“Els 'hasara' sempre els he vist una mica com els catalans, els més perseguits, els més atacats...”

Abans d’ahir celebràvem el dia de les dones i quan pensem en l’Afganistan només veiem vels i burques

El hijab i el txadri. Són les primeres presons de les dones afganeses, però també són la seva protecció. És un problema de la societat occidental, que s’hi ha obsessionat i només critica les burques. El problema del país no és que les dones vagin tapades, és que hi ha por als talibans, atemptats gairebé cada dia en algun lloc del país i que la societat no pot avançar amb tanta violència. Jo mateixa em posava el hijab a Kabul. Quan els talibans no controlin el país, la meitat de dones deixaran d’anar tan tapades i els homes hauran de començar a entendre algunes coses. Les dones viuen amb por i amb molta pressió.

Per part de la família

És una societat patriarcal molt classista on les dones no tenen llibertat per fer res. A dins de casa són elles mateixes, però no poden sortir al carrer soles, i han d’anar ben tapades. A Kabul ara ja hi ha algunes noies joves que el vel els cau i ensenyen els cabells, i moltes porten texans, cosa que fa 4 o 5 anys era impensable, però en el mon rural és molt difrent. Comencen a portar vel als 6 o 7 anys i per exemple entre els pastuns (un dels grups ètnics) a partir dels 12 o 13 anys, les nenes ja no poden mirar els homes als ulls, en diuen purda. A més a més casar-se està molt mal vist, per això la gran majoria dels casaments, un 90% de les joves d’entre 20 i 30 anys tenen matrimonis acordats. La dot, la riquesa, vendre una filla per diners, són coses que són presents i reals.

Com ho poden permetre?

Moltes d’elles prefereixen això que no casar-se. A més a més, el nivell de coneixement de les pròpies mares, que han patit el mateix, fa que no esperin cap canvi per elles i se segueixi fent així. A més a més, estem parlant de famílies molt extenses, on tots els tiets, els cosins, opinen i critiques sobre el què han de fer i deixar de fer les dones, reben molta pressió.

Però hi deu haver algú que no hi està d’acord

De moment són poques, però s’ha produït sobretot arran de la guerra, quan molts famílies havien de refugiar-se fora del país, convivien amb la família nuclear, en zones més permissives i eren una mica més lliures, només amb el vel, sense el txadri. Ara al tornar, s’han tornat a trobar amb centenars de familiars que qüestionaran sempre el que fan. Això em portava a reflexionar, perquè jo, quan anava als pobles em posava el txadri, per respecte i per passar desapercebuda, i la meva traductora, una noia jove, s’havia discutit amb la seva mare perquè ella no el volia dur i en canvi jo, occidental, el portava. No sé fins a quin punt era contraproduent que jo anés tapada, encara que fos per seguretat i per respecte, per introduir-me en la societat que estudio, quan algunes dones joves intenten trencar aquesta barrera.

Per tant les dones no tenen cap poder

Comencen a haver-n’hi algunes que es fan sentir, sobretot si són riques. A Hasarajat, una regió del mig del país dominada pels hasara, tenen una dona com a governadora, és l’únic lloc. De fet els hasara sempre els he vist una mica com els catalans, els més perseguits, els que han matxacat més, els més atacats... van patir un setge de 3 anys durant la guerra, parlen tadjik i són xiïtes, però són els més pacífics. De fet estan creant les millors universitats a Kabul, tenen els millors comerços i fins i tot han fet alguna manifestació pacífica.

I hi ha un president, Karzai, però continuen les guerres internes

Sí, hi va haver unes eleccions, i ara a l’agost n’hi haurà unes altres. Karzai sap que no tornarà a guanyar. Precisament per aquestes eleccions és que me n’hi torno a anar, encara que la proximitat de les eleccions es traduirà amb molta més violència. És que els talibans continuen tenint el poder del terror. La regió del Panjshir és una zona pacificada, però a Kapisa, que hi ha la meitat de població pastun i la meitat tadjik, hi ha bombes quasi cada sia. Els pastuns veuen que estan amb desigualtat de poder i són més propers als talibans que controlen alguna zona d’allà. I als pobles són el mul·làs, els líders espirituals de l’islam, els que tenen poder, un poder que no s’ha creat amb el procés democràtic, funcionen al marge, per tant, mentre es mantingui aquesta mena de sistema d’estats, el problema afganès no es resoldrà. Si la ONU (UNAMA) negocia construir madrasses (escoles alcoràniques) perquè els mul·làs s’allunyin dels talibans...

