'Hi ha pocs joves que es vulguin fer frares, però als Caputxins en tenim'

Com van arribar els frares Caputxins a Igualada?

A finals del S. XIX, a Igualada hi havia la pesta. Llavors, l’ajuntament va demanar al pare provincial si podia enviar algun frare per cuidar els malalts, ajudar-los físicament i moralment. Al cap de poc temps, l’ajuntament va demanar de fundar un convent a la ciutat. Al 1609 es va plantar la creu, i poc després es va posar la primera pedra.

És el mateix convent on som ara?

No. Aquest convent és el tercer que hi ha hagut a Igualada. El primer el van destruir les tropes de Napoleó; després, els frares van començar a construir el segon —que no es va poder acabar perquè durant la famosa desamortització dels béns eclesiàstics de Mendizábal van expulsar tots els frares. Del 1836 al 1875 els frares van viure a França, a Itàlia, i fins i tot aquí, però exclaustrats. En aquest moment es va fer un convent nou, el convent actual.

Quina era llavors la tasca dels Caputxins?

Els caputxins vam venir a Igualada per cuidar malalts, per predicar i per apagar foc, com els caputxins de París. Si hi havia un foc, érem els Caputxins els responsables d’anar-lo a apagar

Com definiria els Caputxins?

Els Caputxins som una reforma de l’orde dels Fra menors o franciscans. Quan Sant Francesc va fundar l’orde volia que els frares no tinguessin títols, ni propietats, que no fossin bisbes ni tinguessin influència, i com que d’això se n’ha fet de més i de menys, la reforma dels Caputxins va néixer per tornar als orígens. Vam néixer per ser senzills, simples i austers, i per viure amb comunitat amb el poble.

La nostra raó primera és la de viure en fraternitat: Viure junts i pregar junts. Aquesta essència comporta una renúncia a una infinitat de coses, com per exemple a la propietat, i un servei voluntari i acceptat a la mare església. A més a més, fem una funció social, ajudem la gent que necessita caritat i seguim cuidant-nos de malalts, som els assistents religiosos catòlics de l’Hospital d’Igualada.

Com gestionen l’ajuda als necessitats?

Avui dia es fa gairebé tot per Càritas, però nosaltres modestament continuem i ajudem els pobres. Tenim un grup d’ajuda amb un grup de voluntaris que vénen cada dimarts i fan paquets de menjar i roba, i també donen assistència jurídica i social.

Com és el dia a dia al convent?

Aquí hi vivim quatre frares. Bàsicament la nostra vida és una vida de fraternitat que involucra necessàriament la pregària. Preguem tots junts diverses vegades al dia. També fem actes fraterns com els àpats, dinem i sopem tots junts. Per dur a terme la vida de cada dia ens organitzem els tasques: la cuina, la neteja, el jardí, la biblioteca... Sempre hi ha tensions però hem d’aprendre a viure en fraternitat i acceptar les diferències de cadascú.

I econòmicament, com es manté?

De la Providència Divina, ens en refiem. La Providència Divina és un misteri de generositat de Nostre Senyor. Jo sempre dic: ‘Si a nostre senyor li dónes una pedreta, ell et donarà un roc, si li dónes un roc et donarà una pedrera, si li dónes una pedrera et donarà una muntanya’. Això és la Providència Divina.

I a part d’això...

Doncs ara ja tenim jubilacions. Tres dels quatre frares que vivim aquí cobrem jubilacions. També vivim del culte de les misses i del nostre ministeri. Però tot vist sota la Providència de Déu. La nostra vida és una vida de fe, potser alguns la veuen arriscada, però nosaltres ens fiem de la Providència Divina.

Això vol dir que la mitjana d'edat al convent és alta...

Sí, tres dels quatre que som aquí passem dels 80 anys, i el tercer, que és un estudiant en època de formació, en té més de 40. Hi ha pocs joves que es vulguin fer frares, però als Caputxins en tenim. Actualment només hi ha un convent de formació, a Arenys de Mar. La majoria de gent que comença passa dels 30 anys. En aquesta edat costa més perquè ja s'han acostumat a tenir diners, a gaudir d'unes llibertats, i a vegades és complicat.

Com et ve la vocació quan ets adult?

La vocació no la fem els homes, és una crida de Nostre Senyor. La història de cada vocació és única. Jo, per exemple, volia ser químic, però de mica en mica em van venir ganes de ser frare. Em vaig anar a confessar a un pare caputxí i li vaig dir que volia ser frare i em va dir: 'Ui, ja en parlarem'!. Al cap de tres anys que jo fos frare, la mare em va venir a veure i em va explicar el perquè de la meva vocació: A casa havíem passat moments crítics econòmics i la mare havia ofert un dels seus tres fills a Nostre Senyor.

I la seva família ho va acceptar?

A casa meva eren molt d'esquerres, però la meva mare era profundament religiosa. El meu pare al principi no ho volia i la meva mare va fer d'intermediària entre ell i jo. Finalment ho va acceptar i, al cap de quinze dies, entrava al convent. El meu avi, que era anarquista, deia que no creia en Déu però venerava la naturalesa i parlava d'un 'Gran arquitecte'. Era el mateix que Nostre Senyor. Quan li vaig dir al meu avi que volia ser frare, em va dir que no posés més els peus a casa seva, però sé que quan s'estava a punt de morir, jo no ho sabia, em cridava i deia: 'el frare, el frare, el frare...'.

Tothom que vol ésser frare és per vocació?

No, la feina del mestre de novici és saber si la persona que vol professar serà una bona peça per a l'engranatge del convent i que vol destinar la seva vida a viure en fraternitat, que és la nostra essència. Jo vaig ser mestre de novicis i és una feina molt dura, vaig haver de dir que no a alguns estudiants. Un, per exemple, perquè tenia una malaltia psíquica, i el seu metge li havia recomanat ingressar a l'orde. Però nosaltres no som una clínica i no ens podem fer càrrec d'aquestes patologies. L'altre perquè vaig intuir que era homosexual. Al cap d'un temps, els dos em van venir a veure per donar-me les gràcies. L'homosexual s'havia fet transvestit i era feliç.

Hi ha prou gent dedicada a la formació?

Sí, però ara han vingut frares de Sardenya que estan aprenent català, i quan en sàpiguen s'incorporaran a fer classes a Arenys de Mar. Primer han d'aprendre català, que és la nostra llengua, després ja aprendran el castellà.

Es considera catalanista?

No, catalanista no, però estic immensament identificat amb la cultura i la llengua catalana. Sóc dels que m'agrada parlar català tan bé com sé, i no m'agrada la deterioració que està vivint actualment la llengua.

Ha dit que volia ser químic, conserva alguna afició?

Sempre he estat un apassionat de les ciències naturals i m'encanten els fòssils. Des de fa molts anys faig una col·lecció de cargols i actualment està formada per més de 18.000 exemplars, alguns molt rars; són cargols que la gent m'ha portat d'arreu del món.