"Tot el que he après, ho he après a l'hora del pati"

Com està anant la gira de l'espectacle "Els Domicilis de Latung La La?

Molt bé! És un viatge llarg...coneixes el Xavi Lloses? Un músic de Sant Feliu que toca amb la Marina Rossell i és productor del disc del Sisa. Ens ha acompanyat amb la seva música al llarg de la gira i ha estat fantàstic.

Per quins països heu estat?

Portugal, Lisboa, Porto, Espanya, Madrid, Gigón, Roma, Suïsa...Vam començar l’any passat i vam tenir problemes amb una furgoneta que es va espatllar. A partir d'aquí hem decidit partir la gira en trams.

Entén la gent els espectacles que feu?

En aquesta gira hem presentat “Els domicilis de Latung La La” i sempre ha anat molt bé. A Porto ens van destacar positivament el fet que no hi hagués ritme. Als espectadors els hi agradava que no hi hagués tempo. Quan mires l'espectacle, entres en un món on no hi ha ritme i no vas condicionat per res.

Com definiries els teus projectes artístics?

M’han classificat com a poeta visual i interdiscilpinari, perquè faig servir diferents disciplines. Tampoc m'he parat a pensar mai a fer una cosa amb una disciplina concreta. Sempre explico la mateixa anècdota: tinc una escultura que és una excavadora sobre una ploma. A vegades l’he posat penjada amb uns fils en una galeria d’art i és una escultura. Amb obres escèniques, creo un mecanisme a través del qual l’excavadora travessa volant i aleshores és una obra escènica, si faig fotos és una obra fotogràfica, l’hem filmat amb vídeo volant i és una obra audiovisual. És molt fàcil que un mateix element passi d’una disciplina a una altra de manera natural, és la gràcia.

Quin plantejament tenen els espectacles que has anat presentant?

En general són un collage d’imatges. Agafo elements que trobo a casa i els vaig ajuntant. No té un fil conductor que explica una història.

Però cada peça d’aquest collage té un sentit, no?

Suggereix un sentit. Jo sempre dic que suggerir és ampliar i concretar és reduir. Quan expliques una cosa, és allò i punt, quan concertes no hi ha més. Quan ho suggereixes hi cap tot, pots imaginar.

D’on surt el personatge Latung La La?

Me’l vaig inventar a Tàrrega quan estudiava. Això va ser l’any 1993, un any molt intens. Vaig pintar les primeres taronges en un quadre i vaig fer una obra de teatre que es deia “Encens de Dadà”. Després, he seguit estirant aquest fil, el personatge no protagonitza tots els títols, perquè no protagonitza l’obra. No hi ha un personatge, és una excusa per titular-ho tot amb un fil conductor. Va conduint una mica l’obra. No s’ha presentat mai físicament, ni hi ha una referència. És com un imaginari.

Perquè el color taronja?

És inconscient. La meva companya, l’Elisabet em diu que m'encaixa, per les coses que vol dir el taronja: color intermitent, passional, enèrgic, de canvi constant... Com la creu del Tàpies, jo vaig anar posant taronges a tot arreu i amb el temps això va anar guanyant protagonisme. La taronja em va donar el color i em va portar la gastronomia en l’espectacle de Poesia Culinària Visual que vaig fer a l'Artèria el mes passat.

I aleshores, els projectes que t’encarreguen que són aliens a les teves produccions pròpies, també són taronges?

Ara m’han fet un encàrrec molt gran del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat i si, clar, hi incorporo elements taronges. No sabria dissenyar res que fos blau, per exemple.

En quin moment decideixes ser artista?

A mi hi ha una cosa que sempre m’ha fet molta gràcia. Quan estudia jo, hi havia el COU, i l'accés al a universitat anava per nota. Havies de posar tres carreres, per ordre prioritari del què volies ser. Jo era molt mal estudiant però els que eren bons, a l’hora d’escollir carrera, posaven coses inconnexes que no lligaven, com si fos una cosa que s’hagués de jugar a sorts: metge, arquitecte...Em feia gràcia perquè jo he tingut la sort de no parar-me a pensar què vull ser. Sempre m’he trobat fent coses artístiques.

En quin moment decideixes que la teva família participi dels espectacles que fas?

Volia estar amb els nens i estar implicat amb la família. La manera d’estar amb els nens i no deixar l’art, era la fusió de les dues coses. Des de petits han vist com jo pintava, com feia creacions i tot el món de l’art els ha anat acompanyant. La seva participació als espectacles és el punt culminant d’un procés que ja tenen integrat.

Com ho viuen ells?

Harmònicament bé. Un dia em va dir la meva filla Daida, “el rosa també és maco, eh?”. Ha anat veient i descobrint altres colors i altres maneres de fer art. La seva participació als espectacles sempre és lliure i voluntari, no estan mai obligats.

I si algun dia et diuen que no volen participar als espectacles?

Ja estem preparats. L’adolescència serà dura. Hem pensat coses per introduir l’adolescència. Lo normal és que vulguin començar a marcar més personalitat i territori. Per part del meu fill Dadà, ja comencen a entrar pantalons a casa que són de color verd i no taronges. Per l’adolescència havia pensat en proposar als seus amics que també hi participin. Sols no, però amb colla si que voldran. Potser haurem de posar alguns skates en escena... Ho haurem de negociar. Ens haurem d’adaptar. Molta gent els està veient créixer a través dels espectacles i això també és molt interessant.

D’on surt la frase: “Tot el que sé ho he après a l’hora del pati”?

És un mica de rebot i de ràbia. Al col·legi em deien que no faria res de bo a la vida, que era mal estudiant. Hi havia moltes coses que no entenia, com la tensió dels estudiants abans dels examens. Jo veia el sol, el cel, veia vida més enllà de l’escola. Trencava amb les normes i per acabar-ho d'adobar, els alumnes em votaven com a delegat. A l’escola vam fer un grup de teatre a l’hora del pati. Tota la meva passió era amb les coses que jo creia importants, que eren les hores de pati.

En va sortir alguna cosa de tot això?

El grup es deia “Misterio”. Senzillament practicàvem coses a l’hora del pati. Un cop vam dir de fer alguna cosa a classe quan ja ho haviem preparat molt, però els efectes especials se’ns en van anar de les mans.

Com es guanya la vida un artista que juga en aquest terreny?

És molt difícil. A més a més, haig de dedicar-me plenament a tot el que faig. Pensa que hi ha artistes que només fan un cosa i s'hi dediquen plenament i jo en faig moltes.

Parlem de l'exposició que has inaugurat a l'Artèria. Com has preparat aquesta exposició?

Per mi l'espai és molt important. Vaig venir a veure la sala. Vaig pensar que havien de ser obres una mica grans perquè sinó es perdrien les peces i les mides. S'hi poden veure una combinació d'obres que tenia de l'última exposició i obres que tenia a mig fer i que ara he acabat.

Es venen obres d'aquest estil?

No puc dir que molt, però vaig venent. A Barcelona tinc obres disperses que es venen millor. Vendre molt en una exposició individual és molt difícil. Sobretot s'han vengut peces petites, però estaria bé vendre alguna peça de les grans.

Núria Olivé Montrabeta