Judit Neddermann: “M’hi deixo tota l’ànima en les meves cançons”

Què escoltarem aquest dissabte al Teatre de l’Aurora?

A Iguala escoltareu la versió més reduïda d’aquest primer disc perquè cantaré sola, amb la guitarra. Estic a la recta final de la gira de presentació del disc, ja que a l’abril presentem el segon treball, i aquest concert  arriba en un moment bastant especial ja que serà de les últimes vegades que cantaré aquestes cançons del que ha estat el meu primer disc en solitari. Fins ara havia cantat o bé amb altres formacions o bé versions de temes d’altres, i en aquest disc em vaig llançar a fer cançons i des de llavors no paro! Estic molt contenta perquè ha anat molt bé, l’hem pogut presentar per tot arreu.

 El nom del disc, Tot el que he vist, ens dóna algunes pistes sobre els temes que cantaràs?

Sí, són cançons que he compost a partir de coses que m’han passat a mi o a gent que està molt a prop meu. Al disc hi ha sis temes amb lletres meves i quatre que he musicat a partir de lletres de poetes.

Sobre quins temes cantes?

Molta gent m’ha dit que és un disc molt familiar, perquè hi ha temes que parlen de la meva família, hi ha una cançó sobre el meu avi, una altra sobre el poble originari de la meva família, una altra dedicada a la meva infantesa i el pas del temps, una altra sobre la meva germana que viu lluny, i els altres parlen d’amor i de desamor.  També, com deia, he musicat poemes d’altres autors. De Joan Sales he musicat un poema que parla de l’experiència de viure coses dures i de la petjada que deixen;  de Miquel Martí i Pol “El fugitiu”, que és preciós; i després un parell de poemes d’una amiga meva, l’Anna Tobias, que parlen sobre un retret amorós i sobre la seva visió de la vida, amb molts colors diferents, com si fos un quadre d’ella mateixa.

 Són cançons plenes de tendresa i sensibilitat.

Sí, m’hi deixo tota l’ànima, en les meves cançons. Hi ha gent que veu un disc nostàlgic, però desprèn molta alegria, tot i que parli de coses que han passat, que ja no hi són. Encara que parli de coses tristes ho faig des de l’optimisme i l’alegria, precisament, d’haver-ho viscut.

 Vas fer el pas a llançar-te a escriure les teves cançons i a iniciar una carrera en solitari amb poc menys de vint anys. Com vas viure aquest moment?

Mirant-ho ara amb perspectiva veig que el panorama era molt difícil però que m’ha anat molt bé. Hi ha molta gent i hi ha molta gent que ho fa molt bé. És un món molt petit però és al·lucinant la quantitat de coses bones que s’hi estan fent i estan sortint. El meu primer disc ha tingut una molt bona acollida. Abans ja feia temps que estava dins el circuit, per exemple havia participat en el concert i disc d’homenatge a Pere Calders “Cançons de la veritat oculta” (Bankrobber); havia cantat amb els Gramophone All Stars (i encara hi canto), amb la Clara Peya i amb altres artistes. El meu nom ja sonava i va ser relativament senzill que a l’hora de treure el meu primer disc m’acollissin bé. Era una nova faceta però jo no era “nova”. El premi Descobertes o el premi Miquel Martí i Pol per la cançó “El fugitiu” em van anar molt bé, els mitjans en van parlar i em va donar molta empenta. A nivell de programació, de concerts i festivals, també ha anat molt bé.

Què ens pots avançar d’aquest segon disc que sortirà l’any vinent?

Doncs que concreta una mica l’estil. Al primer, Tot el que he vist, que escoltarem al Teatre de l’Aurora, hi surten totes les meves influències d’estils, és com si poses totes les verdures al brou i s’estan barrejant; ara ja hi he tirat la pasta. És un plat de pasta amb un bon brou, amb bons ingredients. S’ha concretat un mica però estic en recerca constant i penso que aquesta és la gràcia. A cada treball que fas trobes coses diferents de tu, i queda com queda segons com estic jo, segons els músics que he triat i segons com surten les cançons.