Jaume Gabriel: “Si no fos pels valors com el respecte, la comprensió o l’empatia, seria impossible sobreviure, dia a dia, la mort”

Quins valors són els més importants en la vostra feina?

El respecte, la comprensió o, sobretot, l’empatia. Si no fos per aquests valors, fonamentals per a nosaltres, seria impossible sobreviure, dia a dia, la mort. Procurem posar-nos al lloc dels familiars, entendre el seu dolor, comprendre tot el que estan patint, tot el que estan sentint. Tenim cura d’ells, els donem els millors consells, procurem reconèixer les seves necessitats i resoldre-les. Els acompanyem tant com sigui possible, com si fóssim una petita part de la família.

Ara, amb la crisi pel coronavirus, i a causa dels protocols que s’han de seguir en l’àmbit de la mort, aquesta relació amb els familiars ha canviat?

Sí, ha canviat molt i ens genera impotència. Voldríem fer molt més, com sempre, voldríem estar al costat de les famílies en el seu dol, reconfortar-los. La familiaritat és molt important. Sempre que ve una família, no els tractem com si fóssim un concessionari i els anéssim a vendre un cotxe, perquè no és el nostre objectiu. Els escoltem, els aconsellem, els conduïm, ens impliquem com si nosaltres fóssim, com deia, una petita part de la família, la part que, objectivament, podem pensar per ells i ajudar-los en tot moment. Hi ha famílies que venen aquí i ho tenen molt clar i n'hi ha que arriben perdudes, molt desorientades. Procurem fer-los costat, acompanyar-los, assessorar-los... Els tractem com si fóssim, tot plegats, una família. Volem que facin un comiat el més familiar possible.

Ara, la mort és més freda?

Tot i que la mort és freda, sempre, hi ha diferents tipus de mort: és diferent que es mori l’àvia de noranta anys o que pateixis la pèrdua d’un germà, d’un fill, d’una persona jove. Totes són tristes, i sentides, però totes són diferents. Ara, en la situació que vivim, la mort és molt freda. Igualada és un poble, més o menys tots ens coneixem, personalment, o de vista, o coneixem un familiar, tenim algun vincle o hi ha algú que et sona. Així, les relacions són de tu a tu. Ara, en aquesta situació, això no existeix, no és possible. Ara sí que és freda, la mort.

Tenim ben resolt el tema de la mort i del dol?

Ja no és un tema tabú com fa uns anys. Ha canviat molt. Per exemple, ara ja s’explica més la mort als nens i nenes. Se’ls explica, per exemple, que l’avi està malalt, que arriba al final de la seva vida, que un dia morirà i ja no hi serà, perquè és llei de vida… Ja no s’explica tant la rondalla que l’avi anirà al cel… S’ha avançat molt però potser se n’hauria de parlar més. Hi ha altres religions i cultures en què, per exemple, quan arriba el moment de la mort, no hi ha un comiat trist, sinó que és alegre i positiu. Qualsevol mort és trista, òbviament, però cada vegada més les famílies avui i, sobretot, les generacions que venen, entenen la mort d’una manera molt diferent que fa uns anys enrera.

A la Conca d’Òdena hi ha gairebé diàriament defuncions causades pel coronavirus i continuen havent-hi decessos motivats per altres causes. Els protocols són els mateixos?

En altres llocs sí que fan la distinció entre el difunt que ha mort a causa del covid-19 i el que no. Aquí, a la Conca d’Òdena, seguim un protocol pràcticament general. Si em truquen per una persona que ha mort pel coronavirus, he de seguir un protocol, però si em truquen per una persona que ha mort per una altra malaltia, pràcticament he de seguir el mateix.

Per què?

En primer lloc, perquè el tanatori és tancat. Si els familiars volen anar al cementiri, els recomanem que no ho facin, els expliquem que hem d’extremar les precaucions. Si al cementiri es reuneixen trenta persones, no anem bé…. No podem prohibir-ho, però ho recomanem. Els aconsellem que no facin comiats, ni al cementiri, ni al crematori. Els demanem que ens donin la confiança per acompanyar el seu familiar difunt fins al darrer moment. En aquest sentit, no fem distincions per la causa de la mort, seguim un protocol pràcticament calcat. Però això canvia cada dia. Fa una setmana podíem oferir als familiars si volien flors i ara ja no podem proposar-ho, per exemple.

