Ka Teatre: “Pots parlar de qualsevol cosa amb els nens. Com ho expliques ho és tot”

MARTÍ ROSSELL PELFORT

És la tercera vegada que actueu a Igualada després de l’estrena fa aproximadament un any. Com torneu?

(riuen)

Montse Pelfort: Amb ganes! I contentes! Ha plogut molt des de llavors. Ho vam fer a l’Aurora i ara tenim ganes de veure com va a l’Ateneu... Hi cap més gent, un públic diferent i a veure com es rep. Ens podrà veure molta gent que encara no ens ha vist i és l'oportunitat de fer-ho a casa.

Maria Berenguer: Ja ha passat un any! Hem fet una cinquantena de bolos, gairebé. De fet a Igualada farem el quaranta-novè! Les dues vegades que hem actuat han sigut a l’estrena, que estàvem molt nervioses, i a La Mostra, que són funcions molt importants. Tenim moltes ganes de trepitjar l’Ateneu perquè no hi hem actuat mai amb una obra i per a nosaltres és com casa nostra.

Quin és el punt de partida de Kàtia? Com va començar aquest projecte?

(riuen)

MB: Com va començar? Feia temps que amb la Montse dèiem que havíem de fer alguna cosa juntes i vam començar a treballar, en un inici, amb altres idees com el conte la Caputxeta.

MP: Mentre treballàvem altres idees vaig anar a veure un espectacle, en sortir vaig pensar en nosaltres i vaig dir-me que si fèiem alguna cosa havia de ser ben feta. A partir de la Caputxeta vam plantejar unes quantes idees de viatges tant en el cas del bullying com de l’adopció. De seguida ens vam decantar per l’adopció, en part, perquè jo hi tenia certa implicació. Llavors vam començar amb el desglossament de la idea.

Ha estat molt pràctic i molt fàcil i conec de primera mà que vendre un espectacle és molt feixuc. 

Quin paper ha jugat la companyia Teatre Nu per a la creació d’aquest espectacle?

MP: A l’hora de crear nosaltres teníem un material on havíem arribat i quan es va incorporar el Víctor aquell material va anar prenent diferents camins i va ser molt positiu. Fèiem improvisacions i ell escrivia sobre el material que es generava. També hem disposat de La Casa del Teatre Nu per crear l’espectacle. Són com els padrins de Kàtia. No hem hagut de buscar bolos en un primer espectacle!

MB: En aquest cas Teatre Nu és la productora de l’espectacle i el Víctor (Borràs) ha tingut un paper molt important en la dramatúrgia i la direcció. Ha estat molt pràctic i molt fàcil i conec de primera mà que vendre un espectacle és molt feixuc. Tenir la figura de Teatre Nu és un porta immensa per poder rodar l’espectacle. Estem súper agraïdes!

Pots parlar de qualsevol cosa amb els nens. Tot està en com ho expliques.

Perquè vau decidir entrar en el món del  teatre familiar? Què hi voleu aportar?

MB: Volem aportar noves maneres de fer teatre que no siguin la clàssica. Altres formes d’explicar històries. El que hem vist moltes vegades són espectacles adreçats a nens molt petits o que no entenguin res. Pots parlar de qualsevol cosa amb els nens. Tot està en com ho expliques.

MP: Hem vist obres que ens han agradat i altres que no tant. Mirant s’aprèn molt. Teníem uns principis en que vam coincidir: el nen és molt més intel·ligent. De vegades els tractem amb una simplicitat o amb unes veuetes que no calen. També volíem aportar alguns temes. L’adopció no és un tema tabú però no se n’ha parlat gaire. Està bé parlar de temes que algú pot trobar delicats. Quan veuen com està tractat agrada molt. També teníem ganes de barrejar teatre de text, projeccions i objectes. És una innovació en teatre familiar.

MB: (riu) Això és més una obsessió de la Montse! Era un món que desconeixia!

MP: Al veure-ho en teatre per adults vam voler buscar la simplicitat d’aquesta tecnologia per portar-la als nens.

Quins aspectes heu hagut de treballar més en la creació de l’espectacle?

