Manel Esteller: “Avui hi ha més càncer perquè vivim més temps”

Malgrat els avenços científics, els nous fàrmacs, etc., la mortalitat continua creixent progressivament en la nostra societat. Per què?

A Catalunya, en general, la gent acostuma a morir per tres causes: per malatia cardiovoascular, per càncer i per malaties de neurodegeneració, com l’Alzheimer. Després hi ha un 25% restant corresponent a altres malaties. Malgrat això, nosaltres tenim lí’índex de supervivència més elevat del sud d’Europa, amb una mitjana de vida que va més enllà del 85 anys. Les dones catalanes són les segones d’Europa que més temps viuen. Per tant, això ha millorat molt, per molts motius, com ara el fet de tenir una cobertura sanitària prou bona malgrat la crisi.

Hi ha més mortalitat... perquè ens fem vells?

Si mirem les distribucions demogràfiques, veiem que la població està envellint ràpidament, estem en una mitjana d’uns 60-62 anys i hi ha menys nens. No obstant això, tot i que està envellint la població, aquesta també està activa més temps. Els 60 anys d’avui no són els mateixos 60 anys de fa 20 anys.  Però, evidentment, hi ha unes patologies associades a fer-se gran.

Hi ha edats més propenses al càncer?

El càncer és la típica malatia de l’envelliment. Avui tenim més càncer perquè vivim més temps. Això és degut que com més cops es divideix una cèl·lula, més probabilitats hi ha que s’hi introdueixi un error, que aquella cèl·lula canviï i es converteixi en una cèl·lula maligna.  Al voltant dels 60 anys és quan més càncers hi ha.

I el gènere, també hi influeix?

Sí, hi ha càncers específs, per exemple en homes, el de pròstata, i en dones, el d’ovari. Fins fa poc, les conductes tòxiques o els hàbits eren diferents.

Amb el tabac, per exemple...

Sí. Fa dècades, el càncer de pulmó era una malaltia associada als homes, pel consum de tabac. Des que la dona va començar a fumar, ara trobem càncer de pulmó en dones. I, en realitat, el càncer de pulmó mata més dones que el càncer de mama. Això està canviant per aquest canvi de conductes.

Un  tumor no és com una picada de mosquit, no surt immediatament. Com apareix un tumor?

Podem dir que no te’n vas a dormir sa i et despertes l’endemà amb un tumor gran, sinó que és un procés llarg. Un procés que requereix 5, 10 canvis en el material genètic i aquests canvis se solen produir en un període més llarg o més curt, depèn. Per exemple, hi ha tumors que creixen en un any i n’hi ha d’altres que per créixer i ser detectables requereixen cinc anys. I com apareixen?  Una part és l’atzar. Com més temps passa més errors s’introdueixen; quantes més vegades fem una cosa més probabilitats hi ha que la fem malament. I després hi ha hàbits tòxics, que el que fan és variar el material genètic: el tabac, l’alcohol excessiu, la radiació solar...

I com es detecta? Hi ha tumors, com el de mama, en els quals s’ha avançat molt en la detecció precoç, però en d’altres, no. Pots tenir-lo durant molts anys i detectar-lo quan ja és masa tard...

La detecció precoç ha estat un dels elements importants per disminuir la mortalitat. Un tumor que es detecta de forma primerenca és un tumor que es pot curar, perquè amb cirurgia s’extirpa i la persona es cura. Això, per exemple, ha succeït amb el càncer de coll d’ùter, la cèrvix,  que avui té una supervivència d’aquest tumor superiror al 80%, degut que es detecta quan és molt petit. I hi ha altres tumors amb els quals podem fer un bon cribatge, com ara el càncer de colon, amb les colonoscòpies a homes i dones a partir de 50 anys; o el càncer de mama, amb les mamografies o les dones que es palpen a si mateixes. Això hi ha fet molt. Després hi ha tumors que estan molt amagats i aquí el cribatge no es pot fer, com el de pàncrees, que està molt amagat en el cos humà i es detecta quan ja està molt avançat.

Com evoluciona una metàstasi?

Aquesta gran massa de cèl·lules alterades és variada. Hi ha unes cèl·lules que no estan enganxades a les altres que s’escapen, per la sang o per la linfa, i són capaces d’anar a altres òrgans a nidar i créixer. Tenen unes característiques mol·leculars i cel·lulars pròpies que els permeten créixer en aquell òrgan diana.

Quin és, actualment, percentage curació del càncer?

Actualment, el percentatge de curació del càncer és d’un 60%. Aquest percentatge va augmentant, cada any, un 2%. Però estem parlant de números, d’una mitjana: hi ha tumors que pràcticament es curen tots, i d’altres tumors, cap. Per exemple, el càncer de testicle es cura un 90% aproximadament. Un futbolista amb càncer de testicle pot tornar a jugar a l’alta competició al cap de dues setmanes. I, a l’altra banda, hi ha càncers com el de pàncrees, que només es curen un 10 o 15% de les persones.

