Joan Arqué: “La Mostra aporta alegria a Igualada”

Marc Soler Riera

Enguany, del 16 al 19 d’abril, se celebra la 37a edició de la Mostra Igualada, la fira d’espectacles infantils i juvenils de la capital de l’Anoia, i ho fa amb una direcció renovada; Pol Gil en serà el director executiu i Joan Arqué el director artístic, agafant el relleu de Ramon Giné, que ho va ser des de 2019.

Com vas viure el moment en què reps la proposta per ser el nou director artístic de la Mostra?

D’entrada molt bé. Amb il·lusió. El món de les arts essèniques per naturalesa és bastant precaritzat, per tant, gairebé sempre que rebem una proposta de feina és una il·lusió, l’impuls d’entrada és pensar “ostres que bé”. D’una forma o altra sempre hi havia tingut molta vinculació per proximitat, per haver-hi participat diverses vegades com a intèrpret, per exemple, i, des de dins, vas pensant en què hi falta o què faries, i hi penses d’una forma activa.

L’altra cosa que vaig pensar va ser: “per a mi també és molt important no perdre l’exercici de la pràctica escènica, que és el meu espai natural o el meu desig natural, i vaig veure que les condicions de la Mostra permetien combinar-ho amb la pràctica escènica. Això són les primeres coses que recordo pensar abans de donar el sí.

També vaig pensar: “depèn de quin equip i amb qui ho faci”, en això de les direccions, a vegades, sembla que qui pren totes les decisions ho faci sota el seu criteri, sota la seva experiència, i jo el camp de la direcció escènica l’entenc molt com a un treball d’equip i, aquí, és això elevat a l’enèsima potència, per tant, depenia de quin equip podíem trobar.

Aquest equip el vas poder triar tu?

Sí, déu-n’hi-do. Hi ha un equip assessor, que per a mi era molt important a l’hora de fer les convocatòries i escollir els projectes, perquè aquest equip assessor, per a mi, aportava molta riquesa i havíem de tenir molta cura. Rebem gairebé mil propostes i n’hem acabat triant quaranta, i aquí hi ha un exercici d’injustícia total, molt gran. Llavors hem de ser molt curosos, entendre bé el perquè i que aquesta decisió no recaigui en el criteri d’una sola persona, posem-ho molt a debat tot, discutim-ho entre nosaltres. Poder triar gent amb molt de criteri, que veu moltes coses, que podem arribar a pensar diferent i crear aquest debat ric i contradir-nos i comentar les coses era molt més important que tenir una sola visió.

D’altra banda, part de l’equip gestor el coneixia i, per exemple, el codirector d’això, el Pol, és una persona supervàlida, de la qual puc aprendre moltíssim, amb molta empenta, i són un equip jove, descarat... Aquest treball intergeneracional, amb tot allò que hi pot aportar cadascú, és un dels encerts més grans que pot haver-hi. Quan hi ha aquesta intergeneracionalitat, aquesta escolta és brutal i més quan has de triar entre tantes propostes.

Què significa per a tu ocupar aquest nou càrrec?

Assumir una responsabilitat més i saber treballar en equip. Emocionalment, noto aquesta responsabilitat, noto que m’importa, com qualsevol altra relació que tens a la vida. És una cosa que portes dins, que té el seu pes en el cos i notes que estàs fent una cosa que t’importa molt i vols fer bé. Vaig incorporar l’emocionalitat al càrrec i això em va demostrar que m’importava i molt. I també perquè hi ha gent a qui li importa molt la Mostra, i hi ha una ciutat que porta fent-la durant trenta-set anys, una cosa que va començar de zero i ha esdevingut d’una importància cabdal en el sector de les arts escèniques.

Què aporta la Mostra a la ciutat?

A la ciutat li aporta visibilitat, com moltes altres coses que té la ciutat. Aporta, també, molta alegria a Igualada; és un mercat que es fa en plena primavera, que omple espais, carrers i la ciutat d’activitats. Fa que la gent surti i pugui gaudir i consumir teatre i se’l fa seu i s’hi bolca. Tot això a banda d’un creixement econòmic, evidentment.

A més, té quelcom molt més popular, que és molt potent, és una cosa que va molt més enllà del teatre i més lluny d’un pati de butaques, que té una mirada molt més àmplia. El voluntariat, ajudar, aportar, una ciutat sencera que hi està bolcada. Sobretot em quedo amb aquesta aportació d’alegria, dinamisme i que potencia, també, l’esperit crític, que és molt necessari avui en dia.

La Mostra ha rebut 874 sol·licituds de companyies. És un indicador de la bona salut del festival?

