JAM (Jaume Jové) Pallasso de l'any 2025: "Jo mai m’hauria imaginat que arran de treballar sense paraules podia viatjar per tot el món"

El Clown JAM (Jaume Jové) va guanyar el premi a Pallasso de l'any al Festival de Pallassos i Pallasses de Vilanova de la Muga. L'organització destacava que “sense necessitar cap nas vermell, i només amb el seu humor que fa riure i pensar, JAM sap connectar amb petits i grans, portant la figura del pallasso a la seva essència més genuïna i compromesa”. Va començar actuant per pobles de Catalunya i ha acabat trepitjant tota mena de països, entre ells Armènia, Corea del Sud o el Brasil. Ens rep a casa seva, a Copons, i amb ell parlem de què vol dir ser el pallasso de l'any, la seva destresa en comunicar sense parlar i les experiències arreu del món. També ho fem sobre el dol perinatal, i la possibilitat de transmetre emocions i parlar de temes complicats gràcies als seus espectacles.

Ets pallasso per vocació o és una cosa que et vas trobar d'un dia per l'altre?

Jo diria que m'ho vaig trobar un dia per l'altre. De fet, jo no havia fet mai res de pallasso, ni tan sols pensava pas que existís la professió com a tal. Cap als 21 anys jo estava estudiant magisteri i vaig fer el curs de director de lleure. Havia fet de monitor i volia fer de director. I llavors, quan estàvem fent la roda de presentacions, mentre ens presentàvem, n'hi va haver un del curs que va dir Soc pallasso. I a mi em va explotar el cervell. Llavors durant el curs, què era un intensiu de 10 dies, ens vam fer molt amics amb aquest noi. Vam fer moles coses d’animació i em va dir “ostres, ho saps fer molt bé. Amb dos amics més vull fer una companyia de teatre, vols apuntar-te?” Era una cosa amateur, d’anar pels pobles del voltant, i vam crear una companyia el 2001.

Llavors vau començar a la teva zona? (Alfés, Segrià)

Sí, zona de Lleida, pobles petits… Tot això i llavors el que volíem fer era un espectacle de clown, perquè als altres de la companyia els molava molt el Tricicle, però ens vam adonar que necessitàvem material, microfonia, coses. Érem uns pardillos. I vam decidir fer animació infantil i musical perquè tots teníem traça i veníem del món del cau i dels esplais. I així, a veure si guanyàvem una mica de diners. Ens contractaven a alguns llocs i llavors ja utilitzàvem els diners per fer comprar el material. La companyia es deia “Encara farem salat”.

Va arribar un moment en que vas decidir anar sol?

En paral·lel d’Encara Farem Salat vam crear un grup que es deia Pastorets Rock i també vam voltar bastant. Va tenir bastanta repercussió durant un temps, però jo tenia moltes ganes de dedicar-me més al tema del clown. Llavors vaig agafar i el 2011 els vaig proposar als del grup de fer alguna cosa de clown. Ells no tenien ganes de fer-ho i vaig crear un espectacle. I el 2011 vaig crear el meu primer espectacle en solitari. 

D’on surt Jam? 

Jam ve de Jaume. El que passa és que vaig començar a fer internacionals i clar, a Corea no saben pronunciar Jaume. Al final vaig treure dos vocals. Pràcticament tothom em coneix així, Jaume només m’ho diuen al meu poble de Lleida. El 2011 vaig fer el primer espectacle en solitari i el 2014 ja em vaig separar definitivament de l'altra companyia. Començo a Catalunya però al cap de poc me’n vaig a l’estranger.

Per quins països has voltat?

He estat bastant per tot arreu. Europa pràcticament l’he fet tota, des de Finlàndia, Dinamarca, Bèlgica, França, Països Baixos, Anglaterra… I després he estat a Corea dos cops, Jordània, Armènia, Equador, Brasil, Costa Rica, Canadà, Estats Units…

Tot això sense utilitzar cap idioma?

Sí, exacte. Tots els espectacles que faig són sense paraules. El poder de comunicar sense paraules és una cosa que sempre m'havia cridat l'atenció, i vaig començar a treballar així. Jo mai m’hauria imaginat que arran de treballar sense paraules podia viatjar per tot el món. Perquè al final l'humor és universal i això m'ha permès barrejar dues passions. M'encanta viatjar i m'encanta conèixer cultures noves. He pogut viatjar a parts del món on no hauria viatjat si no hagués estat pels espectacles.

Quin país creus que t'ha marcat més?