Vostè és l’autor del llibre “Aposta per la salut”, en el qual defensa una aposta decidida per l’educació, la recerca i la salut i, d’una manera molt amena, ens convida a reflexionar sobre la importància de la salut i la prevenció en la nostra societat. Quines recomanacions dóna per a una vida més saludable?

No són grans cosells sinó que he trobat les bases fisiològiques, mol·leculars i cel·lulars per als consells previs, hi ha una base per als consells per a una vida saludable i per a un envelliment actiu. Per exemple: s’ha d’evitar el tabac. El tabac causa el 30% del càncer al món. Causa càncer de pulmó, càncer de bufeta, que és per on s’elimina el tabac, o càncer de gola, llengua, etc., i també causa altres malalties, com la malaltia pulmonar obstructiva crònica. Evitant el tabac eliminem el 30% de càncer al món. Després hi ha la radiació solar excessiva, estem parlant de prendre el sol sense protecció, prendre el sol a les hores punta del dia... tot això fa augmentar el risc de tenir un càncer.

L’alimentació és un altre element important.

Sí, l’alimentació ha de ser equilibrada en el sentit que ha de barrejar aliments de diferents tipus. I ens hem de quedar sempre amb una miqueta de gana, sense consumir més calories que les que necessitem.

Un altre factor important que esmenta al llibre és la pol·lució

Sí, tant de les fàbriques com dels cotxes a les grans ciutats.

I un altre que em va encuriosir: dormir adequadament

Sí, és important respectar els horaris de son. Dormir 8 hores ajuda a disminuir les patologies.

Abans ha parlat de la detecció precoç com a instrument important en la lluita contra el càncer. Un altre és la recerca?

La millor medecina és la medecina preventiva, no veure el pacient. El pacient no apareix perquè, simplement, no té la malaltia, per prevenció: no fumant, prenent vacunes que eviten infeccions, etc. Aquest és un pacient que no veu el metge. Després el metge pot veure un pacient, de forma primerenca, fent un cribatge, detectant un tumor petit i treure’l ràpidament. I després trobem l’últim pas, que es fer el tractament d’un tumor establert. Aquests tractaments han estat efecfius en molts casos, per exemple en determinades leucèmies infantils s’arriba a una curació d’un 80%; o en càncer de testicle, amb un 90% de curació. Hi ha teràpies mol·leculars cada cop més específiques, cada cop més dirigides contra el tumor d’aquella persona, buscant el tumor, mirant-lo al detall, de forma íntima, sabent quins punts dèbils té i fer uns fàrmacs específics contra aquelles alteracions.

Vostè, que és considerat un dels millors investigadors del món, decideix quedar-se a fer recerca a Catalunya. Per què? Quin és el nivell de la recerca al nostre país?

La recerca catalana, en biomedicina però també en altres camps, és una recerca excel·lent. Sobretot la recerca acadèmica, ja sigui en centres de recerca o en universitats. Això és possible si hi ha el suport transversal per part de governs de diferents colors polítics; tots han cregut que la recerca és important i han apostat per ella. El que sí fa falta és la transferència, que la recerca acadèmica pugui generar riquesa industrial. Seria com fer la revifalla de la indústria tèxtil però basant-nos en la indústria associada a la recerca. Estaria bé tenir la capacitat de transferir la tecnologia i crear riquesa, com fan altres països, com els Estats Units, on tenen molt clar que la recerca mèdica té un impacte ecomòmic important i s’aconsegueix creant empreses, que les empreses inverteixin en recerca, etc.

Malauradament, però, hi ha molt talent que marxa, que ha de fer les maletes...

Sí, és clar. Nosaltres sempre intentem fer la millor recerca. Si podem, la farem aquí, sinó la farem on sigui. Eventualment, la recerca, com és en xarxa, acaba beneficiant tothom. Descobriments nostres, fets aquí, a l’Hospitalet, acaben beneficiant gent de Boston, i els descobriments fets a Boston acaben beneficiant gent d’Olot. La recerca es fa en xarxa i molts estudis, actualment, es fan en col·laboració entre investigadors de diferents països

Com valora, en general, el nivell de la sanitat al nostre país?

La sanitat és un bé, un bé aconseguit durant molts anys; és una de les grans joies de la corona, de la corona catalana en aquest cas... I és quelcom que hem de preservar. Pensem que gran part del pressupost es destina a sanitat, i ha de continuar fent-se així. Hem de continuar apostant per una sanitat universal, com ha de ser, però a més, que pugui incorporar les últimes tecnologies.

Tant en l’àmbit concret de la recerca com el de la sanitat en general, creu que una Espanya amb la situació actual pot ser un llast? Milloraríem la situació en una Catalunya independent?

