"La independència és la única via per tenir seleccions reconegudes a escala internacional"

Com veu l’equipament del Campus Motor?

L’havia vist en plànols, però aquestes coses s’han de veure de primera mà, s’han de trepitjar. I ara que ho he vist, és fantàstic. Ara cal que la gent vingui, i hi vulgui fer coses que a altres llocs no pot fer. És interessant que en aquest lloc s’hi trobin aules, tallers i espais, que no només poden ser rendibles per al món del motor, sinó per l’esport en general. Ara cal donar-lo a conèixer.

El motor és un dels àmbits que dóna més campions a Catalunya.

Sí, tant sobre dues rodes com sobre quatre, els esports del motor ens donen moltes alegries. Constantment tenim campions d’una o altra disciplina. Molts dels campions estatals són catalans també. A Catalunya tenim una tradició i una cultura molt important en el món del motor. Per això és bo aquest espai, també el circuit, cal que les empreses s’animin. El Campus Motor és a mitja hora de Barcelona.

Són èpoques de retallades. L’esport base podrà seguir formant campions amb els mitjans actuals?

Sí. L’esport base no ha resultat tan afectat. Sí que hi ha hagut retallades en els patrocinis privats i públics, però la base segueix viva. La línia vermella de l’esport base no s’ha posat en perill. L’esport funciona bàsicament pel voluntariat, els clubs viuen del voluntariat de molta gent, en cap moment la gent abandona les entitats. Saben que no només formen esportistes, també a persones. Han estat anys durs, però seguim veien com neixen campions i esportistes d’elit. Els diners no ho són tot.

Fa pocs dies es van complir els deu anys de la victòria al Mundial B de Macau, on vostè hi va ser representant Catalunya. Quin record en té? I passats deu anys, com veu la situació de les seleccions? Hi va haver l’entrada a la Federació Sud-americana. Hi ha solució per tornar al Mundial?

Vam aconseguir una fita molt important, guanyar el Mundial B que ens donava accés a jugar el Campionat del Món absolut. Després als despatxos ens van prendre el que havíem guanyat a la pista. Va ser una decepció. Ara quan ho veus deu anys després no et sorprèn res. És habitual. Moltes federacions internacionals han d’actuar així per pressions polítiques. Abans com a jugador ho entreveies, ara és claríssim. Qualsevol pas que fem, encara que els estatuts de les internacionals ho permetin, la pressió del govern espanyol farà inviables les nostres peticions. Fins que no tinguem la independència no tindrem les seleccions reconegudes. Estem en un moment molt dolç esportiu i voldria que es culminés amb la plena sobirania. Ara no ens portarà enlloc triar un altre camí. Cal que el país faci un pas endavant i aleshores sí: l’esport sobreviuria per si sol, podríem adherir les federacions on volguéssim i competir en nom de Catalunya. És obvi que l’esport català avançaria molt més en aquest cas.

La independència també afavoriria la generació d’una economia entorn de l’esport?

Sí. De les comunitats, Catalunya és la única que compta amb un pla ARC, l’equivalent català al pla ADO. És el segon nivell darrere l’ADO, que desenvolupa el Consell Català de l’Esport. Serveix per a que esportistes catalans puguin fer el salt al màxim nivell. Ja hem vist com en alguns esports d’equip, les seleccions estatals de 20 jugadors o jugadores tenen un 80% d’esportistes catalans. Això no és casualitat, és gràcies al treball dels clubs i també perquè hi ha un programa de tecnificació català que existeix des de 1985.

» En un estat independent, el programa ARC seria l’ADO català, però fins que no siguem independents no tenim fàcil l’accés a patrocinis. No tenim prou visualització. Si poguéssim competir com a catalans a l’exterior portaria molts més recursos a l’esport i tecnificar-nos millor, imaginem que els resultats —que ara ja són bons— serien encara millors.

Els esportistes catalans que guanyen a vegades treuen la senyera, però també alguns passegen la bandera espanyola. Què triarien?

El govern espanyol i les federacions tenen molt poca paciència ara i salten a la mínima. Estan disposats a tot. Quan un esportista guanyi el Mundial de Moto2 i aixequi la bandera d’Igualada no tindrà cap problema... si aixeca la senyera ja hi ha enrenou. Hi ha d’haver llibertat d’expressió per sobre de tot.

» Ara bé, posem-nos a la pell dels esportistes. Si necessites una beca, o un patrocini, o vols que et seleccionin per a una competició internacional i t’inclines per agafar la senyera, et poden tallar la carrera. Tothom vol competir al màxim nivell. Un noi que té 21 anys i agafa la senyera pot tenir problemes. No podem posar l’esportista entre l’espasa i la paret. Quan siguem independents, que cadascú pugui triar.

