Joan Serra i Montse Rodríguez: “A la gent li costava definir el seu poble. Allò tan quotidià i tan nostrat a vegades ens costa descriure-ho”.

Un passeig per la Vegueria del Penedès (IEP) de Joan Serra Arman i Montse Rodríguez González, apropa dotze pobles de la vegueria del Penedès als lectors, però no és una guia cultural ni excursionista. És un llibre que recull la singularitat, la personalitat i la idiosincràsia a partir de converses i trobades amb persones locals que expressen l’ànima dels seus pobles i l’estima que en tenen. 

Montserrat Rodríguez (Zamora 1965) és diplomada en magisteri i membre fundadora del grup de teatre El Fanal i Joan Serra (Barcelona 1963) és historiador i conferenciant en temes d'història i cultura popular i tradicional.

Cada poble visitat és un capítol, i entre aquests, hi ha Sant Martí de Tous, els Hostalets de Pierola i la Pobla de Claramunt. Durant la conversa, parlem de la relació de Joan Amades amb Tous, de la UE Tous, de la història del folklore dels Hostalets i les urbanitzacions i d’una troballa històrica a la Pobla, entre altres temes.

Primer de tot, per què aquests 12 pobles?

Joan Serra: Això ens va venir donat per l'Institut d'Estudis Penedesencs. La Montse i jo teníem la idea de fer l'Alt Penedès, però ells ens van proposar fer la vegueria i aleshores ens van triar aquests dotze pobles, que tenen característiques similars pel que fa a població, per exemple.

Montse Rodríguez: De l'Anoia van triar Sant Martí de Tous, la Pobla de Claramunt i els Hostalets de Pierola. Trucàvem als ajuntaments, concertàvem visites amb regidors o l’alcalde, miràvem el llistat d’associacions culturals, comerciants, industrials… I quedàvem amb la gent.

JS: A vegades a la gent li costava una mica definir el seu poble, és a dir, una mica passa que allò que és tan quotidià i tan nostrat, que a vegades ens costa de definir.

Sant Martí de Tous és el primer municipi anoienc que vau visitar. Què és el que us va cridar més l’atenció?

JS: El potencial cultural que té. Sobretot el que ens va impressionar va ser la tasca del Teatre Nu, El Festival de Llegendes i L'apagada del Misteri. També va sobtar el fet que un poble tan petit com Sant Martí de Tous, tingués el seu propi periòdic a començaments del segle XX. Es deia El Sol de Tous i es va crear cap al 1914.

Una vegada a Tous, també vau trepitjar el camp de futbol i us vau trobar amb una història local, i alhora, internacional

JS: Sí, hi havia molta gent allà. Era maco perquè els entrenadors dels equips petits eren jugadors juvenils o del primer equip, i això fa unió. Ens van explicar que havien arribat dos germanets ucraïnesos que no podien jugar perquè no tenien la nacionalitat espanyola. El club es va preocupar de fer arribar una instància a la UEFA per demanar-los que els donessin un estatut provisional per poder jugar i els el van donar. 

Anem cap als Hostalets de Pierola

JS: És un lloc molt interessant en el sentit que té una ruta modernista i noucentista. A finals del XIX i començaments del XX van retornar moltes famílies que havien anat a fer les Amèriques i els indians i es van construir les seves casetes amb aquest estil tan modernista i noucentista, on fins i tot es pot fer una ruta. 

També hi ha el casal català

JS: És un local que té aquell regust d'antic, aquell regust de tota la vida, i era molt agradable. L'any 1925 a la Festa Major estaven representant Terra Baixa i, de sobte, va caure un patac d'estiu. Es va suspendre la funció i es van aixoplugar. Quatre prohoms del poble van decidir que haurien de tenir un local propi perquè no tornés a passar això. D'aquí va néixer la idea del Casal Català.

I una trobada excepcional

JS: L'any 2002 es van trobar les restes d'un simi de l'època del Miocè. A més a més, aquest jaciment ha resultat ser molt ric i aleshores s'ha creat un centre d'interpretació i restauració arqueològica on les escoles poden fer estades i on encara s'està treballant i traient troballes molt especials. 

