Josep Elias: "El circ ha estat considerat una activitat que busca sempre el més difícil encara, la superació. I moltes vegades la superació comporta risc"

ALBERT COMPTE RIBA

Equilibrista, malabarista, funambulista..., n'ha estat mai?

No, no. Mai he participat en un espectacle. M'ha agradat molt veure circ, però mai l'he practicat.

Ni sortint d'un espectacle, intentant imitar algun dels artistes?

Això era típic de la canalla. Com quan anàvem a veure al cinema una pel·lícula de "tiros" o sortíem d'un espectacle de circ i volíem fer rodar els plats..., n'havíem trencat més d'un!

Però a vostè el circ l'atrapa d'una manera diferent.

Quan el meu pare m'hi portava ja vivia una emoció que no sentia davant d'una pel·lícula, perquè el cinema són històries que estan muntades, en canvi el circ és real, perquè l'exercici que es veu mostra sempre la realitat de la persona que el realitza. Això el cinema no ho té. Si convé, es fa un tall i es munta la pel·lícula. El circ és sempre de cara al públic.

En un moment del llibre recull un capítol del circ a la televisió. Creu que es va saber aprofitar l'aparició de la televisió per part del món del circ o es va preferir mantenir el directe?

Des del circ es preferia mantenir el directe, si bé la televisió permetia una difusió molt més gran. A la vegada va ser contraproduent perquè números especials que no s'havien vist mai, la televisió mostrava els més nous i espectaculars. Anava bé pels artistes, perquè en difonia els seus espectacles, però de la mateixa forma, això anava en detriment del fet d'anar al circ, perquè la gent veia les actuacions des de casa.

Com ha estat la tasca de recollir la informació per editar el llibre?

Des de petit, no sé per què em va agafar com un esperit de col·leccionista i ho guardava tot, propaganda, entrades, programes i altres. Amb els anys, tot ho tenia mig escampat. Ho vaig anar posant per ordre i classificar. Un bon dia vaig anar a veure la directora de la Biblioteca, la Montse Lobato per mostrar-li el material, per si es podia exposar algun dia i així es va fer durant la Festa Major del 2019, tota molt ben ambientada. La meva sorpresa va ser quan l'alcalde Marc Castells va dir que se'n faria un llibre. Gràcies a l'Ajuntament d'Igualada tot aquest material ja no es perdrà i n'estic agraït.

Vostè va cobrir i anunciar molts dels circs que van fer parada a Igualada.

Quan venia el circ per la Festa Major es convertia en un acte més del programa. Una de les coses que la gent feia durant aquells dies era anar al circ. Hi anava lligat. Al circ s'hi anaven a veure coses que no s'havien vist mai o pallassos per riure una bona estona.

També recorda l'anècdota del periodista Joan Armengol entrevistant a Luigi Gerardi dins d'una gàbia. Com ho va viure?

Amb una certa expectativa perquè clar, ens coneixíem des de petits. I és que no era per menys. Dos anys després, a Copenhaguen, a Gerardi un lleó se li va tirar a sobre. Vol dir que aquells animals no estaven tan domats. Aquí a Igualada també van haver d'ingressar a l'hospital a la domadora de tigres Marffa la Corse.

Per fer un espectacle cal domar a un tigre?

Mira, considero que és una feina de mestre. Ensenyen a un animal a fer coses. Hi ha un corrent d'opinió que diu que els animals són maltractats o se'ls alimenta malament. Però normalment, l'artista que viu de la companyia i dels exercicis que fa aquella bèstia, és que tracta l'animal com un rei! Si l'animal no es troba bé, el primer que fan quan arriben a una ciutat és buscar un veterinari perquè se'l miri. Perquè ells en viuen dels animals. A tot arreu hi pot haver una persona que no faci les coses de forma correcta, però pensar que els maltracten és una fal·làcia que s'ha fet córrer. Els artistes que treballen amb animals són els que els tracten més bé.

Creu que es pot entendre el circ sense risc?

El circ ha estat considerat una activitat que busca sempre el més difícil encara, la superació. I moltes vegades la superació comporta risc.

Ha viatjat mai fora de l'estat per assistir o seguir algun espectacle?

No, de jove no podia i més tard vaig tenir altres prioritats. He pogut anar als festivals de Girona, de Figueres i als considerats millors espectacles de Barcelona, com quan venia el "Festival Mundial del Circo" al Palau d'Esports de Barcelona, on vaig poder veure actuar a la trapezista Pinito del Oro o els números amb 44 cavalls i 13 elefants del circ alemany dirigit per Franz Althoff. Amb un moviment de fuet feia aixecar els 44 cavalls enlaire a dues potes. Això es va poder veure una vegada i crec que no es veurà mai més.

Recorda en especial algun moment en què va veure que el circ li suposava alguna cosa més que un espectacle?

Uns quants! Però sobretot perquè vaig tenir molta relació personal amb els germans Raluy, ja que la seva mare era d'Igualada. Això em va permetre apropar-me a les persones del món del circ, conèixer la seva faceta més humana i veure com n'estaven d'enamorats del circ. Els Raluy em parlaven amb la il·lusió i l'esperança d'aquell qui creu que el seu esforç té un mèrit. Totes aquestes emocions me les van transmetre i penso que les transmetien en els espectacles.