MB: En l’aspecte del format, en el meu cas, ja que jo no havia treballat mai en objectes ni en projeccions. Als primers bolos anava amb molt respecte de quadrar-ho tot. Havia treballat en altres formats i aquest ha sigut un repte

MP: Per mi ha sigut un punt d’inflexió perquè he fet titelles, carrer, tallers a l’Institut del Teatre però per mi s’hi barrejava la part emocional de la història i la creació del personatge ja que ens portem molta edat i no volia infantilitzar el personatge. Vaig buscar la nena que tinc jo utilitzant els ritmes, la mirada desperta, la espontaneïtat al parlar. Un altre repte va ser trobar la relació i la complicitat amb la Maria. A la vida ens portem deu anys però a l’obra som mare i filla.

Per tant creieu que els personatges són com vosaltres?

MB: De vegades penso que quan sigui mare potser seré com la mare de la Kàtia. I la Montse, per molt que tingui vint-i-cinc anys de vegades la veig com a una nena de set anys, però és ella i la seva manera de fer. La Kàtia és molt Munseta!

MP: La mare dels meu cosins adoptats em deia que moltes vegades, la Kàtia, s’assembla a la meva cosina i a mi. Són aquests nens creatius i culs-inquiets que de vegades et treuen una frase molt adulta per la seva edat.

Un dia, fins i tot, se’ns va apropar un nen i ens va dir que era el millor dia de la seva vida.

L’espectacle tracta el tema de l’adopció. Quina és la reacció del públic? És diferent en les famílies adoptives i en les no adoptives?

MB: Una de les reaccions que sempre ens arriba és la manera com tractem el tema. Ens acostumen a dir que ho fem subtilmentl: ni violent, ni dramàtic ni cap d’aquests aspectes. En el cas de les famílies adoptives la reacció és sorprenent: moltes anècdotes, molts nens que s’aixequen de la cadira i diuen: jo també sóc adoptat!, molts nens russos que s’apropen per explicar-nos la seva història... Però també moltes mares no adoptives emocionades perquè s’identifiquen amb la relació de la Kàtia i la seva mare. I la reacció de molts nens que tenen la necessitat de dir-hi la seva i de poder-se expressar.

MP: Un munt de nens que s’apropen a l’escenari per mirar els petits detalls, un nen que ha vist l’espectacle tres vegades, nens molt emocionats, un nen que semblava el bessó de la Kàtia, nenes que et saluden dient: Kàtia! I un munt de reaccions.

MB: És curiós l’emoció amb què moltes famílies se’ns apropen. Especialment famílies adoptives. Un dia, fins i tot, se’ns va apropar un nen i ens va dir que era el millor dia de la seva vida.

Al començar l’obra us presenteu i dieu que sou actrius. Per què?

MP: És com un codi. El pas previ per entrar en un joc. És evident que jo tinc vint-i-cinc anys, no set. També per dir que poden apagar els mòbils que nosaltres ja tenim una pantalla ben grossa. I esperem a que parin els mòbils.

MB: És per dir: públic! A partir d’ara anem a jugar a ser la Kàtia i la seva mare.

Els nens i nenes són el públic del futur?

MP: En primer lloc són el públic del present. Un públic sincer i molt important. Els nens són els primers que et diuen què els ha agradat i què no.

MB: Però també són el públic del futur. Tal i com els tractem ara seran un gran públic del futur.

És un partit de ping-pong entre adults i nens.

A qui va dirigit l’espectacle?

A tothom! (diuen alhora)

MP: Cada nen és un món. Han vingut nens de dos anys que han quedat enganxats a les imatges o al so però també han vingut avis! Però quan fem escolars de sis o set anys estan molt connectats amb la història perquè la Kàtia és una nena de set anys.

MB: És per a tota la família perquè a l’obra hi ha dos mons: el de la Kàtia (nens) i el de la mare (adults). És un partit de ping-pong entre adults i nens.

Teniu pensat fer l’espectacle en altres idiomes?

(riuen)

MP: Sí! Ja està traduït al castellà i ja hem gravat el vídeo. Si surten bolos poden anar bé i l’espectacle pot funcionar. Només haurem de fer un esforç doble perquè no es noti!

MB: ¡queremos ir a Cuba y a todos lados!

On veieu Ka Teatre d’aquí a cinc anys?

MB: Espero que puguem seguir fent bolos uns quants anys més!

MP: Cinc anys fent Kàtia? Jo ho veig! Potser n’hem fet un altre o no... ja es veurà!