Joan Paradell i Solé: “Saber que mig món t’escolta fa impressió”

Gisela Lladó i Sergi Lladó

D’on ve la seva vocació per la música?

Va venir de manera espontània. Jo freqüentava els escolapis i allà hi havia l’escolania, que en aquell temps la dirigia el pare Albert Foix, i passava per les classes preguntant “a algú de vosaltres li agradaria cantar?”, i jo, molt tímidament, vaig aixecar el dit. I així vaig començar, tenia 7 o 8 anys. Això per a cantar amb l’escolania, però el director, que era una persona molt seriosa en això, de seguida ens feia estudiar música, solfeig, i vaig començar amb les primeres notes al piano i, de mica en mica, en vaig anar aprenent. Un dia ens va tocar anar a cantar a la basílica de Santa Maria d’Igualada i allà va ser la primera vegada que vaig sentir el so de l’orgue; va ser com amor a primera vista, “quina sonoritat que té aquest instrument”, i vaig pensar “m’agradaria tocar aquest instrument, voldré estudiar orgue”. Mentrestant, vaig continuar els estudis de piano, de solfeig, vaig escriure al conservatori d’Igualada fins que després, quan ja tenia una bona preparació de piano, vaig tenir la possibilitat de començar les classes oficialment al Conservatori Municipal de Barcelona amb la professora Montserrat Torrent. Tot això alimentat quan mossèn Valentí Miserachs venia, tots els estius, a fer de capellà organista i jo estava fascinat de la seva capacitat musical, “aquest home és un geni”, tocava, componia. Quan em deien el dia que vindria de Roma, jo ja l’esperava a la porta, i quan era aquí anava tot el dia darrere seu. Li vaig insistir en el fet que volia anar a Roma a estudiar amb ell, i així va ser; amb 17 anys em vaig traslladar a Roma i vaig estudiar tota la carrera d’orgue, piano i composició amb ell, i fins avui la música ens ha unit sempre, a banda de l’afecte, perquè per a mi és com un pare, a part d’un mestre. I jo vaig entrar d’organista a Santa Maria Major, on era ell, i vaig ser el seu organista durant més de 30 anys. I, després, va sorgir l’ocasió d’arribar a la Basílica de Sant Pere, amb les celebracions papals, essent organista de la Capella Sixtina.

Quin orgull. No es pot arribar més enllà, no?

No. Dins de l’Església catòlica no.

Quina era la sensació en aquell moment?

Era una sensació increïble i, també, de gran responsabilitat. Les celebracions del papa són retransmeses a mig món. Fa molta impressió saber que tens un auditori de milions de persones, saber que mig món t’escolta fa impressió. I arran d’això vaig tenir l’oportunitat de viure molts moments, per exemple, quan va dimitir el papa Benet XVI, jo hi era. És un moment que m’ha quedat gravat tota la vida, ningú s’ho esperava, ningú ho sabia, potser només el secretari d’estat, el seu germà i el mestre de les celebracions pontifícies. Jo ja tenia les mans preparades, al teclat, per fer la salutació final i ens van dir “no, no, seieu, tothom assegut” i en llatí va fer la renúncia. Era molt impressionant veure les cares de tots els cardenals, com es miraven els uns als altres com dient “hem entès bé què ha dit?”. I a partir d’allò el conclave, la primera missa, la plaça de Sant Pere amb tot el món... Són moments que et queden impresos de per vida. I he d’afegir una particularitat: jo he estat l’organista titular de la Capella Sixtina, el primer de la història d’aquesta capella musical. Abans, a les celebracions del papa, que sempre es feien a la Capella Sixtina, hi cantava la coral a veu, sense acompanyament. Ni tan sols hi havia orgue. L’acompanyament amb orgue va començar a partir del Concili Vaticà II, però mai hi havia hagut la figura, estable, d’organista titular. Jo vaig ser el primer de la història, com a titular, escrit en els estatuts.