Et seré més concret, encara: la convocatòria va rebre aquestes 874 sol·licituds, però un cop ja s’havia tancat el termini en continuàvem rebent, i tranquil·lament vam arribar a les mil. Crec que és una tendència a l’alça i, per una banda, és per felicitar-se de la riquesa del festival, però per l’altra és per fer-se preguntes de com podem ser més coherents; hi ha molta oferta, molta qualitat i molt de talent, i hem de créixer més en aquest aspecte també. Això ens genera una reflexió de plantejar-nos què fem. Ha d’estar tot ben pensat, genera molta indústria.

Entre tanta oferta, com s’escull la programació definitiva?

Has de tenir uns criteris i creure-hi, i dins d’això vas fent tries. També hi ha uns condicionants que tenen a veure amb quotes d’edat, quotes de propostes autonòmiques, nacionals i internacionals que s’han de complir, també englobar diverses arts escèniques que, per a mi, han d’estar-hi representades en la major manera possible. Tenir un topall, per la infraestructura i l’economia que la sosté, que s’ha de complir, també ajuda, ja saps que no pots passar-te d’un número i que sigui sostenible.

Després també hi ha un criteri artístic que intentem, sobretot, basar en tres pilars que volem que siguin les idees de la Mostra d’ara i la del futur i passen, d’una banda, perquè hi hagi més representativitat de tot allò que és emergent --amb un equilibri amb allò que està més consolidat en les programacions--, sempre sota paràmetres de qualitat, però hi haurà coses plenament consolidades i propostes que costa més que entrin al circuit. D’altra banda, també volem buscar la possibilitat que la dramatúrgia catalana tingui potencial suficient per sortir a fora, que ho està fent, però ho fa, sobretot, a través del gest, la dansa, el circ, però no tant amb la paraula. Jo crec que la paraula escrita, l’autoria, la dramatúrgia escrita en llengua catalana l’hem de potenciar. Hem de fer que tingui un espai d’internacionalització potent. Que es pugui veure, que es pugui exportar, i a nivell internacional costa. Aquí volem fer una aposta per la possibilitat, sempre que la comprensió lectora ho faci possible, de subtitular les programacions que farem aquí, i de cara a les properes edicions volem augmentar-ho. Volem que les propostes tinguin més internacionalització i, també, més vida.

Aquests són els criteris amb què ens basem per fer les tries. A les jornades de professionals és important debatre, amb tots els actors que formen part d’aquesta cadena --programadores, creadores, institucions, distribuïdores--, com estem programant i perquè. Per què costa tant d’assumir tot allò que és emergent i com ho hem de fer. Hi ha gent que ho està intentant, però cal debatre per què fem tot això i com ho hem de fer. S’ha d’explicar, fer taules de debat, això és un mercat i hem de parlar sobre el mercat i aquests criteris de programació.

Què hi trobarem a la Mostra d’enguany?

Teatre en un sentit ampli. Hi ha dansa, hi ha circ, hi ha música, hi ha instal·lació. Teatre documental, teatre de carrer, circ contemporani, circ més clàssic... Totes les possibilitats que hem vist i que donaven aquesta coherència que volem donar al festival. Hi ha molta diversitat.

La Mostra va més enllà del públic infantil i juvenil?

El problema és en les etiquetes. La Mostra, al llarg dels anys, ha estat moltes coses i aprofito per aplaudir la feina dels meus antecessors. El Ramon ha fet una feina molt bona en obrir-la cap a una direcció que recull coses que t’he dit. A vegades les etiquetes, que necessitem per programar, per centrar la mirada, en un món que no ens cansem de dir que és global i, sobretot, que cada vegada és més híbrid, tot va més enllà... Infantil fins on arriba? Juvenil fins on arriba? Hem de veure amb què i amb qui interactua cada proposta. I sí, va més enllà, els límits es traspassen, entenent que hi ha unes marques clares quan parlem de primera infància o edats determinades, però els límits són permeables i el com ho expliques i que el missatge quedi clar amplia el públic. Per tant, sí, va molt més enllà.

Com ha de ser el futur del festival?

El veig bé perquè porta trenta-set anys aquí i ha passat per moments més difícils, i és fruit d’una feina... Estava tot per fer. Qui ho va engegar sentia amor, un amor espectacular per la cultura, per les arts escèniques, pel teatre... Mentre hi hagi gent així mai la veurem malament.

També tot depèn de quina Mostra volem, d’amb qui t’emmirallis, de què aspiris... Jo crec que la Mostra ha de créixer, d’una forma sostenible, però ha de créixer en companyies que acull, en projecció nacional i internacional, i mentre puguem mantenir aquest creixement jo crec que podrem assemblar-nos a allò que ens referenciem, que volem ser. Voler que creixi la Mostra és voler que creixi el món de les arts escèniques en general... Han de créixer les condicions de les companyies quan viatges, les possibilitats d’assumir riscos, moltes coses. Que creixi la Mostra vol dir que creixi el sector.