Quins altres consells doneu als familiars en aquests moments tan durs?

Ara, per exemple, diem als familiars, escolteu, en aquests moments procurem enterrar o incinerar el vostre difunt i, quan tot això passi, ja farem les celebracions o comiats que facin falta. Ja ho farem en el seu moment. I llavors ja farem flors, recordatoris, música... el que vulgueu. Ara no. Ara procurem quedar-nos a casa, doneu-nos la vostra confiança per acompanyar, com deia, el vostre familiar fins al darrer instant.

Això no deu ser gens fàcil… Les famílies, ho accepten?

Quan em truca algú i em diu que s’ha mort la seva àvia, o el seu marit, o un familiar, se’m fa un nus a la gola, perquè li he de dir, primer, que l’acompanyem en el sentiment i, tot seguit, li he de dir que a partir d’ara ja no veurà més el seu familiar estimat, que ha perdut. Que no podrà fer cap cerimònia, ni laica ni religiosa, no li podrà fer l’últim petó, no el podrà veure, no es podrà acomiadar d’ell… Jo penso que s’enfadaran, que no ho acceptaran, però ho entomen, ho comprenen. Impressiona veure l’enteresa d’aquestes famílies i, paradoxalment, són ells els que acaben reconfortant-nos, animant-nos, agraint-nos el que fem per a ells. És molt impressionant i colpidor.

Heu de canviar, dia a dia, el vostre rol?

Sí, cada dia canviem el rol. A cada moment poden canviar les coses i nosaltres també haurem de canviar el nostre paper. I, pel que fa a les defuncions, cada dia hi ha pics, més alts o més baixos. Cada dia ens hem d’organitzar i planificar segons el que està passant.  Ara estem en un punt molt dràstic, pel que fa a les recomanacions que fem a les famílies. Per exemple: fa uns dies, podíem dir a les famílies que, si volien fer un comiat al cementiri, era millor que hi anessin quatre o cinc familiars i no trenta o quaranta, i que ho fessin seguint una sèrie de precaucions, com mantenir distàncies, portar guants i mascaretes, evitar contacte… Ara ja els hem d’aconsellar que no hi vagin. Que es quedin a casa. Això anirà per llarg. I les famílies, d’aquí a un temps, quan tornin perquè ara no han pogut fer cap comiat i volen fer una cerimònia, viuran dos cops aquesta mort.

Aquests consells van adreçats a tothom, no només a la gent gran

Cert, la majoria de defuncions són de gent gran, però l’ésser humà sempre busca excuses, pensa això només afecta la gent gran, a mi no em tocarà. I no és així. Pot tocar a tothom. Tothom s’ha de quedar a casa i seguir les recomanacions.

Tanmateix, la gent gran és més vulnerable, sobretot els que ho pateixen en la solitud…

Arran d'aquesta situació ens estem trobant avis i àvies que estan deixats de la mà de Déu, abandonats. No tenen famílies. Ens truquen parents o tutors de Barcelona, Sabadell, Mallorca... dient-nos que un familiar ha mort en una residència d'aquí i que ens ocupem d'ell, que fem el que hàgim de fer... Què vol dir això? És terrible... Ens estem trobant molts casos d'avis i àvies que fa molts anys que estan en una residència, abandonats per la seva família. La seva família són les infermeres, les cuidadores. És molt trist...

També és trist i dur morir sol, no poder acomiadar-te dels teus estimats…

És dur pel pobre avi, que mor sol, que ha marxat, i és molt dur pels que es queden, sobretot la gent gran. Hi ha matrimonis de parelles molt grans i un d’ells marxa. Ens ha trucat una senyora, una àvia, dient-nos que ha mort el seu marit i que ella està sola. Et diu fa dotze dies que no puc veure el meu marit, que m’acaben de trucar que s’ha mort, sol, que no m’he pogut acomiadar, que no el tornaré a veure, que no li podré fer un últim petó… I no li podrà fer un comiat. I et dona poder perquè l’enterrem. Nosaltres. Sols. Aquesta senyora està preparada mentalment, emocionalment per a això? Segur que no. És molt dur. Això t’esborrona. Vull aprofitar per informar que Creu Roja Anoia posa a disposició dels tothom que ha perdut un familiar un telèfon de suport emocional, que els atendrà de 8 del matí a 8 del vespre: 678517437.

