‘Hem de fer que cada persona se senti la millor del món’

Què hi fa un berguedà dissenyant a Igualada?

La veritat és que és una història de casualitats. Jo estava estudiant a Sabadell i el dia de la presentació del projecte de final de carrera, el director de la meva escola em va dir que l'igualadí David Valls buscava un dissenyador . Ens vam posar d’acord i en 15 dies em vaig plantar a Igualada

Amb tu aquell tòpic que els dissenyadors els costa trobar feina no es compleix...

Era al lloc adequat en el moment adequat. Vaig estar de sort i amb en David Valls ens vam entendre molt bé. Vaig ser-hi fins que la marca va tancar.

Però ara t’has quedat dissenyant per tu a Igualada

Quan es va clausurar la marca em vaig plantejar tornar a Barcelona o Berga però aquí tenia una infrastructura important, hi ha un teixit industrial del tèxtil que conec i vaig decidir quedar-me

La teva vocació per la moda, és de sempre?

La meva mare diu que quan dibuixava, de ben petit, ja em fixava en els detalls de la roba. Pintava barrets, anava sofisticant les peces de roba... coses en les que un nen de 5 o 6 anys no se sol fixar. És una cosa vocacional, hi vaig néixer i ara ho estic vivint molt intensament.

El teu dia gira al voltant del disseny?

Sempre. Jo em llevo i vaig a buscar els cafès pensant en què haig de passar un dia pensant en clients, en què crear... però també pensant en coses que s’han de solucionar com, per exemple, comprar teixits, produccions... La gent es pensa que la vida d’un dissenyador és molt fàcil, potser la de Karl Lagerfeld ho és, però la d’un dissenyador jove i que treballa sol és complicada perquè ho has de solucionar tot i el teu cap és un camp de batalla.

Així que no t’imaginem com, únicament, un artista...

No! Les meves hores de treball són moltíssimes. Al matí i a la tarda treballo gestionant, fent comptabilitat... l’hora creativa m’arriba a les vuit del vespre quan puc seure i dibuixar sense que ningú em truqui, sense distorsions que vinguin de l’exterior.

Però heu d’estar en contacte amb l’exterior per dissenyar, no?

És clar, sempre hem d’estar assabentats de les tendències però també és molt important guardar un buit mental personal perquè sinó acabes fent peces que tothom fa.

És a dir, que en les teves peces hi ha un trocet de tu...

Hi ha un trocet de mi, i a més, com que conec les clientes, penso: ‘Mira, això li podria anar bé a la Rosa, això li quedaria bé a la Maria, o aquesta peça és molt Mireia’. És gairebé com una missió, aconseguir que aquestes clientes se segueixin sentint còmodes amb el meu estil.

Com aconsegueixes aquesta proximitat amb les clientes?

Doncs és complicat però va innat en la meva personalitat. Jo tinc dos extrems, per una banda sóc molt sociable, per l’altra, m’encanta estar sol. Jo no sóc aquell dissenyador il·luminat que creu tenir la veritat absoluta, la raó la té el carrer, la gent que porta la teva roba, si ells et poden donar un consell, s’ha d’escoltar.

Jordi Rafart és una col·lecció que ajuda les persones a donar-los personalitat i fer-les sentir segures i còmodes. És una col·lecció que te l’han d’ensenyar i t’hi ha de portar, aleshores t’hi quedes.

Com definiries la teva roba

Jo sempre parlo d’un adjectiu que m’agrada molt en tots els sentits de la vida: ‘Lliure i democràtica’. No té cap tipus de barrera, tothom, a nivell físic, pot portar una peça Jordi Rafart.

Això no és el comú dins del món de la moda...

No, no és el comú. Moltes vegades s’aparta de la moda un sector de la societat per les seves característiques físiques. L’essència de la moda és que puguis veure peces teves al carrer; hi ha dissenyadors que troben una barbaritat vestir persones d’una certa talla, per mi, és un orgull i un repte. A més, és important que la dona s’estimi tal com és, que cada persona se senti la millor del món.

Per tant, per molt que la teva roba pugui semblar estranya, és molt terrenal

Exacte, és una moda de peu, de carrer, dóna un toc d’originalitat però tothom la pot portar. A més, són peces que deixen un espai creatiu a la persona, no són tancades, intento que la clienta les reinterpretin. Crec que s’ha de fer partícip a la gent. Pensar en una peça en la que el dissenyador té tota l’autoritat sobre el resultat final està passat de moda.

Pel que expliques, no t’identifico amb el típic discurs de dissenyador

(Riu) Jo es podria dir que sóc l’antidissenyador. En aquest país ven molt el dissenyador que fa coses que no es poden portar enlloc, aquell que no és comercial. Aquí, el govern finança dissenyadors que porten propostes creatives que no les trobaràs mai al carrer i això és una pèrdua de diners i de temps.

Però potser ho justifiquen explicant que és un art.

Aleshores és una altra història, aleshores no estem parlant de moda. Per mi la moda és una funció, hem d’anar vestits. A l’escola jo també feia vestits de filferro però ho vaig deixar aviat perquè vaig veure que això em portaria a la ruïna personal.

La producció de les teves peces les fa a Igualada, aquesta proximitat t’aporta un valor afegit?

I tant! Jo vaig als tallers i m’expliquen quins problemes han tingut per confeccionar cada peça... Abans deia que s’ha d’escoltar els clients, però també s’ha d’escoltar els professionals i, evidentment, la gent que cus la meva roba, sap molt més de tècniques de confecció que jo. Aleshores jo em deixo orientar.

Què els diries als joves dissenyadors que volen fer-se un lloc

En aquest sentit, Igualada ha estat realment la meva escola. Per una banda el David Valls ha estat el meu mestre, i per l’altra l’Agnès Ros de Mescalino. D’aquestes dues persones n’he tret la lluita i la constància que són els valors que jo donaria com a exemple a tots els dissenyadors que pugen. Cal creure en el que un fa, transmetre aquesta seguretat i que la teva col·lecció formi part de la teva personalitat. Ara com ara Jordi Rafart persona no és res sense Jordi Rafart Marca.

T’identifiques com un dissenyador independent?

Si entenem ‘independent’ com aquell dissenyador que crea un perfil de moda diferent –sempre adaptant-se a la realitat- sí. Això sí, jo sempre defujo dels adjectius com ‘jove’ ‘independent’, ‘nou creador’... que comporten un món relacionat amb peces boges, mals acabats...uns conceptes amb els que jo no m’identifico. Entenc que per ser un bon creador no s’ha de ser jove.