“Josep Maria Adzet va ser el meu segon pare i Antonio Egea el meu padrí, amb ells vaig poder fer realitat els meus somnis com a dissenyador”

Què recordes del teu pas pel projecte Physic de FITEX? Participar-hi t'ha ajudat a impulsar la teva marca?

El meu pas per Physic va ser com passar d'anar en cotxe particular a anar en taxi. Un taxi anomenat Antonio (Antonio Egea de Tex 51), que tenia “llicència” i em portava on pensava que havia d'anar a cada moment. Al final, clarament em va ajudar a crear a poc a poc una petita xarxa al voltant meu, que em va ajudar a posar el meu projecte en físic.

Igualada té dos sectors que la defineixen: el tèxtil i la pell. Tu vas aconseguir sumar-los. Amb la pell i el tèxtil d'Igualada vas fer peces innovadores i sorprenents com la jaqueta de pell transparent i la de pell sagnant que van aconseguir portades de mitjans internacionals. Com se't va acudir? Creus que aquests desenvolupaments van ser possibles gràcies a les capacitats industrials presents a Igualada?

Els invents en el meu cas surten a força de no parar de somiar; de crear i experimentar sempre.

La pell transparent va ser més un somni. Pensava com seria portar una capa de pell a sobre de la teva pròpia pell; una capa transparent però solta.

Aquest somni em va portar a expressar-ho, i això em va conduir a la persona responsable del producte a Physic: Rosa Maria Durán. La Rosa em va portar al centre de recerca de pell d'Igualada, AIICA (Associació de Recerca de les Indústries del Curtit i Annexes).

Per mi en aquell moment tot era un món. Jo creava sol a casa. No sabia quina indústria hi havia aquí, ni com accedir-hi. A AIICA vaig conèixer el meu segon pare, que sempre vaig voler tenir, Josep Maria Adzet, el gran geni de la pell. Una de les persones més enginyoses i creatives que he conegut en la meva vida professional fins avui.

A ell li vaig comentar, en una sala molt peculiar i freda, el meu somni amb la Rosa al costat. De sobte se'n va anar sense dir res i ens va deixar sols. La Rosa i jo no enteníem gaire bé què estava passant. De sobte vam sentir que tornava, i el senyor Adzet va entrar amb unes proves d'una pell que semblava transparent. No em podria creure el que estava passant, pensava que era una broma o una escena de càmera oculta.

A partir d'aquí, el Sr. Adzet va ser la persona que em va poder ajudar a fer realitat els meus somnis, i ho va fer durant molts anys. I semblava que jo també el feia somiar una altra vegada als 74 anys, quan ens vam conèixer. Vaig treballar amb ell fins al seu darrer dia de vida, i en el moment en què se'n va anar, estàvem fent una cosa junts que es quedarà per sempre amb ells i amb mi. El trobo molt a faltar. El geni més gran de pell que he conegut.

A l'altre geni l’anomeno el meu padrí d'Igualada: es diu Antonio Egea i la veritat és que em va fer sentir el mateix que el Sr. Adzet. És amb ell amb qui ho vaig començar tot. Va ser la primera persona que em va dir què havia de conèixer i així va ser.

Vaig agafar el cotxe cap a aquella ciutat on mai havia anat llavors (Igualada) a la recerca del sr. Antonio Egea de Tex 51. En arribar, em vaig trobar amb una nau gegant amb un cub de vidre a sobre. Vaig pujar unes escales fredes fins arribar a una oficina amb el meu “petate” ple de roba que havia fet. A l'oficina va arribar de sobte el Sr. Egea amb una energia i ulls d'il·lusió, dient-me: “Hola! Què puc fer per tu?”. Tenia la sensació que no era d'aquí, perquè li vaig notar ganes i una actitud diferent –una actitud de ·tot és possible” que parlava “el meu idioma”. A partir d'aquí, el meu padrí em va mirar als ulls i em va dir: “Vinga, treballarem i veure què podem fer”. Jo pensava que no en sortiria res. I el que va sortir va ser que el Sr. Antonio Egea em va ajudar fins a comprar els teixits de la meva primera col·lecció, perquè no podia ni pagar-los. Es va oferir a ajudar-me en tot, i que jo els ho pogués tornar quan em paguessin els clients – i això va ser el que va passar. Gràcies Antonio! També t'enyoro, però encara et veig i ets viu!

I per no oblidar-nos de la Rosa. La Rosa treballa a Boris Bidjan Saberi des d’un any després que Physic tanqués, i aquí està, portant la complexa producció local de Boris Bidjan Saberi.

Com són els inicis per als dissenyadors de moda? Reben suport suficient? És difícil aconseguir arrencar una marca i un negoci com has fet? Com ho has aconseguit?

Vaig anar-me'n d'Alemanya amb 600 marcs (300 euros del 2003) a un país on no sabia ni l'idioma ni ningú m'entenia. Perquè ningú no parlava alemany ni anglès i va ser dur. Però la vida és el que tu vols fer-hi. I jo volia fer el que faig avui i ho segueixo volent, perquè em fa feliç.

Avui potser ho veig amb un enfocament diferent. Avui veig que hi aportem, que donem exemple des del 2006 treballant localment. Treballant a la disciplina més avançada de fer roba; fent-ho amb passió i molta dedicació i temps. Lentament aquí, amb gent aquí. Em sento d’aquí i sóc aquí. Així que, dur o fàcil...? No ho sé. És molt complex el que fem, però em seria més difícil fer-ho sense la passió de crear i sense poder aportar alguna cosa nova al món i a mi mateix. Així que “tot és possible”, com deien també el Sr. Egea o el sr. Adzet.

