Lluís Marco: “Zona franca és d’aquelles obres divertides, que reconforten”

Retrat de Xavier Gabriel

Zona franca és una lluita generacional, en clau molt divertida, entre un home a qui la societat ja  vol donar la jubilació, que deixi d’ocupar un lloc a la societat, i un nano jove que comença a treballar en la seva primera feina. Aquí hi ha un combat generacional, en clau d’humor extraordinari, però amb uns pensaments al darrere que fan veure que la vida és una espiral constant, mai torna al mateix lloc però sí que roda i sempre fa una volteta més.

És una obra feta en clau d’humor però amb una crítica a la societat contemporània i el sistema laboral de fons?

És una obra feta en clau d’humor perquè sinó seria una tragèdia enorme… Després de més de trenta anys de treballar, els sous pràcticament no han variat, la forma de treballar tampoc, les maneres de fer de l’empresari de no estar a prop del treballador tampoc han canviat, etc. Les connotacions no han variat d’una generació a l’altra. L’únic que varia és el fet d’aferrar-se o no a una feina amb un contracte fix. Avui, la gent, per un contracte fix, s’ha de barallar. I un contracte fix, avui, no reuneix sempre la qualitat necessària perquè un ésser humà pugui viure dignament i en normalitat. Hauria de ser, doncs, una tragèdia… el que passa és que l’humor la salva.

Una de les coses que sí que ha canviat és que quan el senyor Mañé va obtenir la seva primera feina, fa quaranta anys, aquesta era pràcticament per a tota la vida, i en canvi la primera feina del jove Nin..

En aquella època qui aconseguia una feina fixa la intentava conservar per a tota la vida, sí. Quan jo vaig començar a treballar com a actor, els actors teníem un 20% de la vida assegurada i un 80% a l’encant, és a dir, que no sabies què podria passar. La generació del senyor Mañé segurament tenien un 80% de la seva vida assegurada amb aquest contracte i un 20% a l’atzar i avui en dia els nous llocs de treball, són com els dels actors de fa quaranta anys, tothom té el 80% de la seva vida a l’encant, sense saber què li passarà d'aquí a tres mesos quan se li acabi el contracte, un contracte, a més, molt precari. És una obra entretinguda, divertida, però que fa pensar.

Una de les coses que convida a pensar és si treballem per viure o si vivim per treballar…

Sí, és un aspecte que surt a l’obra, i com per sobreviure fa falta la imaginació. El lloc de treball del senyor Mañé és un magatzem on no entra mai res, és com una tapadora, com tants negocis d’avui en dia, societats que es creen i no saps per què… Aquell home ha de recórrer al seu enginy per inventar-se coses per quan arriba a casa poder explicar que és feliç al seu lloc de feina quan, en realitat, en aquell magatzem no hi fa res, passa les hores assegut en una cadira i, el patró no sap ni que existeix. Tots aquests contrastos són a l’obra. Fa falta molta imaginació per no confondre el treball i la vida.

La lluita “generacional”, també és a l’escenari, que comparteixes amb el jove actor Pau Vinyals.

Tinc la sort d’experimentar a l’escenari amb un actor generacionalment més jove, el Pau, i amb un director, l’Israel, que generacionalment està més a la vora de la del Pau que de la meva. És un gran plaer comprovar que el talent d’aquests nois és molt gran, malgrat que la situació al teatre és tant o més precària que quan jo vaig començar.

Per què no ens hem de perdre Zona franca, aquest cap de setmana, al Teatre de l’Aurora?

És d’aquelles obres de teatre que si hi vas amb la parella o amb un grup d’amics, quan surtis després a sopar o a prendre alguna cosa, dóna per una bona tertúlia. Hem rigut però ha tocat temes que fan riure per no plorar. Zona franca és d’aquelles obres divertides, que reconforten.