Hermini Pla: 'la recepta de l'èxit és combinar tradició i innovació'

Com va començar tot?

L'impulsor va ser Manuel Pla Torrents, nascut a Canet de Mar. Va anar a aprendre l'ofici de pastisser a Vilafranca del Penedès i allà el van informar que hi havia una botiga d'ultramarins a Igualada que li podria interessar. Llavors va ser quan el 1888 es va establir a la Rambla Nova igualadina. Inicialment era una botiga de queviures petita que només feien pastissos els diumenges i per les festes assenyalades.

Quatre anys més tard, el 1893 l'establiment es va quedar petit i Manuel Pla Torrents va decidir ampliar-lo i fer un obrador més gran. La botiga es va ampliar arribant a la cantonada del Carrer Sant Magí. D'aquesta època en conservem encara la declaració de contribució industrial que parla de la pastisseria Pla com d'un establiment amb llicència d''horno de bollos y bizcochos'. (Veure foto)

Quin és l'origen de la pintura mural que hi ha al sostre de l'establiment?

La pintura del sostre amb 'el llaminer' com a figura central és dels anys 20. Se li va encarregar a un oncle, un catedràtic de belles arts que era capellà. El va pintar un estiu mentre estiuejava a Benicarló. El pintor va agafar de model els fills dels parents que estaven passant l'estiu amb ell i per tant és com si al sostre hi tinguéssim un retrat de família.

Representa la festa de noces d'uns àngels. Hi ha els nuvis, els músics i altres àngels que ho celebren brindant amb cava, amb copes xates, al voltant d'una font. La figura més característica és la que amb els anys s'ha acabat anomenant 'el llaminer' i que és un àngel que menja xocolata.

I va continuar la tradició el seu pare, Manuel Pla i Llobet...

Sí. va néixer a l'altell de sobre de la pastisseria, on abans hi teníem la casa, i que ara és él pis de dalt de la cafeteria.

El meu pare va continuar la tradició, i va anar incorporant les darreres novetats en pastisseria. Va anar a aprendre a l'obrador de la pastisseria Esteve Riera, de Barcelona, una de les pastisseries mes importants de la ciutat.

D'ell va ser la idea de fer les coques d'Igualada?

Sí. En aquells anys la carretera Nacional II passava pel centre de ciutat, just pel costat de la pastisseria. La idea de fer les coques va sorgir de la necessitat de buscar algun record dolç per a que els que passaven per Igualada es poguessin emportar alguna cosa típica. Com que no hi havia cap producte concert, el meu pare es va inventar les coques. Va pensar en un producte individual, fàcil de transportar, que no fos fet a base de coca de forner. El resultat van ser les coques d'Igualada, fetes amb pasta de full, amb herbes aromàtiques i arrebossades. Aquesta especialitat es va posar a la venda el 1920, i encara es ven ara.

També va ser ell qui va obrir la Granja Pla?

Sí. després de la guerra. Volien que s'assembles a la granja Royal de Barcelona i d'aquí va venir el nom. L'establiment va ser el primer en servir nata i iogurt a Igualada. I és curiós perquè aquests productes els portava cada dia un recader des de Barcelona. A Igualada aquests dos productes van ser una novetat.

Recordo la gent venint a buscar nata amb el plat que portaven de casa.

I vostè va succeir al seu pare al capdavant del negoci?

Sí. Jo vaig néixer al pis de sobre de la Granja Pla, que era la casa de la família de la meva mare, que eren farmacèutics. Vaig anar aprenent a casa fins que vaig anar a Barcelona, a l'obrador de la pastisseria Estalella.

Què destacaria de la seva època al capdavant de la pastisseria?

Jo en recordo amb molta il·lusió l'època en què feiem grans pastissos de noces. Els nostres tenien força anomenada. Feiem grans pastissos que tenien diversos pisos, molt ben decorats...

Vaig estar posat en el gremi de pastissers de Barcelona, i gràcies a això, vaig portar les darreres novetats en tècniques de pastisseria, etc.

A la nostra pastisseria hem anat combinant sempre aquestes dues coses: tradició i novetat. Per exemple: les mones que estem fent aquests dies, les fem igual que les feia el meu avi... hem rebaixat la dosi de sucre, però per la resta es tracta d'una recepta tradicional, que creiem que és la que funciona. La recepta de l'èxit és saber combinar tradició i innovació.

La seva dona, Carme Galtés va ser una de les fundadores del Grup Gremial de la dona Pastissera, i crec que ha estat l'impulsora de totes le novetats en aparadorisme i guarniments...

En aquest grup gremial s'hi aprenien les darreres tècniques en aquest sentit. Com fer aparadors, com decorar les paneres, com fer llaços i guarniments. La Carme sempre ha estat molt bona en aquest camp. Va guanyar un premi a la Fira Alimentària en un concurs d'aparadorisme. En la seva creació va utilitzar confits.

I van continuar la tradició els seus fills...

Sí. Dels cinc germans, en David va estar uns 10 anys a la pastisseria i ara viu a Mèxic, i les meves filles havien despatxat a la botiga. Ara l'Anna és la que continua, la que està al capdavant del negoci.

L'Anna va començar portant la nova botiga que vam obrir a l'Avinguda Barcelona, l'any 1981. Tenia només 19 anys.

Durant aquests anys la pastisseria i vostè han rebut diversos reconeixements...

Sí. La Medalla de mestre artesa de la generalitat el 2003. El Premi de la Generalitat a l'estabiment centenari també el 2003, i el Premi comerç a la tradicio atorgat per la Unió de Botiguers d'Igualada el 2001

Després d'haver-ho fet alguns forns, la pastisseria Pla va ser la primera d'Igualada en obrir una zona de cafeteria...

Sí, fa uns 15 anys... No ens podíem quedar enrera i va ser el moment de fer reformes i de canviar la façana. En aquesta nova façana del carrer Sant Magí hi vam col·locar una estàtua del Llaminer que vam encarregar a l'artista poblatà Manel Vidal.

Quins canvis hi ha hagut en el món de la pastisseria en aquestes 4 generacions?

El meu avi, el fundador, va ser un home molt emprenedor i va començar el negoci. Llavors es feien poques pastes i pastissos, i un dels reptes era la conservació. No hi havia neveres elèctriques. Es feien servir blocs de gel per conservar els aliments.

Del meu pare en destacaria les ganes d'ampliar el negoci, les ganes d'estar sempre al dia. Ell va instal·lar la primera nevera elèctrica, que era de fusta. Va ser una revolució.

En la meva època vam comprar diferents màquines: per estirar la pasta de full, per batre, etc. que van facilitar la feina i van portar noves maneres de fer. Tot i conservar l'essència, la part bona de la tradició, sempre hem volgut estar a la última, igual que ara, que ho porta l'Anna.