TORNAR

'La història oficial sempre l'ha escrit el poder, els records són l'altra cara'

Avui parlem amb Roser Grau, presidenta del Grup CERCA||

Dimecres, 30 setembre 2009. 03:00. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull
Sociòloga de vocació, a la Roser Grau li agrada molt escoltar, amb atenció, les històries, les experiències i els records que la gent guarda en algun racó de la memòria i quan explica les seves vivències. Quan va conèixer la metodologia els projectes de les Fonts Orals va començar a gestar amb altres membres de la Secció de Ciències Socials del CECI el Grup CERCA, en marxa des del 2005, on els projectes principals es basen en la recuperació de la memòria històrica a través d'entrevistes i converses amb la gent gran de la comarca. Grau reconeix que la passió per aquestes històries té també un rerefons familiar, ja que inconscientment busca, en aquests testimonis, que li aportin algun detall sobre la vida i la mort del seu avi.

El grup CERCA compta amb un arxiu a la web

Roser Grau

Recuperar la memòria és una tasca contrarellotge

El nostre objectiu és lluitar contra el temps. La gent gran se'n va quan els arriba l'hora i amb ells una part de la nostra història. Ara en les famílies no hi ha el temps suficient perquè els pares i els avis s'asseguin amb els fills i nets per explicar-los la seva versió de la història, o la seva pròpia història. Sort de les gravadores i les càmeres de filmar.

Afirmes que la societat actual ha perdut l'ànima

Crec que la ideologia del consum, que és el valor dominant de la nostra societat , aboca les persones al fracàs individual i personal, però pels objectius que té la societat, l'enfoc social del que creiem que s’espera de nosaltres. Crec que hem de estar molt atents per no ser arrossegats pel munt de coses que no són prou autèntiques de la vida moderna , i miro de trobar una altra via. La gent gran ens dóna a conèixer moltes coses que s'han oblidat, banalitzat. Les entrevistes m'inspiren qualitats

Qualitats que es plasmen en les entrevistes

És amb el què centrem la nostra recerca. Ens va costar molt decidir en quin format recolliríem els testimonis, i finalment ens vam decantar per les històries de vida.

Per què?

És narrada pel propi protagonista. Amb una entrevista, si comuniquem a l'entrevistat un focus d'interès ,no aconseguim que surti d'ell, no ens explica res més, i això malmet la profunditat i l'interès del testimoni. Podríem caure en l'error de parlar només d'un tema, la guerra civil, l'escola de l'època... amb la història de vida, ens ho expliquen tot. L'entrevistat aconsegueix oblidar que hi ha un entrevistador i es pot aprofundir més en les vivències de cada persona.

Heu pogut parlar amb molta gent?

Devem tenir un centenar d'entrevistes fetes. Algunes persones no són de la comarca però hi tenen una estreta vinculació. Fins l'any passat enregistràvem principalment en format àudio i fèiem en alguns casos entrevista filmada. Però aquest any hem incorporar el vídeo seguint les directrius de la Direcció general de la Memòria Democràtica, de la Generalitat, que és l'organisme d'on prové la nostra principal font de finançament.

La càmera no és una barrera?

De fet no. El que imposa del format és el càmera, que ens obliga a posar-nos en una disposició més incòmoda i incorrecta des del punt de vista metodològic, però la gent aguanta el tipus, no perd el fil. Hi ha algunes senyores que van a la perruqueria (somriu). De tota manera és interessant el fet que els homes, gairebé mai diuen que no volen ser entrevistats, en canvi, un nombre no menyspreable de les dones a qui ho hem proposat no han volgut ser entrevistades, o sí però a condició que no es gravi els eu testimoni.