La proximitat en la decisió de recursos sempre és bona, sempre que aquesta sigui revisada de forma objectiva. En aquest sentit, Catalunya ha demostrat una llarga tradició, no només de bona formació universitària, sinó de bons investigadors. Per tant, si la generació de decisions polítiques es fa més propera a on es fa la recerca i s’entén el territori, evidentment serà beneficiosa.

Vostè duu bata blanca, però de laboratori, no de metge que “passa visita”. Tot i això, què diria a una persona a qui han diagnosticat un càncer?

Primer, que estigui molt ben informat, la ignorància és el pitjor que hi ha. Davant d’un càncer s’ha de tenir respecte, però no por. Perquè ja ho hem dit: hi ha tumors que es curen. També ha d’exigir als professionals que el tractin bé i que posin els màxims recursos per al seu tractament. Tanmateix, també hem de ser conscients que hi ha un altre percentatge de tumors que no es curen. En resum: ha de tenir respecte per la seva malaltia, que és una malaltia greu; ha d’estar molt ben informat i ha d’estar segur que està rebent el millor tractament que es pot fer en el seu cas.

En totes les malalties les relacions metge-pacient són molt importants, però potser més en el cas de malalties com el càncer. Com creu que ha de ser el diàleg entre metge i pacient?

El diàleg ha de ser molt fluït. Fa uns anys el diàleg era molt paternalista, del metge cap al pacient. Ara, la gent pot estar molt informada: busquen una cosa a Google i es pensen que ja en saben més que els metges... Hi ha d’haver un diàleg amb el qual els dos vasos comunicants trobin l’equilibri. No oblidem que la feina del metge i allò que el fa més feliç és curar el pacient; i el pacient ha de ser conscient que, de  vegades, hi ha coses que el metge no pot controlar. El metge, malauradament, no pot curar totes les malalties.

Darrerament veiem als mitjans de comunicació esportistes, cantants, actors, etc., que manifesten públicament la seva malaltia.  Fa uns anys, els nostres avis, parlaven del “mal estrany”, l’amagaven. El càncer és avui, encara, una malaltia estigmatitzada o hem avançat a no considerar-la tabú?

Hem millorat molt en aquest sentit, però encara continua havent-hi trets del passat. Admiro tota la gent coneguda que ha tingut un càncer i ho ha explicat públicament. Són exemples, exemples per a molta gent. El càncer és una malaltia, com altres. Però és una malaltia associada a una mort important, encara. Però hi ha estigmatizacions pitjors, com la malaltia mental, per exemple. I és, també, una malaltia, com altres. O les malalties infeccioses, com la SIDA. Són malalties, com les altres. Aquí ningú jutja les conductes de les persones. Aquests estigmes s’han d’esborrar. Són malalties i prou, que afecten gent que pateix, i que hem de cuidar el millor que puguem.

El càncer és una malaltia que ens toca de prop, directament o indirecta, gairebé a tohom.

Hem de pensar que el càncer és una malaltia que, segurament, un de cada tres, tindrem... Perquè viurem més temps. Quan la gent moria als 50 anys, no tenien temps de tenir aquestes malalties. Si ara vivim fins als 85 anys, sí que tenim temps per tenir-les. Tenir la malaltia no és sinònim de morir de càncer, podem tenir càncer durant 20 anys i acabar morint als 90 per una altra cosa. Un exemple: no curem la diabetes, però els diabètics fan vida normal. Ja ho firmo per a totes, que puguem cronificar el càncer 20 o 30 anys més en una persona.

Escoltant-lo, es nota que viu la seva feina amb molta passió. Una feina amb un objectiu molt clar... és un repte apassionant?

Jo sempre dic que no sóc prou valent per anar a la selva, a l’Amazones, per descobrir una nova espècie però intento ser prou audaç per buscar què està passant dins un tumor i pensar que allò que trobaré servirà per ajudar la gent.

Què sent quan fa un descobriment, un avenç, un pas important en el seu treball?

És una aventura i una alegria immensa. Veure que quelcom que hem trobat entre tots, al laboratori, és important per a la societat. Tu fas la base, l’altre el primer pis, un altre el segon i l’altre... la teulada. Si contribueixes fent el primer pis està molt bé, si fas el segon, també, perquè un altre podrà fer el pis següent. Sempre és una gran satisfacció.

Veurem la curació total del càncer?

El càncer, com a malaltia, en principi sempre estarà amb nosaltres. Però, en 20 anys, esperem que hi hagi un control d’un 75% dels càncers. Molts d’ells curats i molts cronificats. Això ja ho signo ara mateix.

El seu llibre, al qual ens referíem abans, duu com a sotstítol “Pensant el el futur, raons per ser optimista”. Pensant en el futur, és vostè optimista?

Sóc molt optimista. Sóc molt optimista perquè quan estudiava la carrera de medicina recordo que les dones amb càncer de mama queien com mosques, una darrera l’altra, i ara veig moltes dones supervivents. Encara que és una malaltia molt dolenta però quan veus dones que han superat el càncer de mama, et fa ser optimista.