'L'herència anarquista arriba fins els nostres dies'

Sembla que Igualada va tenir una estreta relació amb l'anarquisme...

Ariadna: I tant! Allò que més sorprèn d’Igualada és que tal i com diu en Joan Ferrer en el seu llibre Costa Amunt, ‘en afers socials fou matinera’. Ja des dels mateixos orígens de la Internacional la Federació Regional Espanyola, aconsegueix una forta implantació a Igualada i comarca, com es pot observar quan es tenen en compte les taxes d’afiliació d’aquesta organització: el 20 % del total de federats catalans eren anoiencs l’any 1881, destacant especialment Carme, Capellades i Igualada. En el cas de Catalunya, a diferència d’altres països, el sector de la Internacional que acaba agafant més força és eminenment anarquista.

Com neix la FOI?

Antoni: La Federació Obrera Igualadina (FOI), és el resultat d’un procés posterior de reestructuració del moviment obrer comarcal. Després d’una etapa de crisi provocada per la desaparició de la Federació Regional Espanyola i per la repressió creixent de l’anarquisme a Catalunya, neix el 1909. En aquest sentit, cal veure que la FOI és anterior a la mateixa constitució de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT), que no tindrà lloc fins un any després.

Una CNT que esdevé molt important, oi?

Ariadna: Sí, però, de fet, la CNT no hagués estat possible sense l’existència prèvia de les diferents federacions locals que, a mesura que es coordinen i estableixen relacions entre elles, acaben confluint en la formació del que esdevindrà el sindicat anarquista més important del món. Si ho arriba a ser és per la seva força numérica i per la qualitat dels seus militants. Pel que fa a la quantitat, en la primera dècada de la seva existència la FOI disposava d’uns 5.000 afiliats en una Igualada que tenia prop de 12.000 habitants. Així doncs, estem parlant d’una implantació realment extraordinària!

Quin era el perfil d’aquests afiliats?

Antoni: En relació al caràcter de la militància, cal destacar que aquesta està integrada exclusivament per treballadors que fan llargues jornades laborals i que dediquen les poques estones que els queden a l’activitat sindical. A la CNT no hi havia ‘alliberats’, ni càrrecs sindicals remunerats de cap tipus. Les diferents responsabilitats s’assumien pels mateixos militants, amb una rotació molt freqüent. Els anarquistes no vivien de la política, i, el que és més important, tampoc no aspiraven a viure’n.

Com es va poder bastir un patrimoni tan notable així?

Ariadna: Els recursos del sindicat provenien exclusivament de les quotes dels seus militants. Eren ells els qui construien els seus propis espais i els omplien de tot allò que els calgués: mobiliari, biblioteca, escola pròpia, els materials que requeria aquesta… I quan diem que els omplien, volem dir que s’ho feien tot ells mateixos. (Veure mapa d'Igualada 1936).

L’autogestió era un criteri bàsic...

Antoni: Exacte. L’ètica anarquista situa en un primer pla el valor de l’autonomia de les persones i els grups, fomentant totes aquelles actituds que permetin deixar enrere les relacions de dependència i de submissió. En aquest sentit, donen molta importància a la formació de la persona. Pensaven que per fer una societat diferent calien unes persones amb una mentalitat nova, educades per fer front als reptes de la llibertat. Al mateix temps, posaven molt l’accent en la solidaritat i en la responsabilitat. El seu era un projecte de canvi individual i col•lectiu, basat en l’autorganització a tots els nivells.

Així, quines diferències destacaríeu amb el sindicalisme d’avui?

Antoni: Precisament l'autogestió en tots els àmbits. L’eix central dels anarcosindicalistes era l'autonomia. Això els diferencia del sindicalisme majoritari actual, hipotecat en la seva acció per la gran dependència que manté amb l’Estat. Pensem, per exemple, que avui la resta de sindicats reben gairebé 17 milions d’euros anuals del pressupost públic per ajuda directa. Això els manté subjectes i, problablement, explica que en un context de crisi econòmica com l’actual l’acció sindical reivindicativa brilli per la seva absència.

Els sindicats no tenen massa prestigi...

Ariadna: Potser també perquè han perdut de vista un altre ingredient bàsic de la moral anarquista: el valor que atorgaven al treball. El treball era allò que els unia, en diferents aspectes: eren treballadors, conscients de ser-ho i amb voluntat de seguir-ho essent, per una banda, i , per l’altra, apreciaven i estaven orgullosos de la feina ben feta. La dignificació del treball suposava al mateix temps la dignificació dels treballadors com a grup social.

Ha deixat alguna herència el moviment anarquista?

Ariadna: Herència ? Herencies ! I gairebé en tots els àmbits de la vida quotidiana. Pensem, per exemple, en idees ben pròpies dels nostres dies com la tendència general a l’autonomia de funcionament, la descentralització a nivell organitzatiu o bé el caràcter horitzontal de les relacions humanes, des de les mateixes empreses fins als nuclis activistes més radicals. O en els moviments de renovació pedagògica, que han estimulat la coeducació, la participació dels alumnes en la comunitat educativa, noves formes d’avaluació, l’aplicació pràctica del coneixement… O les formes de vida alternativa que s’han anat desenvolupant amb pràctiques com el vegetarianisme, el naturisme, el nudisme, entre moltíssimes altres coses.

Tot i això, sembla que l’anarquisme sigui un moviment enterrat?

Antoni: En part s’explica perquè l’esperit que impregnava aquestes realitzacions del moviment llibertari poc o res té a veure amb les seves modalitats actuals. Avui en dia aquest tipus d’activitats són més propies de les classes mitjanes amb estudis universitaris, allò que en diem els ‘progres’. Ja es veu a venir que l’aplicació d’aquest conjunt de postulats queda lluny dels sentit pràctic que els atorgaven els anarquistes de l’època i, per això, no és d’estranyar que els col•lectius que avui en fan bandera no reivindiquin o ignorin aquells precedents llibertaris que des de fa ja més d’un segle dedicaven cos i ànima a tirar endavant el seu projecte.

_________________________

* Antoni Estradé i Saltó, (Vimbodí, Conca de Barberà, 1958) és Llicenciat en Ciències Econòmiques per la UAB, Màster en Pensament Social i Polític per la Universitat de Sussex (RU) i Doctor en Sociologia per la UAB. Professor de Sociologia a la UAB des de 1987, ha fet recerca en els àmbits de la cultura, de la història del pensament social i de les identitats nacionals. És coautor de diversos llibres, on destaquen: ‘Catalunya Independent?’, ‘La mirada del sociòleg’ i ‘Joves i valors’, entre d’altres. Ha publicat nombrosos articles a: "Papers. Revista de sociologia", i "Idees. Revista de temes contemporanis", entre moltes altres.

* Ariadna Fitó i Frutos, (Calaf, 1985) és Llicenciada en Sociologia per la UAB i Màster en Recerca Sociològica per la UB. Als 17 anys ja va fer el seu treball de recerca sobre l’anarquisme a la comarca: “Història social i obrerisme llibertari a la comarca de l’Anoia, 1839-1939”. Investigadora social en l’àmbit de la cultura i l’educació ha col•laborat en diversos grups de recerca de la UB, i en projectes vinculats a l’Institut d’Estudis Catalans i la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.

En l’actualitat, tots dos estan elaborant una biografia sobre el sindicalista i escriptor toranès Pere Foix i Cases, que va estar vinculat a la CNT durant els anys 20 i 30 del segle passat.