'Jugar a la puta i la Ramoneta t'obre els ulls i et fa pensar'

Com se us va acudir la idea d'inventar el joc de La puta i la Ramoneta?

En un sopar d’amics va sorgir la primera idea. Però l’expressió en sí ja té un no sé què de joc i a la política sempre es diu “aquell té una carta amagada”. Per tant, semblava estrany que no hi hagués un joc ben fet del conflicte, perquè ajudar a desdramatitzar, a agafar distància i a passar-ho bé amb els amics.

És un joc de cartes, però quin tipus de joc és? Com s'hi juga?

És un joc on es sumen i resten punts amb tres papers bàsics: l’independentista, l’Estat Espanyol i l’autonomista – hi ha tres rols més, però són secundaris. Cadascú vol una cosa diferent per Catalunya. Es negocia i s’enganya. Com que és un joc ràpid i cal una certa astúcia, és habitual que entre els jugadors s’acabin fent bromes relacionades amb el personatge que interpretes o la pròpia manera de jugar. “Mariano, amb tu no negociaré!”

Dieu que és un element de diversió a la vegada que reflexió política. Per què?

Ser capaços d’assumir que hi ha un conflicte entre dos interessos, l’espanyol i el català, és una cosa que fins fa pocs anys no era clar per la majoria del país. En aquest sentit, jugar obre els ulls i et fa pensar: no deu ser que la realitat es comporta sospitosament similar? L’experiència de jugar és gratificant perquè et fa posar en la pell de l’altre més que moltes converses i lectures. Et qüestiona marcs de realitat i et fa riure!

Fer la puta i la Ramoneta forma part del caràcter català en general, o és exclusiu de la classe política?

La classe política d’arreu del món la fa per pura supervivència dels seus interessos. Aquí potser s’ha fet més perquè no s’ha volgut enfrontar el conflicte nacional d’una manera clara i s’ha acabat extenent a empresaris, periodistes, esportistes i altres professionals públics. Però al joc, la gràcia és que pots fer la puta i la Ramoneta i a la vegada sumar per la independència o una Espanya unitària.

Quines altres idees de joc teniu? Amb quins jocs nous esteu treballant?

Tenim més d’una idea! Estem treballant en la idea d’un joc creatiu en què s’hagi de fer servir més el llenguatge. En realitat, ens agradaria que els jocs que han d’arribar siguin divertits i a la vegada els poguem vincular a la realitat catalana. Perquè quan pensem en estratègia trobem el joc de taula “Carcassone”? Aquí hi ha cultura i talent perquè creem un imaginari també en jocs.

Com va sorgir la idea de muntar Catalan Games? Quant de temps fa que la vau crear?

Catalan Games va sorgir com un canal per tirar endavant el joc de la Puta i la Ramoneta. No ens vam plantejar crear-ho fins que no vam veure les dificultats dels autors per publicar i la incomoditat que podia presentar a les editorials convencionals un joc de la política catalana. A la vegada, hi ha un moment en què sents que no vols que t’escapcin els projectes i t’agrada cuidar fins el darrer detall.

Teniu idea d'exportar aquest joc o d'altres a fora?

Aquest joc té les instruccions traduïdes i hem provat de jugar-hi amb estrangers i ha funcionat. Es perd el context però tothom sap com es guanya. Creiem en el valor del joc com a explicació de la situació catalana però ens sembla més fàcil pensar en temàtiques menys carregades de significat cultural si ens llancem a fer un joc digital que el puguem enfocar a fora. Un joc de Gaudí, per exemple, no seria un gran reclam?

Es tracta d'una empresa igualadina. Qui la formeu?

L’empresa som el Marc Miquel i el Ricard Muntané. Ens hem mogut tant pel teixit associatiu local i de país (Mal Llamp, Òmnium,...) com també hem treballat de feines tècniques i creatives. Per això ens combinem una mica els rols en aquest primer projecte.

Per fer el joc heu tingut la col·laboració d'un altre igualadí...

Sí, els acabats i el posat tan sexy del joc és mèrit i culpa de l’Albert Vendrell. És un molt bon il·lustrador i no menys dissenyadors que hem conegut a través de l’Escola d’Art Gaspar Camps. Ja havia treballat en projectes locals i sabíem que pels diferents registres ens acabaria pintant unes deesses!

Alguns 'famosos' han col·laborat amb la difusió del joc: Albert Sánchez Piñol, Òscar Dalmau o el Jordi Pujol. Què us han comentat? Podeu explicar alguna anècdota?

Els ha agradat la idea tot i que al principi sempre generava sorpresa i no podien parar de riure. L’Albert Sánchez Piñol va veure la intencionalitat molt de pressa i el Jordi Pujol va estar revisant les cartes per fer el seu comentari. Pot ser que un independentista vulgui sumar flamenco, ens deia. Li havíem de dir que un joc sempre acabava els tòpics i que la realitat sempre és més complexa. Ens va preguntar com s’hi jugava: com es jugava a la Puta i la Ramoneta!

Per llançar la primera edició heu impulsat una campanya de micromecenatge a través de Verkami? Com va? Quina fita us heu proposat.

El micromecenatge de Verkami ens permet presentar el projecte en públic per demanar uns diners necessaris per pagar una part de la feina feta i del tiratge. D’una altra manera no ho podem assumir. Per això ens proposem arribar a 4000€ i oferim recompenses (jocs, làmines signades per famosos, samarretes...) per cada tipus de donació. N’hi ha per totes les butxaques. En el fons és una venda anticipada, que pel mecenes surt millor de preu que a la botiga i a més a més et fa sentir part del projecte. A nosaltres ens agrada més i la plataforma Verkami garanteix els enviaments i que si no s’arriba a 4000€ no es cobra res a ningú. Tots hi sortim guanyant, també la puta i la Ramoneta!