Els veïns i veïnes d’Igualada porten més de dues setmanes confinats. Ho estan fent bé?

La ciutadania d'Igualada, Montbui, Vilanova i Òdena estan fent un gran esforç per entendre la situació. Realment és extraordinari. I, a més, tenim quatre alcaldes que s'han arremangat les mànigues... En aquest sentit, a nosaltres, per exemple, ens estan donant totes les facilitats per poder fer la nostra feina, perquè no donem l'abast.

Ara que, en aquesta situació de crisi, no hi ha, com deies, el contacte físic, quin paper té la tecnologia per pal·liar la distància?

Essencial, sobretot el telèfon mòbil. Nosaltres, per fer els tràmits amb les famílies, teníem bàsicament dues opcions: fer-los de manera presencial, que ara és impossible; o per correu electrònic, però no tothom pot escanejar documents i enviar-los per correu. Hem prioritzat que la gent tingui totes les facilitats. Ara ens trobem, per exemple, gent de vuitanta anys que si li demanem, fa una foto del DNI, amb el mòbil i ens la pot enviar pel whatsapp. Tot i que hem perdut aquesta interacció física amb les famílies que han perdut una persona, ara els hem obert una finestra, una finestra que queda oberta molts dies. Abans, fèiem una tramitació i, quan estava, aquí s'acabava. Ara tenen el meu telèfon, o el del meu germà, el del Raul, del Francesc o el de l’Albert. I, en tot moment ens pregunten coses, ens exposen les seves inquietuds, dubtes, preocupacions, incerteses... Les comparteixen amb nosaltres, que sempre estem a l'altre costat, escoltant-los, atenent-los i donant-los resposta amb el màxim de respecte i sensibilitat. Vull fer un esment especial a l’Àlex, el Nil, el Paco, el Marc, el Xavi i l’Herni, personal dels nostres serveis funeraris, que estan disponibles les 24 hores del dia i que ho estan donant tot en aquesta crisi.

Abans comentaves que sou com una petita part de la família, la que objectivament pot fer coses que els familiars no poden. Vosaltres, us heu de posar en la pell dels familiars i, en lloc seu, acomiadar els morts. Com ho feu?

És molt emotiu i impressionant. Els familiars ens envien escrits, fotos, cançons, dibuixos, missatges, dedicatòries... que dipositem en el fèretre i, en el darrer moment, fem una fotografia o un vídeo i ho enviem a la família. També demanem al David, el jove que treballa al cementiri, que faci fotos o vídeos d'una sepultura. Hi ha famílies que ens han demanat poder fer videoconferències en el moment de l'enterrament. Hi va haver una família que, a través del mòbil del David, en el moment de l'enterrament van fer una videotrucada i van posar música de fons i van poder dir unes paraules al seu familiar.

La vostra feina ja deu tenir, habitualment, una forta càrrega emocional. En aquestes situacions de crisi, com la que estem vivint, podeu aïllar-vos? Teniu alguna mena d’escut?

Aquests dies són brutals… Totes les morts són diferents, úniques. Una mort d’una persona de noranta anys em pot afectar tant com una d’una persona més jove. Però, tant al meu germà Joan com a mi, no és que amb el pas del temps t’hagis tornat fred, de ferro, però sí que, quan sortim d’aquí i anem a casa, amb la família, procures deixar-ho a una banda, tot i la implicació i l‘empatia que sentim vers les famílies. Però aquests dies, arribo a casa i és un drama. Encens la televisió i veus el que jo estic vivint al llarg del dia. Arribo a casa i em quedo fet pols. Et poses al llit i penses que demà potser hi haurà més defuncions. I pateixes per si algun dels nostres companys de la funerària no li agafi febre… Això et crea un estat d’angoixa terrible. Aquest matí he parlat per telèfon amb un company d’una funerària de Martorell, per intercanviar quatre paraules, i quan ha començat a parlar s’ha posat a plorar. S’ha enfonsat… Els sanitaris estan al davant, nosaltres estem al darrere però, com ells, hem de procurar estar sempre forts, per poder estar amb tota l’enteresa, al costat de les famílies. Ara, més que mai.