Jordão: 'El més interessant és veure que pots treure llet de la pedra'

Sempre has volgut treballar amb infants de pocs recursos

Si, feia molts anys que pensava en portar a terme alguna cosa així, però el projecte social va ser la conseqüència, l'objectiu era convertir-los en músics de veritat, que pogués implicar un futur pels nens, un sortida diferent a la favela. Rio està envoltada de favelas, són barris amb les seves pròpies lleis. Un nen que viu en una favela es lleva al matí i el més probable és que no tingui els pares a casa, va a l’escola si vol i tot sovint si torna a casa, no hi haurà ningú ni tindrà el menjar preparat. Moltes mares solen ser dones joves, amb embarassos per accident, per tant les famílies no són estructurades, i no hi ha uns valors que s’ensenyen i es respecten. Molts pares, per protegir els nens de la droga, de les armes i la violència al carrer, que n’hi ha molta, els peguen, però és un cercle que s’ha viciat. La realitat que viuen aquests nens és molt dura, trista, sense futur, molt pocs tenen consciència que hi ha alguna cosa més enllà de la favela.

Però abans d’engegar el projecte vas passar per Europa

Vaig estudiar set ants a la Universitat Federal de Rio de Janeiro, i tot i que tenia el somni guardat al cor, vaig anar a França, a estudiar violí i direcció d’orquestra. L’any següent vaig estudiar a Bèlgica, amb un professor, i quan estava fent les proves per entrar al Conservatori d’allà, em va trucar un mestre, que estava ficat amb el Centro Cultural Cartola de Rio i que coneixia la idea del meu projecte, em va dir que el centre la volia desenvolupar, i vaig tornar. Quan vam tenir l’ajuda del Ministério da Cultura vam arrencar.

Bàsicament un projecte musical i social a l'hora

És sorprenent veure com el fet de donar-los confiança, una cosa per fer per ells mateixos i que s’ha de guanyar amb el seu propi esforç, pugui acabar sent quelcom tan important pel seu dia a dia. Són nens molt forts de caràcter, no són nens dels qui es digui ‘ai, pobrets, que no tenen res, els hem d’ajudar’. No. No accepten ajuda perquè sí, tenen molt d’orgull, són nens de favela que estan acostumats a lluitar per una moneda, una joguina o un pal de fusta. Ho havia de convertir amb un repte perquè hi trobessin interès.

Quin tipus de treball feies amb ells?

El Ministério da Cultura ens va donar 30 violins, per tant només podíem tenir aquests alumnes. El que jo volia era que prenguessin consciència que era una possibilitat, una sortida de la favela, i que per tant havien d’estudiar, però per si mateixos, clar, no podia refiar dels pares, que ab prou feines eren a casa, que els fessin estudiar. I untament amb l’interès i els coneixements, els podia donar certes normes, de comportament, de relació amb els altres... una cosa nova per ells. Primer vam fer-los una audició, i perquè s’hi interessessin els vam haver de burxar una mica, com si fos una cosa tan difícil que ells no la podrien fer, i com un repte, s’ho van agafar (la majoria) molt seriosament. Eren també molt importants les classes que fèiem amb piano, m’acompanyava la meva germana. En funció de l’interès de cadascú, la classe anava a més o a menys. Fins a un punt que es podien endur el violí a casa per estudiar, és clar que no tots.

I prenien el violí a casa? No teníeu por que es perdés?

Primer no els el deixava prendre, perquè un violí trencat vol dir un alumne menys, però quan va avançar el curs, vam quedar que el que s’interessés més, el que estudiés més a casa (aprenent-se les cançons, memoritzant, llegint les notes...) se’l podria endur. Tots es van motivar molt, van començar a estudiar molt però només van ser 4 o 5 els que van treballar prou per endur-se’l, amb normes: no el podien ensenyar, ni treure de la funda si no era per estudiar, ni deixar-lo a ningú. Però es passejaven per la favela, cap a casa, amb un orgull al pit i els ulls brillants. Hi va haver un cas molt curiós, d’un pare que va venir a tornar el violí que li havíem deixat al seu fill, deia que no tenia diners per pagar-lo si es trencava o els altres dels seus fills el feien malbé. Després de parlar-ne molt, vam comprar un petit cadenat per la funda i me’n vaig responsabilitzar jo. Quan el nen va tornar a l’escola plorava de tan content que estava.