Tots els països et marquen. M’agrada molt viatjar de la manera que ho faig perquè no vaig a llocs turístics, sinó que conec la gent d’allà i em porten als llocs dels locals. Segurament Armènia i Jordània són els països més estranys en els que he estat. Culturalment la diferència és molt més gran. El públic no està gens acostumat al teatre de carrer. Sí que potser el teatre de carrer europeu amb el de Sud-amèrica és una mica diferent. Però Equador, Brasil, tots aquests països de Sud-amèrica estan acostumats a veure espectacles de carrer. Llavors pot haver-hi certes diferències culturals, però com pot haver-hi certes diferències entre anar a Cadis o a actuar a Catalunya. Fins i tot jo crec que nosaltres ens assemblem més a Sud-amèrica, en l'àmbit cultural i de manera de fer. Els finlandesos són un públic fred, els costa molt més riure i durant un espectacle no riuen gaire. Però en acabar venen i et feliciten moltíssim. 

Adaptes una mica l’espectacle depenent del país que trepitgis?

És sempre el mateix. L'únic que faig potser és canviar el ritme. Per exemple, el públic francès és molt respectuós i està molt acostumat a veure espectacles on pots fer molts més silencis i anar molt més a poc a poc amb el ritme. Jo sempre dic que a França puc actuar gairebé com si estigués en una sala. A Catalunya, no. A Catalunya el ritme ha de ser una mica més ràpid, les criatures es distreuen més, el públic es distreu més.

Com passes d’actuar a pobles de Lleida a sortir al món?

Vaig tenir la sort que vaig presentar l'espectacle a Fira Tàrrega, una de les fires més importants aquí a Catalunya i també a escala europea. El va veure gent de diferents països i arran d'això em van començar a portar a l'estranger, i una vegada entres a la roda de l'estranger és una mica el mateix que aquí. Vas a un festival a Alemanya i altres programadors del país et porten a un altre lloc. Allà et veu un de Bèlgica i trepitges un país nou. Però va ser arran d'anar a Fira Tàrrega.

Enguany a la 12a edició del Festival de Pallassos i Pallasses de Vilanova de la Muga (Alt Empordà) et van reconèixer com a Pallasso de l’any. Què vol dir per tu guanyar aquest premi?

Al final és un reconeixement i em va fer especial il·lusió. Pel que fa als premis d’espectacles, per mi és molt subjectiu. Jo sempre he estat una mica en contra dels premis perquè no té res a veure amb una banda de carrer, de fanfàrria o el que sigui. Són coses molt diferents i llavors va molt a gustos del jurat. Al final, jo sempre penso que els artistes que estan a un festival ja han passat un filtre. Per exemple, aquí tenim la Mostra d'Igualada, que quan actues has passat un filtre. Hi ha 700 o 800 propostes i n'acaben actuant 40. Per tant, l'espectacle ja sap que estarà bé. En canvi, el de Pallasso de l'any al final és un reconeixement a una trajectòria i en aquest sentit em va fer il·lusió. Primer, perquè és específic només de clown. Llavors valora la teva trajectòria com a pallasso i la trajectòria, l'impacte que has tingut, que has estat en molts festivals, que has portat els teus espectacles a molts llocs, que sembla que ha agradat… Perquè jo sempre dic que amb el primer espectacle que fas et dones a conèixer. Després n'hi ha un que de cop fa com un boom i la gent del sector comença a conèixer-te molt. Fa més de 20 anys que m'hi dedico. I poder continuar actuant per tot el món i vivint d'aquesta professió -que no sempre és fàcil- és un reconeixement. I en aquest sentit, molt content pel premi.

A banda d’aquest premi, allà a l’Empordà te’n vas endur un altre…

El millor premi és quan les criatures o els pares i mares et venen a felicitar. I a vegades et feliciten de maneres molt curioses. En aquest cas un nen que tenia una llaminadura enorme d'un cor, me'l va regalar dient-me que em donava un trosset del seu cor perquè li havia agradat molt l'espectacle. I que una criatura de 8-9 anys et regali una xuxe de les seves i a més de les grans, vol dir que li ha agradat molt. Per tant, quasi és tan valuós un premi com aquest que un de reconeixement d'un jurat.

Un dels punts forts que teniu és que, malgrat que teòricament la intenció és fer gràcia, teniu el poder de transmetre coses que queden més amagades. Què és el que busques transmetre tu? 