Com van ser les teves primeres desfilades a París i com va contribuir Physic als teus primers passos en aquesta passarel·la internacional?

La meva primera desfilada va ser a París el 2008, al mateix lloc i dia on va desfilar Martin Margiela, a “La Maison des Métallos”. Ell a baix a la sala negra, i jo a dalt a la sala blanca. Ell amb una desfilada normal amb models desfilant i segurament un equip brutal. Jo amb tres persones, que eren la meva parella en aquell moment i dos amics més que em van ajudar a fer-ho tot.

Vaig fer una mena d'instal·lació on hi havia 22 models penjats des d'un sostre d'uns sis metres – 11 models penjats del sostre vestits en blanc de Boris Bidjan Saberi i 11 models penjats del sostre negre vestits de Boris Bidjan Saberi. La música que va sonar era música clàssica antiga persa i l’ambient era molt estrany.

Va venir un gran fotògraf a veure'm –Guy Calaf– i em va fer molta il·lusió. Guy Calaf és un fotògraf de guerra que sempre em va inspirar i encara m’inspira. Allà el vaig veure per primera i última vegada en persona.

En aquell moment no hi havia gaires mitjans que s'interessessin per mi, perquè el cercle de la moda i la premsa ja al seu moment era molt tancat, i ells atenen allò que han d'atendre. No és lliure periodisme; qui paga, rep un article. És molt reduït el que dic, però al fons fons – és la trista però lògica realitat.

Per això vaig deixar de desfilar, realment massa tard, però per això ho vaig deixar. Una desfilada hauria de ser cultura, aportació, un espectacle, un moment de celebració, un moment màgic... Però no és això el que jo vaig viure fins que ho vaig deixar el 2018.

El gruix del negoci de la teva marca és internacional. Com s’ha aconseguit aquesta expansió internacional?

Sí, venem les nostres peces de roba a tot el món i molt poc a Espanya. Estant a París ensenyant les meves peces em va obrir el mercat per si mateix. Bàsicament crec que, si alguna cosa està ben feta i té sentit, sempre trobes una destinació i un mercat on satisfà – el meu és petit i no és mainstream, però és el que també crec que sóc.

Els teus pares ja treballaven al sector del disseny tèxtil, i el vas viure molt petit. Però quan vas tenir clar que et volies dedicar al món de la moda?

Realment no vaig viure el que van fer els meus pares. El meu pare tenia una cadena de producció a Baviera i a l'Iran. Produïa roba per a altres i poca cosa amb les seves pròpies marques, “Sabi-Jeans” i “Marlies-Dirndl”. Jo no ho vaig veure mai perquè ho van deixar tot quan vaig néixer. Només vaig veure el meu pare cosint cortines o estovalles a casa amb la seva màquina Pfaff de casa. Molt aviat em vaig inquietar per aquesta màquina i vaig començar a cosir, a customitzar peces de roba als 7 anys. M'agradava fer, desfer, crear teixits i textures.

Actualment tens la seu a Barcelona però treballes i desfiles a tot el món. Catalunya és un bon lloc per crear?

Sí, a Barcelona, ​​al “Manchester català”, al bressol del tèxtil barceloní – el Poblenou. En una fàbrica tèxtil d'inicis del 1830. Catalunya per mi és un molt bon lloc per crear, per això sóc aquí.

Com definiries el teu estil? A quin públic va dirigit?

El meu estil es va crear amb mi mateix amb 15-16 anys quan tenia un problema d'identitat externa i interna. Vivint a Baviera com a estranger de 4 sangs (irlandès, alemany per la meva mare, i persa-rus pel meu pare), ja em va fer molt diferent sense voler dels habitants d'aquell poble bavarès que era força post-nazi i tancat al seu moment.

Les meves inquietuds no eren, per desgràcia, tampoc gaire normals en aquell moment. Estava molt aficionat a la música punk i hip-hop, i pel que fa a l'esport em flipava l'escalada i el monopatí. El meu problema era com combinar tot això en un estil i com vestir-me per sentir-me jo, i no pas un altre. Aquesta mena de crossover era el naixement del meu estil. I des de llavors em vesteixo pràcticament així, i crec a partir d'aquesta base de proporcions i volums que d'alguna manera anomenem “estil”.

Per mi era més una necessitat de coherència – mostrar-me correcte amb el que faig i visc. La barreja de música hip-hop i punk creen els pantalons de tir baix. Uns pantalons no tan amples, diria fins i tot de vegades estrets. La part de dalt és més llarga per tapar certes parts i crear una sintonia amb allò de baix – a partir d'aquí és crear, imaginar i experimentar sempre una altra vegada.

Quin consell donaríeu a un jove dissenyador de moda que comenci ara?

Sent, practica, experimenta. No et rendeixis mai, comença sempre una altra vegada de nou. Crear de debò des de zero, oblidar-se del que existeix, valorar allò que existeix. Anar per nous camins, no agafar idees dels altres. No deixis mai de créixer i aprendre. La moda és un món molt enganyós; és millor estar alerta i sempre tenir el poder de dir que no.

........

La Fundació Privada per a la Innovació Tèxtil FITEX és una entitat privada sense ànim de lucre que té com a objectiu fonamental impulsar el procés d’innovació, internacionalització i formació de la indústria del gènere de punt. Per més informació podeu consultar el web fitex.es.