Com ho ha viscut vostè?

En el meu cas, el 2003 jo estava concentrat amb la selecció espanyola, a Andorra, pel Campionat del Món. Un diari ens pregunta si en igualtat de condicions jugaríem amb Catalunya o Espanya. Jo, innocent, vaig dir que jugaria amb Catalunya. L’endemà a les 8 del matí ja era a casa. Un posicionament innocent et pot perjudicar. Jo ho vaig acceptar. A mi em va anar bé, jugava al Blanes, i em vaig sentir recolzat pel club.

A l’hoquei patins, quants s’inclinarien per Catalunya?

La immensa majoria. El jugador cerca la rendibilitat econòmica. I en el cas de l’hoquei, a més, els jugadors se senten molt d’aquí. La majoria són de territoris de la ceba. Però a més, una selecció catalana ajudaria a l’hoquei, perquè el combinat estatal podria agafar jugadors gallecs, asturians i madrilenys. Sortiria un nou equip competitiu, elevaria el nivell de les competicions internacionals.

L’hoquei català ha perdut alguns patrocinis i els clubs cauen. L’Igualada, per exemple, porta anys cargolat econòmicament? Hi ha solució?

No només l’hoquei patins, tot l’esport nota molt la manca de patrocinis. L’Igualada està ara a la zona mitja, però venia de guanyar i guanyar molts anys i cal recordar que només guanya un equip els campionats. Cal posar les bases perquè el patrocini arribi i el govern català no té competències. Fa falta que el govern espanyol activi una llei de patrocinis, com hi ha a Itàlia, Alemanya... però no hi ha manera. No es pot matar els clubs a inspeccions. Què millor que el club pugui anar a les empreses i fer tractes. Els clubs sobreviuen com poden. Espero que en un futur estat independent els clubs de segona línia tinguin avantatges fiscals, com a França, Alemanya o Itàlia.

Com recorda el gran Igualada dels 90?

El millor que he viscut. Del 95 al 2000 vam guanyar tres Copes d’Europa. Va ser la millor època del meu hoquei, en una ciutat que vivia per l’hoquei. I el club no pensava només en el primer equip, també en la base. Cada any sortia algú: Busquets, Guillén, Llaverola. L’IHC ha treballat molt bé sempre. Però allò no era fàcil, cada any només pot guanyar un equip, ja ho dic. No tinc dubtes que en el futur, un equip amb tanta tradició i tan ben treballat tornarà als èxits.

Vostè està en contacte amb la base. Com evitar que tota l’atenció mediàtica sigui sempre cap al futbol i cap al Barça? Pot ser què els nens es decantin per un altre esport?

El Barça és un gran club. A nivell de Catalunya amaga tota la resta, tenim futbol cada dia i tothom vol que el seu fill es converteixi en Messi i li arregli la vida. Cal saber que hi ha 70 federacions més, amb moltes modalitats. Tenim una bona eina com són les competicions autonòmiques on excel•lim sempre. Hi estem treballant molt bé en aquests altres esports. Som un país molt divers. Tenim més federacions que Espanya en un país de 7 milions de persones. A la resta del món s’ho pregunten. No és un mèrit dels de dalt, és fruit de la societat civil.

I TV3 no podria donar més rellevància a l’hoquei patins?

TV3 també passa per una situació difícil. Hi ha hagut retallades. Cada partit costa molt econòmicament, a nivell de producció. Tampoc tenim els patrocinadors. Ens interessa que tant bàsquet femení, hoquei herba, altres esports, siguin a la televisió. Ho estem intentant.

Com es defineix el jugador català d’hoquei, perquè en sorgeixin tants?

És una cultura de país. A Manlleu o Sant Hipòlit hi veus nens de 6 anys que van en patins com si caminessin. A Badalona hi ha el bàsquet, a Terrassa l’hoquei herba. Els pares entren als clubs perquè els fills hi juguen, els fills plegaran però els pares seguiran al club ja...

Si un fill seu hagués de triar entre hoquei i futbol, què aconsellaria?

Ara té 4 anys. El que li aconsello és que provi totes les coses, el que vull és que faci esport, sigui hoquei, futbol o bàsquet. Els valors de l’esport són bàsics per desenvolupar-lo com a persona. Ara està entrenant al Laietà.

Si és bo en hoquei, avisarà l’Igualada?

L’avisarem (riu).