Has tingut por?

Quan ho penses, des d’aquí a Catalunya fa més por que quan ets allà. Aquí només es parla de les bombes, i hi ha altres coses. Sí que ets conscient que els occidentals som un blanc fàcil, sobretot pels segrestos a canvi de diners, i mires de passar desapercebut, i no surts de casa en hores que no són prudents. Però si tota l’estona penses el pitjor no es pot viure i has d’anar fent.

Com és el teu dia a dia allà?

A l’Afganistan es fa vida a casa, per això és molt estrany viure sol, la major part del temps estàs a casa, i si ets dona, t’hi passes tot el dia. De dia hi ha corrent i tot funciona, més o menys. Els problemes sempre són amb l’aigua calenta i a la nit no hi ha electricitat, però aprens a funcionar així. A part que no hi ha calefacció en tot Kabul, i és un desert a gairebé 2.000 metres. Fa un mes estaven a 30 graus sota zero. I sense calefacció.

Però et movies per allà.

Quan havia d’anar a algun lloc de Kabul, tenia un conductor per mi, el necessitava, les dones no condueixen ni van soles als llocs. Ell em venia a buscar a la porta i em deixava a la porta. I ja sortia de casa amb la túnica per tapar qualsevol corba femenina i el vel, el hijab. Per anar a comprar, si havia d’anar una mica més enllà de la cantonada, m’havia d’acompanyar un dels nois de la família que cuiden la universitat, encara que fos un nen, sortir sola no podia, sense mirar a ningú a la cara i parlant baixet perquè no s’adonessin que era occidental. A vegades se’m notava, quan seia al davant al cotxe, o quan fumàvem dins el vehicle amb el Whali, el conductor. Al entrar a algun lloc on tot eren afganesos, no em treia res, però als llocs occidentals, o a les mateixes Nacions Unides, al entrar m’ho treia tot, em despullava, com ho diuen ells.

Però hi ha espais per a occidentals

Sí, llocs que, curiosament, els propis afganesos, tot i que estan al seu país, tenen prohibit entrar-hi. Algun amic meu és afganès, i ha viscut molt de temps als Estats Units, i no fa el ramadà, però si li demanaven el visat no el deixaven entrar. Per llei. Però també fèiem una mica de trampa, com que a aquests llocs s’ha d’entrar amb cotxe, en Whali i jo compraven caixes i caixes de cervesa o de vi i ho portàvem a la universitat, on també s’entra en cotxe i ningú podia veure el “contraban”.

I quan fas recerca?

Moltes vegades hi anava amb els de la ONU, a les missions, així m’estalviava el conductor que al final surt car. Anar amb el seu cotxe fa respecte, però la majoria de gent és analfabeta i no sap què hi posa al vehicle. El pitjor era l’hora punta, a les 7 del matí, uns embussos i una caravana... és quan es posava la pell de gallina, perquè a les retencions solien petar alguns cotxes. Kabul ha crescut molt en població i a aquesta hora és un caos. Fa 5 anys hi havia 700.000 habitants, ara són més de 4 milions.

Els de la ONU et portaven als pobles?

Si, i ells anaven a fer la seva missió. Més endavant ja vaig anar-hi amb una organització el National Solidarity Program, i els de la ONU s’enfadaven perquè no els avisava. A vegades m’havien fet venir a buscar. Suposo que no hi penses que estàs en un lloc que ni saps com es diu i que no avisar a l’ONU et posa en perill, però... sóc una mica inconscient. Als pobles parlava amb les dones, normalment en centres per a dones, on es reuneixen i parlen de les seves coses. Mirava d’anar-hi sempre sola, sense traductor, perquè quan en portava un que era un home, elles deien el que l’home volia sentir.

Una experiència així no s’acaba amb l’última pàgina de la tesi

I ara, m’interessa molt més la part humana de tot plegat que la part acadèmica. No me’n vaig a jugar-me la vida a l’Afganistan per fer la tesi, només, em fa feliç, m’omple i crec que en part estic en deute amb aquesta societat que m’ha donat tant. Culturalment, a més a més, sembla que constantment estiguis envoltat de les històries de les Mil i una nits i és que els afganesos provenen dels perses, tenen una cultura mil·lenària, tot i que concretament a l’Afganistan parlen dari i són més de tradició oral i poca cosa escrita. Quan sigui gran (somriu) m’agradaria poder traduir coses del persa.

_________________

Podreu seguir l'aventura de lÈlia a l'Afganistan a través del seu blog ràbia, tifus, còlera