Ha viscut, de fet, l’etapa de tres papes...

Sí, jo havia tocat molt per a Joan Pau II, que sovint venia a la Basílica de Santa Maria Major, també a la Basílica de Sant Pere. Jo vaig entrar, oficialment, amb Benet XVI i els anys que encara vaig ser-hi amb el papa Francesc.

En l'època del papa Benet XVI, ell parlava sovint amb nosaltres en allò que es referia a la música. S’hi involucrava. Sovint demanava: m'agradaria que cantéssiu això, m'agradaria sentir aquesta música. Perquè el papa Benet XVI era músic, tocava el piano. Quan va ser nomenat papa, la primera cosa que va demanar, la primera, va ser porteu-me el piano, el meu piano. Després, el gat. I després, ja sent papa, ja no tenia tant temps per tocar; li agradava molt Mozart i Bach. Però, de tant en tant, sí que tocava. I hi entenia, de música.

Com és la seva vida a Roma, avui dia?

És una vida normal. Em sento, també, molt italià; vaig arribar allà molt jovenet, vaig ser major d’edat allà i hi porto tota una vida, em sento molt italià. Tot i això, el vincle amb Igualada l’he tingut sempre; sempre que he pogut he vingut, es pot dir que tinc un peu allà i un peu aquí.

A Igualada s’ha retrobat amb una de les seves mestres, amb la Montserrat Torrent, aquesta dama de l'orgue català, que està a punt de celebrar cent anys de vida i que ha vingut recentment aquí, al 32è Festival Internacional d’Orgue d’Igualada. Com ha estat aquest retrobament amb Montserrat Torrent?

Hem estat sempre en contacte. I ella també ha vingut, convidada per mi mateix, a tocar a Roma. Però aquesta ocasió ha sigut particular, pel seu centenari, i obrint el nostre festival internacional d’orgue. Ella se sent molt igualadina, perquè la seva mare era d'Igualada, de la família Serra, i ha tingut dos alumnes d’Igualada. El primer va ser el senyor Lluís Victori, que ha sigut organista de la nostra basílica tota la vida i va ser un dels primers alumnes que va tenir la Montserrat Torrent, dels primers. I un dels pocs que en aquella època va acabar la carrera. I després també em va tenir a mi com a alumne. La Montserrat Torrent té un vincle particular amb Igualada.

Va tocar una peça de Jaume Pedrós. Té molt mèrit a aquesta edat.

Sí, efectivament, però és una cosa raríssima. Hi ha pianistes centenaris, però organistes és raríssim. Excepcional. És l'única que amb una edat tan avançada encara toca i volta gairebé per tot el món. Amb una capacitat i un entusiasme increïbles, i amb el seu somriure, que dona una positivitat que és una cosa realment extraordinària.

El Festival Internacional d’Orgue d’Igualada té com a escenari la Basílica de Santa Maria, que és molt important, també, per a vostè.

Sí, molt important perquè vaig ser el fundador d'aquest festival. Sempre he dit que, entre les diverses perles que tenim a Igualada, una és l’orgue de la Basílica de Santa Maria, perquè una part de l’orgue és del que hi havia originalment el 1700, i que era de la família dels Boscà, una família molt rellevant d'orgueners, de molt bona qualitat. Tothom que ve a tocar al nostre orgue diu; quina sonoritat més bonica que té aquest orgue. Amb els anys s'ha anat ampliant i ara tenim un instrument amb el qual pràcticament podem tocar tota la literatura de la música per a orgue. Ja són 32 anys que fem el festival.

Es quedarà a Roma, els anys que venen?

La vida ho dirà… Ensenyo al conservatori i a principis de novembre m'he de jubilar. No sé si em quedaré a Roma, però segurament sí que estaré molt més temps a Igualada. La meva activitat de concertista d’orgue em porta a voltar per mig món. Si la salut i el cap hi són, hem de seguir l’exemple de la Montserrat Torrent.