‘L’homeopatia hauria d'entrar al sistema sanitari públic’

Són compatibles, l’homeopatia i la medicina convencional?

Evidentment. Els tractaments convencionals i els homeopàtics es poden combinar; l’homeopatia pot ser complementària de la medicina convencional. De fet, jo atenc pacients que estan prenent medicaments convencionals i no els canvio pas la medicació, en primer lloc perquè l’ha prescrit un altre metge, i en segon lloc perquè hi ha tractaments que no es poden retirar. Per exemple, amb pacients que fan quimioteràpia o ràdioteràpia, l’homeopatia és molt útil perquè millora la capacitat de reacció davant d’aquest tòxic i en redueix els efectes secundaris. Últimament ens hem trobat amb un fenomen curiós: en més de la meitat dels casos, aquests pacients poden prolongar el tractament de quimioteràpia o ràdioteràpia, perquè la poden tolerar més bé.

Pel que fa a la regulació de l’homeopatia, en quina situació ens trobem?

Bé, de fet existeix l’Acadèmia Mèdico-Homeopàtica de Barcelona, que ja es va fundar el 1890 i que, per tant, aquest 2010 arriba als 120 anys. És una acadèmia amb vocació científica i de formació de metges i veterinaris en l’especialitat d’homeopatia. Des de l’Acadèmia fem cursos d’homeopatia a la Universitat de Barcelona com a associació convidada, i un màster de dos anys de durada. Això ho fem des de fa quinze anys. A més, dins del Col·legi de Metges hi ha una secció d’homeopatia, que representa a uns 300 o 400 metges de la província de Barcelona.

Hi ha entrada, doncs, als àmbits ‘oficials’...

Sí, hi ha un reconeixement oficial en aquets sentit. I el mateix Col·legi de Metges acredita els professionals mèdics que justifiquen que han fet cursos d’homeopatia amb un mínim de punts. D’aquesta manera, se’ls acredita a exercir l’homeopatia com a metges.

Però no acaba d’estar clar l’estatus?

A nivell de l’Estat espanyol, s’ha d’acabar de regular. Si es reconeix que l’homeopatia és una teràpia útil per als pacients s’haurien de donar dues coses: la formació universitària a nivell públic i la introducció de l’homeopatia al sistema sanitari públic. El pacient hauria de tenir dret a escollir teràpies que siguin complementàries o útils per a una determinada malaltia. Això és un procediment llarg i costós, perquè hi haurà d’haver un debat per situar aquesta teràpia dins dels marges i al lloc adequat.

De moment, es paga a part...

Sí, ara com ara el pacient que vol ser tractat amb homeopatia ha de pagar la visita i els medicaments. Només hi ha algunes assegurances privades que ho cobreixen. En canvi, si estigués regulat, podria oferir-se dins de la seguretat social.

Hi força presència del sector a la comarca?

A l’Anoia hi ha diversos metges que fan homeopatia, i també tinc entès que hi ha altres persones que no són metges que també en fan. I hi ha també alguns veterinaris que hi comencen a practicar, i això és molt important.

Per què?

Perquè l’homeopatia en animals és molt útil i molt ràpida, i precisament aquí es demostra que l’homeopatia no es basa en l’anomenat ‘efecte placebo’, com tant s’ha dit. Es vol fer creure que l’homeopatia no aporta res, sinó que es basa en la suggestió, i el fet que funcioni amb animals ho descarta. També funciona perfectament amb infants i amb persones amb demències.

A veure, la suggestió funciona sempre amb la majoria de les persones que estan conscients, tant sigui medecina convencional, com acupuntura, com homeopatia... hi ha estudis que demostren que sempre hi té influència. Només el fet d’anar al metge i l’expectativa que aquella persona et pugui ajudar normalment ja millora l’estat del pacient durant unes hores o uns dies, però després ve l’efecte profund. I és el que deia una companya meva, la Dra. Maite Bravo, en una entrevista recent: ‘Vostè es pensa que jo, essent metge, faria 20 anys que em dedico a l’homeopatia si no funcionés ni aportés res?’