Al final a la vida a tots se’ns remouen coses i a vegades hi ha inquietuds i les vols transmetre d'alguna manera. I llavors sí que és cert que els meus primers espectacles eren més un divertimento i era simplement exploro el tema del clown. Ja treballes molt el tema del fracàs, perquè el clown contínuament s'equivoca i li surten malament les coses, però no passa absolutament res. Per això fa riure. A la societat normalment no acceptem aquests fracassos, i llavors, com que no acceptem, doncs no fem riure. Més aviat ens causa nerviosisme, ansietat. En canvi, quan tu acceptes el fracàs, va molt millor. Sí que és cert que les inquietuds que tenia les he anat intentant treballar i cada vegada que he creat un espectacle m'ha agradat dir alguna coseta al respecte. Vaig crear un espectacle que era una fàbrica de barrets i parlava una mica de perseguir els somnis. Després vaig treballar tot el tema de la migració. Volia parlar sobre les persones migrants, de com fan el pas de marxar del seu país. L'últim espectacle que he creat parla de l'actitud de com afrontes les coses de la vida. I a part del que tu vols transmetre o transmets amb els diferents gags i els diferents esquetxos de l'espectacle, també he volgut parlar una mica de coses que ens toquen a tots. I ara també estic pensant en un espectacle nou, vull parlar d'un tema en concret. Al final el pallasso no només fa riure, sinó que fa emocionar. Et pot fer plorar, riure, et pot fer crear diferents emocions… El que volem és que el públic transiti per diferents emocions.

És complicat transmetre segons què sense poder parlar? 

Jo m'he dedicat molt a fer espectacles sense paraules, i també he fet teatre de text. La gent professional té el do d'utilitzar les paraules correctament per transmetre emocions. Jo això ho trobo complicadíssim. En canvi, jo, que m'he dedicat molt al teatre de gest, em resulta molt fàcil i em surt sol. No ho he de pensar. T'expresses molt fàcilment a través de les emocions, del ritme, de les pauses, del silenci, de la mirada… t'expresses i acabes explicant les coses. Et trobes dificultats, sí, però acabes trobant el camí per expressar i poder comunicar i dir coses.

Quins referents tens?

Quan jo vaig començar amb tot això el Tricicle va ser una mica un referent, i jo em vaig empapar molt d’ells. Però després n'he tingut d'altres, sobretot de pel·lícules de cinema mut com Buster Keaton, Charles Chaplin, El Gordo i el Flaco… Arran d'això, investigant i coneixent pallassos que tenim a Catalunya però també de l'estranger. Han sigut referents que he tingut la sort de conèixer i treballar amb ells i és una passada. Quan tens algú que és un referent i estàs allà als mateixos festivals, als mateixos llocs, i hi parles... Per mi això també ha sigut un èxit, un gran premi poder compartir amb tota aquesta gent.

Pel que fa a projectes teus, quin diries que ha sigut el més personal?

Tots els projectes són molt personals, perquè al final parles de coses que a tu et remouen i t’inquieten. Quan treballàvem amb companyia havíem d'arribar a acords per si parlem d'això, parlem d’allò… Ara no. Si hi ha alguna cosa que m'inquieta o que tinc la necessitat d'explicar, agafo aquell tema i intento parlar-ne i explicar-lo a través del teatre i a través de l'humor. Jo diria que cada projecte és una petita part de mi. Tot depèn de l'època del moment en què et trobes. Ara, per exemple, tinc una cosa al cap. No sé si acabarà sent perquè a vegades tens una idea i després tot evoluciona cap a diferents llocs. Però m'agradaria parlar de la mort perinatal. Per què? Perquè entre el meu segon i el meu tercer fill vam tenir un avortament. A casa hi va haver un dol. Com fer d'això que no sigui un drama? Doncs ja va ser un repte, per exemple, parlar dels immigrants i que no acabés sent un drama. I també ficar humor. Doncs això serà un altre repte i tornarà a ser ara un petit projecte personal.

És el projecte principal del teu futur?

En principi sí, la idea és anar cap aquí. Com acabarà? No ho sé, però és el que em remou i tinc ganes de parlar d’això.

Tu com treballes, sol o en equip?

Tinc un equip de persones amb les quals treballo des de fa molts anys. Jo escric l'espectacle, l'escric sol, encara que sigui sense paraules. Faig escriptura, faig investigació, busco. I quan més o menys ho tinc escrit em tanco al local. Jo sempre dic que el teatre és un joc. Tiro per aquí, tiro cap allà, parlo d'això, parlo d’allò altre. Quan va agafant forma és quan començo a pensar en l'escenografia. Parlo amb l'escenògraf, que és una persona que fa anys que hi treballo i li dic “em podries fer un esbós d'una olivera per poder treballar?” amb el vestuari i les músiques el mateix. 

Hi ha alguna diferència entre pallasso i clown?

Aquí el que passa és que, per desgràcia, en aquest país a vegades utilitzem paraules de manera despectiva. Pallasso és fer riure a la gent. I la paraula pallasso s'ha usat molt de manera despectiva en aquest país. Llavors hi va haver una tendència durant un cert temps que en lloc de dir pallasso, la gent digui soc clown. Sembla que li dona una mica més de prestigi, però el fons és exactament el mateix. Una és en anglès, l'altra és en català. I em va perfecte que em diguin pallasso. Vull dir, m'encanta.