En una de les converses us submergíeu en el folklore dels Hostalets

JS: Allà no hi ha una gran tradició històrica. Creix gràcies des dels anys 80 sobretot a la figura d'un senyor de Sitges que estava involucrat també en la Festa Major de Sitges i quan va anar a viure als Hostalets va animar la gent per fer els balls tradicionals, que són els bastoners, els diables… El que la gent no s’hi acabi de posar és una queixa que es troba a tots els pobles. La gent sempre ens diu el mateix als dotze llocs que hem visitat de la vegueria. “Som els mateixos sempre que estem a tot arreu i costa que la gent s'involucri”. Aquí, per exemple, a mi em va agradar molt la idea d'un joc de rol que fan el grup de joves a la Festa Major. Fan una festa alternativa i d'un joc que es diu La pastanaga assassina, que té molt d'èxit entre la gent.

Passem al tercer poble anoienc: La Pobla de Claramunt. Què teniu a dir-me sobre La Pobla?

JS: Sobretot esmentar en l’àmbit cultural l'Anoia Folk. A més La Pobla encara conserva vestigis del que era el seu passat industrial. Vam trobar una notícia de l'any 1931 que deia que els treballadors del paper del tèxtil es van organitzar per sindicar-se amb reclamacions com les 48 hores setmanals i 8 hores diàries, la supressió del treball a preu fet i la instauració d'un salari mínim. I per remarcar la cultura del municipi, cal fer esment de l'associació Llobreia. Una de les activitats que més em va sobtar i em va agradar va ser el cicle de conferències de quilòmetre zero. Són els mateixos veïns del poble els qui fan aquesta conferència. Gent que està estudiant, algun jove que ha fet un treball de recerca sobre un tema…

Quines diferències heu trobat entre els pobles de l'Anoia i els que queden a l'altra banda de la Vegueria com poden ser els del Garraf o el Baix Penedès?

JS: Els del Garraf que hem fet són Canyelles i Olivella. Són pobles constituïts per urbanitzacions. Aquests sí que tenen un nucli molt petit i després un fotimer d'urbanitzacions. Diguéssim que pel que fa a la identitat de molta gent d'Olivella, si li pregunten d'on és diu que és de la seva urbanització, no del poble. En canvi, aquests pobles de l'Anoia, com els de l'Alt Penedès i el Baix Penedès, encara tenen aquesta idiosincràsia de poble que els preocupa molt. Els preocupa molt créixer. No volen créixer. A mi em recorda una mica aquella cançó del Verges 50 de Lluís Llach, que el meu país és tan petit. Els poblets tenen por de ser massa grans i això els preocupa molt. Els preocupa el fet d'un creixement desordenat, el fet que la gent de fora no s'integri. El que vam visitar al Garraf són pobles que estan perdent la seva identitat en favor de les urbanitzacions.

MR: Cada urbanització té la seva vida pròpia, la seva festa, el seu local…

Justament al llibre comenteu que als Hostalets tenen urbanitzacions que estan més a prop d’altres llocs que del nucli

JS: La gent d'Hostalets de tota la vida estan preocupats pel fet que la gent provinent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que s’ha instal·lat a aquestes urbanitzacions no s’acabi integrant a la vida del poble i això pugui afectar el teixit social. Però ho estan controlant molt. Volen que el nucli antic no quedi buit i donen facilitats.

Joan, fa uns anys vas fer un llibre sobre Joan Amades. Aquest llibre té alguna influència seva? O fins i tot de Josep Maria Espinàs

JS: És una mica la idea. Ells ho feien a peu i nosaltres ho hem fet en cotxe. S’apropaven a la gent i xerraven. Sant Martí de Tous té molta relació amb Joan Amades. L'any 1932, en una de les missions de recerca per L'obra del Cançoner Popular, Amades va estar a Sant Martí de Tous per recollir cançons i un senyor, el carnisser, els va parlar d'una antiga dansa que es deia El ball de faixes, que era típic del poble però que s'havia perdut feia moltíssims anys. Aleshores Amades va investigar i ho va publicar en el Costumari l'any 1956.  Gràcies a aquesta recuperació que va fer Amades, avui en dia, el ball de faixes és un dels trets identificatius de Tous.

Us ha faltat algun lloc on anar?

JS: El 2026 farem el segon volum. I si nosaltres podem opinar, aquesta vegada ens agradarien llocs grans: Igualada, Vilafranca, Vilanova, Sitges…