‘Hi ha molts investigadors a fora que volen tornar'

Què significa per a tu guanyar el premi de l’Associació Espanyola contra el Càncer?

Significa poder reincorporar-me a un grup de recerca espanyol, concretament, a l’Hospital Clínic.

Després de cinc anys tenies ganes de tornar?

Tinc una inquietud per poder desenvolupar el meu coneixement des d’aquí. Això pot sonar una mica incongruent perquè la ciència és universal i, si és bona, tan és el lloc des d’on la facis però poder-ho fer des de casa, i generar el coneixement en el nostre país ens ha d’enorgullir.

Hi ha altres casos com el teu?

Hi ha molts investigadors fora que volen tornar. És per això que l’Associació Espanyola contra el Càncer dóona aquests ajuts. També n’hi ha d’altres, alguns més competitius, que dóna el ministeri.

Entenc, doncs, que aquest interès per portar el coneixement cap aquí, és recíproc. Hi ha investigadors que volen tornar i l’administració vol que torneu...

Sí, la resposta és que sí, hi ha un esforç per reincorporar científics a les recerques d’aquí. Una altra cosa són els recursos i el que ens trobem quan tornem aquí. A vegades hem de donar un pas enrere i passar per un període d’aclimatació professional.

Vols dir que la diferència de recursos destinats a la ciència i a la investigació és molt gran entre aquí i els EEUU?

La gran diferència no està tan en la qualitat de la recerca, la de Catalunya i Espanya no té res que envejar a la internacional, sinó en la quantitat. En aquest sentit sí que hi ha una gran diferència; això provoca dificultats a l’hora de retenir ‘cervells’ i podria anar en detriment d’una massa crítica que afectés la qualitat, però la veritat és que no passa, la qualitat de la recerca aquí és molt bona.

Actes com el que vas protagonitzar a Saragossa amb la Princesa d’Astúries ajuden a reforçar la investigació a l’Estat Espanyol?

Actes com aquest fan una funció molt important de divulgació de la ciència, d’apropament de la ciència a la gent. A la recepció, hi havia unes 1.000 persones, i calculo que només un 10% érem científics.

Exactament en què consisteixen les teves investigacions?

Nosaltres estudiem les bases genètiques del càncer de còlon. Entre un 10 i un 15% de casos tenen un factor hereditari molt important i es desenvolupen en edats molt primerenques, abans dels 40 anys. Però la resta –entre un 85 i un 90%- són esporàdics i no tenen un component hereditari. Això implica una complexitat genètica molt gran. Nosaltres estudiem quines són les alteracions genètiques que es troben en les cèl•lules tumorals i mirem si aquests gens els podem utilitzar com a dianes terapèutiques.

Perquè et vas especialitzar en el càncer de còlon?

Perquè té un model genètic molt interessant, té unes alteracions cromosòmiques que són molt específiques, i suposa un repte descobrir quins gens estan implicats en aquestes alteracions i el perquè.

Podríem dir que, en comparació amb altres càncers com el de mama o el de pròstata, és un càncer marginat?

És veritat que, tot i que el càncer de còlon és un dels més freqüents, encara ho són més els de mama i els de pròstata i per això es destinen més diners a la investigació. També és veritat que, gràcies a els avanços en aquest sentit, aquests càncers són cada vegada més curables.

També ho és el de còlon?

Podria ser-ho. De fet, si es detecten els pòlips en un moment precoç, són molt fàcils de treure. Però si aquests pòlips no es detecten és gairebé segur que acabaran sent cancerígens. La colonoscòpia permet detectar aquests pòlips i actuar a temps.

Quines són les principals diferències d’investigar aquí o allà?

Per a mi, la gran diferència és la massa crítica. Als USA, fas un seminari i et sents com l’última puça, penses que tothom en sap més que tu i et fan uns plantejaments científics que tu no t’has plantejat. Això, però, m’ha fet madurar científicament. A més a més, hi ha més recursos econòmics destinats a la investigació

Deu ser dur...

Jo crec que la nostra feina és de les més competitives que existeixen en qualsevol àmbit. Els nostres resultats els visualitza tot el món. Abans de publicar un article en una revista, hi ha científics d’arreu del món que el revisen, i un cop publicat, hi ha equips de recerca de qualsevol punt del planeta que miren de rebatre-ho o de millorar-ne els resultats.

Pensava que el ‘gremi’ dels investigadors era molt cooperatiu

Sí, ho és però, és clar, cada grup de recerca ha de guanyar els seus projectes...

Als EEUU és més reconeguda la investigació?

Jo diria que està més popularitzada. Jo puc sortir a córrer amb un grup d’amics i parlar sobre les investigacions que estic fent. A més, pregunten! Allà tenen una curiositat que els ve des que són nens.

La meva dona, per exemple, és professora de castellà i explica que, de ben petits, els alumnes pregunten i participen a classe. Aquí, això no ho fa ningú.

Què els diries als joves biòlegs que es volen dedicar a la recerca?

Això és molt complicat de dir. En primer lloc els diria que és molt important tenir clar què volen fer i que lluitin i treballin fort per aconseguir-ho. Hi ha poca gent que tingui les idees clares.

Allà la gent està més focalitzada?

Absolutament. Allà tothom té clar què vol. Potser és perquè aquí ja sabem que ens veurem limitats per un tema de mitjans, aquí sempre tenim un ‘però’ allà aquest ‘però’ no hi és.