natura i l’entorn hi és, i segons ens diuen, de moment no hi ha problema.

Porteu mig anys instal·lats, què ens en pots dir d’aquest país tropical?

Hi ha moltes cultures diferents, els indis de l’amazones, que són els autòctons; els noir-marron, s’autoanomenen així ells mateixos, són els fills del tràfic d’esclaus; els creols, que són més barrejats i són la gent rica; xinesos, comerciants de pràcticament totes les botigues; monk, immigrants del vietnam; i els metropol, nosaltres els blancs, som minoritaris. Hi ha la sensació que els venim a ocupar la terra. És molt complicat establir relacions d’amistat entre els grups. De fet hi ha força conflictes, l’esclavitud no s’ha perdonat, i tota la zona habitada està molt militaritzada, per la protecció de la base i pel fet que era una atiga colònia. Hi ha força inseguretat, robatoris, molta policia.... A l’arribar vam ser molt ben acollits per la comunitat catalana i espanyola, hi ha unes quantes parelles que han fet com nosaltres.

I el nivell de vida?

Alt, molt alt. La gran majoria de productes són importats, i tot és molt car; un quilo de tomàquets de seguida et costa 5 euros. A més a més hi ha bastant d’atur, sobretot entre els joves, i els immigrants del Brasil i Surinam són els que ho passen pitjor. D’altra banda ens hem adaptat bé al clima, tens una mateixa temperatura uns 30º, i ara estem en època de pluges, les sents venir pels teulats metàl•lics dels veïns. La petita Margot va a la guarderia, i ja parla una mica de francès. Els treuen cada dia a passejar, tenen una filosofia de contacte amb la natura molt diferent de la d’aquí. No fa massa vam anar a veure com les tortugues ponien els ous a la platja....són com una taula de menjador, de grans!

Què és el que més trobeu a faltar de l’Anoia?

Solíem tornar a Igualada només els caps de setmana, i per tant el dia a dia es fa passador, els caps de setmana costen més, però procurem estar distrets. Són més aviat coses puntuals, quan t’expliquen que aniran a fer una calçotada i tu ja hi series.... O la final de la Champions.... al bar amb els amics. El que no ens perdrem, però, serà la Festa Major.