Josep Ma Pujol: "Em preocupa que en general el jovent tingui tan poc contingut humà"

La setmana que ve marxa a Ruanda, què hi va a fer?

De jove hi vaig viure 20 anys seguits, hi vaig anar de missioner diocesà. Vaig marxar durant la guerra ara fa 21 anys i hi he tornat cada any a passar els mesos d’estiu. Hi vaig a retrobar-me amb gent coneguda, amb amics i a participar d’algunes festes i celebracions que fan a l’església d’allà. També porto ajuda per als estudiants, per als pobres etc.

Com es la vida allà?

És una vida molt diferent a la d’aquí. La manera de viure d’allà encara és rural, aquí estem encara en una època industrial i post industrial i allà encara és rural i per tant és una vida més calmada, més tranquil·la, més pobra en el sentit material però més rica en la relació humana. Hi ha problemes de malalties o cultura, és car  tenir cura de tot.

Com veu l’església actualment?

Bé, jo tinc una vista molt limitada perquè visc a l’església local de Montbui, Igualada, una mica Vic...Suposo que com tota entitat té els seus alts i baixos. Ara mateix em sembla que a nivell social no tenim la força i la figura que teníem en una altra època però penso que tampoc és necessari. Anem fent...alguns dels qui quedem, mentre puguem, intentarem dur a la pràctica l’evangeli, viure en comunitat, fer el bé i mantenir l’esperança. No és època de flors i violes però tampoc ho és per a altres grups. És una situació diferent. La societat europea ha canviat des de fa una colla d’anys i nosaltres hi hem anat entrant i estem seguint aquest ritme de tot Europa. Hi ha un cert rebuig però penso que és cosa de la història, que és cíclica. La veritat és que no m'amoïna massa.

Com veu el nou Papa Francesc I?

Llegeixo algunes de les coses que fa, escriu documents molt bonics. Les idees que transmet em semblen molt correctes, és una manera de llegir l’evangeli i la fe. Em sembla que a través dels seus discursos apropa l’home, la persona, dóna optimisme, manté l’esperança i dignifica la condició humana. A diferència d’altres figures papals que no eren animades, el que diu i el que fa el nou Papa m’anima, em dóna coratge i ànims. Comparteixo la manera d’entendre la religió des del punt de vista d’una teologia de tipus més planera i més humana.

Per tant vostè concep la feina que fa l’església des de les parròquies locals.

Penso que la figura del Papa està bé però també penso que l’església la formem els petits grups de les parròquies que intentem aplicar l’evangeli a la vida. El Papa ens pot ajudar però la seva figura parteix d’un pensament contrari al meu. Aquesta visió d’església piramidal la vaig abandonar fa temps. Per a mi l’església són petits grups locals que s’organitzen.

El preocupa el fet  que les generacions joves es vagin desvinculant de l’església?

Sí, però em preocupa molt més que en general les generacions de joves es desvinculin de tot tipus de contingut cultural, filosòfic, humanista i de pensament. Tinc la sensació, que en general, si poden beure cervesa i si poden tenir calers ja estan contents, però, i el pensament? I la cultura? I la tradició? I la llengua? I la filosofia? Crec que a la societat ja li va bé que tinguem una colla de gent que produeixi i gasti però que no pensi. Em preocupa molt més aquest comportament generalitzat dels joves que no pas que es desvinculin de l’església. Em preocupa que el jovent tingui tan poc contingut humà i que els interessi més tenir coses i aparentar.

Ho vincula doncs a un problema social en general?

I tant! Em sembla que són víctimes d’una projecte econòmic pel qual es vol que no hi hagi pensadors, que no hi hagi idealistes, que no hi hagi humanistes, que hi hagi només consumidors i productors. A mi això em sap molt de greu perquè em pensava que ser persona era una altra cosa, i ho crec!

I a grans trets, per què creu que l’església no interessa?

Una de les missions de l’església és tenir criteris de pensament, una filosofia pràctica, donar sentit a la vida, actuar, tenir esperança...com que tot això no produeix cap diner, no interessa a la societat en general.

Què creu que pot aportar la religió a la societat contemporània en què vivim?

El que ha aportat sempre. Intenta trobar respostes profundes al sentit de viure i d'actuar, de la dignitat, la transcendència, la bondat, l’amor, la compassió i el sofriment quan les coses no van bé, la justícia, la convivència, l’alegria, el respecte a les diferències... en resum, valors que no cotitzen a la borsa però que són importants per a la vida humana.

Per què hi ha extremismes en nom de la religió?

Hi ha un savi biòleg que diu que el fonamentalisme és una part del cervell humà. Explica que "tan fonamentalistes o tan fanàtics són els creients com els no creients". Tots tenim una cèl·lula al nostre cervell que provoca aquest sentiment. Si una persona aquestes cèl·lules les deixa créixer en sentit religiós és fonamentalisme religiós. Segons diu ell, i ho comparteixo, es tractaria de  trobar  com medicar-nos per tractar els mals; també hauríem de controlar el cervell per fer front a les tendències neuròtiques. La religió pot ajudar a no tornar-nos fanàtics.

Com reacciona un capellà davant del que està passant?

Penso que tan malalts són els qui en nom de Déu maten com els qui en nom de no Déu també ho fan. Actualment tenim raons suficients per viure sense caure en fanatismes, en convivència amb respecte i diàleg però costa molt i és més fàcil tirar pel dret. Penso que intenten aconseguir que hi hagi disciplina a base de por i de cops i així no anem gens bé.

Què és el que més li agrada de la seva professió?

Jo he gaudit sempre i ho continuaré fent.  Des de petit he dedicat la meva vida a estar amb altres i ajudar-los, per, plegats, trobar el sentit a la vida i a les ganes de viure i  de ser feliços. Més o menys m’ha sortit bé i estic content. Hi moltes coses que es poden millorar. Jo i la meva feina som com aquelles parelles que porten 50 anys de casats i no se separarien mai i continuarien fidels fins a la mort perquè encara que tinguin problemes se senten feliços l’un amb l’altre. Ser educador, animador, acollidor, responsable de comunitats i de company de fatigues m'ha fet feliç i me'n fa.

I el que menys?

Espontàniament diria que el que em costa més acceptar és que jo personalment tinc un concepte de la meva professió i a vegades es dirigeixen a mi per demanar-me coses que no faig...no sé si m’explico...suposo que la meva resposta ha escandalitzat a més d’un. Jo no sóc un bruixot que empaita esperits...m’entens, oi?

És un home molt estimat a Santa Margarida de Montbui i a la comarca sencera, també té fama de mossèn poc convencional, què n’opina?

Ho diuen això, oi que sí? (riem). Intento ser jo mateix i seguir uns criteris. Tinc un temperament força xerraire, em faig amb tothom i això fa que no creï barreres amb ningú.

Com veu el municipi?

És un lloc difícil. En primer lloc hi ha dues realitats diferenciades culturalment i històricament. El tarannà de baix és una barreja de més de 30 províncies espanyoles i més de 12 nacionalitats diferents. Aquesta barreja crea una situació gens fàcil de portar. En segon lloc, és un nucli urbà amb molta gent amb atur, sovint em pregunto com tirar endavant amb aquesta situació. I després, cal tenir en compte que Montbui és una ciutat dormitori perquè els llocs de treball són bàsicament a Igualada. Tan des del govern, com des de l'oposició, com des de la parròquia s'està treballant per fer d'això un poble. Però no és fàcil coordinar el municipi, a més a més queda l’element de culturització, que suposo que vindrà amb els anys.