Al final va passar a formar part de la vida a la favela

Sí, va ser un “combat” dur amb les famílies, com els feies entendre que a una casa on faltava menjar el nen havia d’estudiar violí? Un dia vam preparar un concert pels pares, tiets, germans, de la favela, va ser preciós, tots es van commoure de tal manera que volien apuntar els altres fills, els cosins, amics... però no teníem m´s violins i vam fer una llista d’espera. Quan va arribar al centenar de nens, se’m va ocórrer fer una classe preparatòria, sense violí, on els nens podien aprendre el solfeig i tenir un primer contacte amb la música, abans de poder tocar el violí.

Suposo que hi havia casos d’infants complicats

N’hi ha un que personalment em va impressionar molt. Una de les nenes que vam tenir de Mangueira era com un animal, molt ferotge, es barallava tot el dia, no parlava gairebé, era molt brusa, i la primera vegada que li vam deixar tocar el violí, semblava que l’havia de trencar, no tenia gens de delicadesa, ni de musicalitat, cap mena de facilitat innata com podia tenir algun altre infant. Però tenia un caràcter molt fort, de líder, i un dia, quan ja portava uns mesos al grup, va decidir que sí que volia tocar el violí. De la nit al dia va fer un canvi, va desenvolupar sola i amb pocs dies la capacitat auditiva i de fet, va ser la millor, i amb molta diferència, de tot el projecte. Això era el millor de tot, quan veies que de la pedra en podies treure llet.

Era més que una orquestra

érem un grup molt unit, una cadena de sensibilitats. Els nens aprenien moltes més coses que la música a través del violí. El primer concert que vam fer a Sao Paulo els va marcar. Vam anar a un hotel i a part que no hi havien estat mai, a l’esmorzar, que era buffet lliure, hi havia dos germans que no van voler menjar res, perquè tenien por que els ho fessin pagar després. El concert els va anar molt bé, els aplaudiments eren la millor recompensa i que tothom els afalagava dient 'quina música més bonica, són artistes!', llavors es van començar a sentir estimats. Vam fer altres concerts, molts eren en convencions d’empresaris que deien que els interessava el projecte i que ens ajudarien, però no ho van fer mai. En un d’aquests concerts va contactar amb mi el responsable d’una ONG que volia fer el mateix en una altra favela, cosa que més endavant vaig fer. També vam fer un concert amb la cantant Alcione, que ens va acabar cedint 10 violins pel projecte ii vam poder incorporar alguns dels nens de la llista d’espera. El que cobràvem dels concerts era per pagar el transport dels nens i alguna cosa de menjar per ells.

Com escollíeu els que tocaven i els que no?

Havíem de fer una selecció, només pdien venir els que estudiava de debò. Jo havia de ser molt dura, perquè els nens ploraven si no venien, però havien d’entendre que les proves per entrar a les orquestres també són molt dures. No podien anar amb la idea que només dient que eren de Mangueira ja els agafarien, l'orígen, en realitat, tan és, ets pel que vals, el que has fet, el que has estudiat, i això era molt important que ho entenguessin. També el tema dels uniformes, la meva mare se’n cuidava de rentar-los després de cada concert. Hi havia nens que no es dutxaven gaire i deixaven la camisa negra (somriu). El meu pare ens venia a filmar a cada concert, i tot plegat, que va acabar sent tan familiar, els va servir també de model pels nens. No perquè lamentessin que la seva família no era així, sinó per sortir amb a idea de voler-ne crear una de semblant. L’orquestra els ha permès poder mirar fora de la favela, saber que poden tenir un futur dins la música, i han après uns valors que al carrer a les favelas, amb tanta violència i on regna la llei del més fort, són molt difícils de conèixer.

______________________________________________________

Durant un temps, Renata de Lemos Miranda Jordão, va estar treballant en les dues favelas, a Mangueira i a Beira Rio, on va seguir després de deixar el primer projecte que encara continua en marxa sota el patrocini de Petrobras. Actualment Renata està a Barcelona, estudiant direcció d’orquestra amb en Jordi Mora, que és també professor de l’Escola de Música d’Igualada, motiu pel qual Renata va participar al curs Internacional d’Orquestra que les últimes setmanes va tenir lloc a la ciutat.