Què diries que és el millor de ser pallasso?

Primer, que el reconeixement de la teva feina pràcticament és immediat. Quan tu estàs en una feina, a vegades el reconeixement per part de la gent no el veus. Tu crees un espectacle i en acabar l'espectacle t’aplaudeixen, riuen. Per tant, aquest contacte amb el públic per mi és una de les millors coses que de la professió. Però a part, sobretot el tema de poder parlar de coses i des de l'humor, perquè jo penso que a través de l'humor pots afrontar molts temes que potser no afrontaríem des d'un altre punt de vista i potser d'alguna manera, ficar el teu petit granet de sorra a fer una societat millor, a fer un món millor. Doncs per mi és fantàstic que ajudis a algú a través de l'espectacle, que facis el que t'agradi, que no facis les coses per diners o perquè t'han pressionat a casa. Ara, això de la mort perinatal, jo sé que és un tema tabú, que no se'n parla. Si a través d'això, se’n parla als espectacles i la gent pot fer un dol, per mi serà fantàstic. L’altre dia va sortir l’alcalde de Girona a explicar-ho. Que surtin persones públiques explicant-ho és important. Quan ens va passar vaig baixar al parc de l'escola i ho vaig explicar. Érem vuit persones i n'hi havia set que els havia passat i jo no ho sabia de cap. Al final es diu que passa en un de cada quatre embarassos. Si a través de l'espectacle fem que se'n parli més i que la gent també es pugui alliberar, doncs fantàstic. 

Ets un pallasso que no portes nas vermell. És alguna mena de gestualitat, alguna cosa per reivindicar, o pura casualitat?

Avui en dia hi ha dos tipus de pallasso, el clàssic i el contemporani. El contemporani, avui en dia, potser és més multidisciplinari. Però molts ja no anem amb nas vermell. Per mi és una qüestió de comoditat i crec que durant una època també hi ha certs pallassos que han sortit per la tele o que han sortit a publicitat i ho han fet de manera molt despectiva, relacionant el nas vermell amb alguna cosa molt infantil, molt per a canalla i en el meu cas, per exemple, no seria així. Jo sempre dic que és per públic familiar i que s'ho passen bé adults i petits. A mi, sincerament, el nas vermell em molestava molt per actuar. Durant una època en vaig portar i després me’l vaig treure. Al final és una tècnica i tant si portes nas vermell no estàs fent el mateix. Hi ha gent que li va bé al nas vermell i hi ha gent que no. 

Diries que el carrer és la teva zona de confort?

El carrer és la meva zona de confort. Ha arribat un punt que actuo tant al carrer com en sala, però el que em dona el carrer no m'ho dona la sala. Al carrer hi ha espontaneïtat. Si passa alguna cosa entre el públic, si hi ha soroll... De cop i volta hi ha un nen que potser plora, però després hi ha una moto que passa pel carrer i fa aquell soroll o passa pel mig de l'escena una persona gran. I tot això li dona una frescor que no li dona la sala. M'encanta poder improvisar en un moment donat. 

Ets d’Alfés (Segrià). Com acabes a Copons?

La meva dona és de Calaf. Quan ens vam conèixer vam anar un temps a viure a Lleida. Però el clima de Lleida, la meva dona, no els suportava i vam decidir buscar alguna cosa per a la zona. Vam passar per Igualada, la Guàrdia Pilosa, i vam acabar aquí. Estem molt contents perquè el poble ens agrada moltíssim. La gent de Copons també. I a part tenim una escola aquí que treballen molt bé i que estem molt feliços de poder portar-hi els nostres fills. A més a més, Copons està al centre de Catalunya i molt ben comunicat, i és en un punt molt estratègic per mi.

Fa uns anys vas impulsar el festival Som Riure a Copons. Com està això ara?

El vam començar a fer amb l'Ajuntament. Tenia ganes de fer alguna cosa i em van trucar per fer un festival de carrer i vam fer algunes edicions. Vam fer un petit canvi perquè nosaltres aquí tenim una cosa que organitzem que es diu la Nit de les Ànimes, que és el dia de Tots Sants, i vam veure que els que organitzavem una cosa també ho fèiem amb l’altra, i acabàvem el festival i ens havíem de ficar a la Nit de les Ànimes. I llavors vam dir, per què no fem una cosa i ho relacionem tot? Vam passar al festival a principis d'octubre i ho relacionem tot amb el tema de la mort i ara es diu festival “Mort de riures”. El que fem és buscar espectacles que tinguin alguna relació amb la mort i fem tallers i xerrades. Ho fem al voltant de Tots Sants. Ens hem petat Halloween i hem intentat apartar-nos d'això i recuperar el que era antigament el dia de Tots Sants, aquesta festa que s'està perdent. I sí, continua, però amb un format una mica diferent.