Així doncs, és clar...

Jo tenia una plaça a l’Hospital i vaig demanar una excedència per poder-me dedicar a l’homeopatia, perquè m’agrada la tècnica en què es basa i també els resultats que vaig veure-hi. I vaig pensar que si podia tractar una migranya d’ un pacient que no millorava ni amb antiinflamatoris ni calmants a través de l’homeopatia, amb resultats més bons, duradors i sense efectes secundaris, doncs que ho preferia. Amb això no vull deixar de considerar els medicaments convencionals, però penso que la medicina convencional no ha de menysprear ni ignorar l’homeopatia.

Però s’ha d’haver estudiat medicina per ser homeòpata?

Jo crec que sí, que és molt important: la persona que ha de fer homeopatia ha de ser metge. És un debat complicat, perquè hi ha homeòpates no metges que són molt bons, fins i tot els millors del món. A països com l’Índia, per exemple, has de triar entre medicina convencional o homeopàtica, són dos camins diferents. Però la vessant homeopàtica dóna també una formació completa com a metge: la carrera dura 4 o 5 anys, i s’estudia també anatomia, biologia, fisiologia... Hi ha certs aspectes en què no s’aprofundeix però com a mínim sí que es coneixen. Aquests professionals surten preparats per entendre la medicació, interpretar les proves, etc.

En canvi, si a Espanya haguéssim de donar uns títols per fer homeopatia, haurien de ser de ‘medicina homeopàtica’, o almenys haurien de tenir la profunditat d’estudi suficient com per poder-se equiparar a un metge.

I ara no és així...

Ara hi ha escoles que fan cursos per a terapeutes no metges, i en les quals es pot accedir gairebé després d’acabar l’ensenyament secundari... Els plans d’estudi que tenen són de dos anys, i estudien homeopatia però no medicina. Per tant, crec que les escoles de terapeutes homeopàtics són incompletes en la seva formació dels alumnes com a metges, com a sanadors.

De fet aquest model d’escola és a imitació dels metges descalços xinesos, que en l’època de Mao es van formar amb elements molt bàsics per assistir la població, i dels Heilpraktikers alemanys, sanadors que realitzaven cursos reduïts de pràctiques mèdiques per poder atendre els soldats al front. Aquests models, tot i que són recursos molt útils i encertats quan no hi ha prou metges, no deixen de ser una ‘semi’ medicina.

Es fa necessària doncs la regulació... Quan podria ser una realitat?

Penso que deu anys podria ser un termini raonable perquè al nostre país hi pugui haver canvis importants en aquest sentit, les administracions en van prenent consciència. La Conselleria de Salut va intentar fer un decret per regular les teràpies naturals, però no va prosperar per temes de competències amb el Ministeri. A més, des de l’Acadèmia havíem impugnat alguns articles, perquè autoritzaven a fer homeopatia a persones que no eren metges. Per tant no es va poder aplicar, però això vol dir que s’haurà de reprendre aquest debat. En un futur, suposo que a nivell europeu s’intentaran unificar criteris, però de moment cada país té autonomia per regular-ho segons cada realitat.

Aquests dies es parla de la possible ubicació de l’Escola d’Infermeria a Igualada. Com a metge, què creu que pot aportar?

Em sembla una idea molt interessant per molts motius. Primer, perquè recupera una tradició que hi havia hagut i amb molta força: quan jo feia les pràctiques a l’Hospital d’Igualada, cap a finals dels seixanta, vaig coincidir amb el Dr. Botet i el Dr. Solà, i recordo que hi anaven a impartir classes. Vaig veure la vitalitat que això aportava a l’Hospital. En segon lloc, penso que Igualada té la capacitat per poder-la acollir, amb un Hospital modern i ben organitzat. A més, es necessiten professionals d’infermeria, per la qual cosa omplirà un buit existent. També perquè descentralitza una mica més l’ensenyament, apostant per una capital de comarca que ja ha perdut el tren en moltes coses. I, finalment, perquè penso que una escola universitària com aquesta pot aportar un flux molt important tant a nivell cultural com econòmic.