Però no només feu entrevistes

No, de fet hi ha sempre moltes coses per fer i que no podem fer-les totes. De l'entrevista en fem unes fitxes, sobre com ha anat l'entrevista i una ressenya de l'entrevistat. Del document en vídeo o àudio mirem de fer-ne una transcripció i també una indexació, sempre que podem, però en tenim en cua. A més sempre queden projectes en cartera. Cada entrevista destapa idees, temes, persones que buscaries i seguiries per ampliar o per fer algun projecte o treball paral·lel. Però som pocs. Una de les tasques importants que s'ha de fer és donar a conèixer l'arxiu de fonts orals, i un format que ho facilita és la nostra pàgina web.

La recompensa deu ser mútua, per escoltar i per explicar.

Sí. Hi ha una recompensa mútua al moment de l'entrevista, que metodològicament porta per nom el pacte al 50%, és a dir, que ambdues parts, donen i reben a parts iguals. També s'ha de tenir en compte que després de l'entrevista una part fonamental del projecte és el retorn. S'ha de donar les gràcies als entrevistats, reconèixer-los la importància que tenen els seus testimonis com a document per a la història ja que en van formar part i agrair-los la seva aportació. És un gest necessari que s'oblida en la major part dels projectes encara que no en tots: a Vilanova del Camí, per exemple, l'Ajuntament ho ha fet molt bé amb el projecte 'Tu també fas història'.

Hi ha qui diu que els testimonis no són història perquè són subjectius.

És l'etern debat. Sempre hi ha hagut una història oficial, que és la que s'ha escrit des del poder, i paral·lelament a aquesta hi ha la oral, que és la que s'ha anat explicant en la intimitat sense ser recollida com a document. La història, per tant, pot haver estat tergiversada, per uns o altres. Està clar que el record és dinàmic, canviant, subjectiu, i que va molt lligat al que la persona vol o no vol recordar. Però sempre, en tot testimoni, hi ha algun aspecte de la història que domina, i que determina com s'explica i el motiu pel qual ho fa d'aquella manera. Tot i així el record de les vivències són autèntics, i com menys vegades s'hagin explicat millor, perquè la narració serà més propera al record original.

Deveu viure centenars d'anècdotes, en compartiria una?

N'hi ha moltes d'anècdotes, però prefereixo explicar una situació que em va impactar molt : un senyor que, just al iniciar l’entrevista, a la primera pregunta, en demanar-li pel seu pare, se li van negar els ulls, i només repetia, 'el meu pare....misèries' . Va quedar molt callat i vaig veure que no l'havia de forçar per aquest camí i em pensava que aquest tema, (que segur que era interessant) era un dels que anomenen “tema tabú”, que no s’ha de tocar, però amb una segona trobada es va buidar i va explicar coses força doloroses de la història del seu pare durant la guerra. Fins aquell moment no s'havia vist amb cor de parlar-ne, probablement ni pensar-hi, per les implicacions polítiques i socials creia que no era res bo, però una vegada “destapat” el record, el va poder reelaborar, pair, podríem dir, i l’entrevista va tenir un efecte balsàmic, aquesta faceta “reparadora” de l’entrevista també és un dels aspectes que més m’interessen.

Què és el que més li agrada?

Quan notes que una persona, i a vegades ells mateixos ho diuen, que recorden una cosa que ni ells mateixos recordaven que havia passat. És una doble satisfacció, per l'entrevistat, que s'alegra de recordar aquesta etapa o aquell fet, i per mi que vol dir que hem aconseguit arribar al fons de la persona.

______________________________________

Vídeo del grup CERCA


3 Comentaris

J

Jordi

Igualada

30 de setembre 2009.14:32h

Respondre

Felicitats per la idea i la feina!!

J

Joan Ferrer i Frigola

Santa Coloma de Farners

30 de setembre 2009.11:17h

Respondre

Una entrevista molt interessant!
Felicitats a l’anoiadiari.cat, al grup CERCA, i, a la meva admirada Roser Grau!

r

rat

igualada

30 de setembre 2009.10:24h

Respondre

Felicitats per la feina que feu!!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic