Manel: “Ens hem trobat que és més fàcil canviar de sonoritat que canviar de manera de fer cançons”

Parlem d’aquest nou disc. Ens heu sorprès sobretot amb el tema sonoritat. Amb “Atletes baixin de l’escenari” vau apostar per un estil diferent al que ens teníeu acostumats. Ara hi torneu: sintetitzadors, bases electròniques... com heu arribat fins aquí?

Tampoc és que ho tinguem molt clar, és un assaig error constant. Nosaltres anem provant idees i coses que creiem que ens poden agradar per a les cançons i acabem trobant mecanismes que fan que els instruments sonin d’una manera determinada. El resultat: més capes de sintetitzadors, desapareixen els instruments acústics en excepció de la bateria i alguna guitarra. La nostra manera de treballar és desenvolupar molt les cançons, anar provant. Suposo que en el fons som molt esclaus de la música que hem escoltat i els temps que corren, influències.

És una evolució o un canvi?

És una evolució. És un camí bastant natural després de passar pels altres discos. Sí que és cert que el primer i el segon anaven més de la mà, a més amb la característica de l’ukelele que li donava una sonoritat particular. Aquest últim compta amb bases electròniques, amb sintetitzadors. És una clara evolució del tercer disc.

Què ha passat amb els arranjaments de corda i vent a què ens teníeu acostumats?

Aquesta idea també hi era al tercer disc. Volíem sonar només nosaltres quatre amb els nostres instruments, que tot el que sonés fóssim nosaltres.En aquest treballem més amb bases electròniques, podríem dir. Tot i això,hem recuperat col·laboracions pel quefa als instruments de vent en un tema.

També ens heu sorprès amb temes més llargs de l’estàndard comercial. És per alguna raó en concret?

No ho sé exactament. La nostra voluntat és fer una cançó curta abans d’una de llarga: escoltar una cançó curta és més fàcil. Però en general, a l’hora de fer cançons, a l’hora d’escriure les lletres, necessitaríem un editor que ens digués: “No passa res si retalleu aquesta estrofa”. Ens costa fer-ho, i normalment ens acaben sortint llargues. A vegades, crec que està justificat, la més llarga del dic “Jo Competeixo” (la cançó), ja juga el paper de ser una cançó llarga des del principi i no hi ha cap problema que ho sigui. Si les haguéssim fet més curtes no hauria passat res, però el que passa és que quan treballes amb lletres te n’enamores molt fàcilment i al final és molt difícil prescindir -ne. Però després també tenim cançons més curtes, que la gent ens comenta que estaria bé que fossin més llargues. Quan passa això, quan la gent té ganes de més, és que has aconseguit una cosa bona. Ens movem per impressions i sensacions i les cançons ens surten així.

Aquest cop heu treballat amb productor. Per què?

Quan vam acabar de gravar l’anterior disc vam tenir converses poc definides sobre la idea de com fer el següent. Una de les que sortia i semblava que els quatre hi estàvem bastant d’acord era de provar de treballar amb productor. Quan vam acabar la gira, vam posar-nos a buscar un productor. No volíem tancar-nos portes ni pensar que com que érem de Barcelona no podem anar a qualsevol lloc del món. Vam començar a escoltar discos que ens agradaven, i mirar qui els havia produït, vam fer una llista de productors i vam començar a trucar portes. Al final vam anar a parar amb en Jake Aron. Ell estava molt motivat, s’havia escoltat els altres CD’s i li agradaven. Li vam enviar les cançons com les teníem en aquell moment i ell, a través de correu electrònic ens anava proposant idees, estava molt motivat.

En quines condicions vau gravar el disc?

Pel tema gravació, vam decidir anar als Estats Units. Vam pensar que seria una bona experiència, marxar de casa, concentrar-nos només en un tema. Vam creure que ens aniria molt bé. Vam acceptar les idees que tenia el productor de com i on fer-ho. Vam gravar coses al seu estudi, que era molt, molt petit però amb bon material. A part vam gravar bateries, baixos i guitarres a Dreamland. Va ser un lloc perfecte per fer-ho. A vegades treballar amb algú que et digui com has de sonar o què has de fer et pot condicionar com a grup.

Us heu vist limitats pel productor?

En aquest sentit en Jake és molt obert. Hi ha productors que són molt dictatorials, però en el nostre cas ell ja des del principi ens va dir que ell no era d’aquesta classe de productors, que ell venia a sumar-se a les nostres idees i la veritat és que el mes que vam estar treballant ell va ser un cinquè membre del grup i va anar molt bé. Fa tota la pinta que de cara a futurs discs repetirem la fórmula, no sé si amb ell, però treballar amb productor ens ha agradat molt.

Noteu la pressió del públic a l’hora de gravar el disc? És una pregunta típica, però en el vostre cas el públic estava molt pendent de quin seria el següent pas de Manel...

No la notem massa. Sempre hem tingut la sensació que el fet que la gent tingui expectatives i estigui pendent és bo. Hi ha molts grups que voldrien que quan treuen un disc hi hagués gent esperant a veure què passa. A la vegada tens un risc elevat de decebre, que no agradi, però acabem pensant que és absurd. Quan estàs fent cançons que sortiran al cap d’un any no pots saber el que la gent estarà disposada a escoltar un any després, hi ha moltes coses que canvien. A més a més, si estàs pendent d’això, t’acabes obsessionant. El nostre sistema és fàcil: si a nosaltres quatre ens agrada, segurament agradarà a algú, i ja està.

Anem a parlar del nom del disc: “Jo Competeixo”. M’ha sorprès, Manel ha tret un disc amb un nom curt!

Volíem sobretot que el nom del disc fos curt, sempre havíem posat noms llargs. Ens semblava potent. Abans posàvem noms -excepte el primer disc- que ens feien gràcia i no tenienres a veure amb el que era el disc. La idea era agafar quelcom que tingués a veure amb el disc i vam escollir “Jo competeixo”, l’últim tema del treball. És una bona síntesi del que s’hi explica.

BBVA i Maria Antonieta són alguns dels noms de les cançons del “Jo Competeixo”. Hi trobem referènciesa la realitat i sobretot a experiències viscudes, al passat.

Aquests dies, fent entrevistes és un tema que ha sortit bastant. Nosaltres, per explicar-ho citem una entrevista que van fer a Joan Miquel Oliver on ell explicava que el passat tenia més força. Ho il·lustrava amb la lletra d’una cançó seva. La seva lletra, al principi estava en present: “Jo tinc una caseta de Hansel & Gretel”. Oliver es va adonar que si canviava el temps verbal i substituïa “Jo tinc” per “Jo tenia” tot guanyava molta força perquè hi apareixia nostàlgia i la idea del passat. Suposo que el passat és bonic i emocionat i per això l’explotem tant, és un bon recurs.

El tema lletres és un altre punt fort de Manel: significats ocults, ambigüitat...

Les lletres, les escriu principalment en Guillem (el cantant). Al final no deixen de ser tan diferents dels anteriors discos. Segurament la diferència amb els primers treballs és que abans fèiem temes més narratius i ara molt menys. També suposo que en tenir cançons així al principi, la gent té la voluntat i vol entendre tot el que s’explica a la lletra, però hi ha lletres que no tenen més de si: que funcioni una paraula rere l’altra o que les paraules tinguin sentit en si mateixes. Ens hem trobat que és més fàcil canviar de sonoritat que canviar de manera de fer cançons. Una de les raons per sortir a fora era treballar amb algú que no entengués les lletres, perquè se centrés només en la música. Sí que és cert que el productor tenia les lletres traduïdes, però no dominava l’idioma com per apreciar les frases. Treballem gairebé fins a l’obsessió perquè tot quedi el màxim de bé possible, el Guillem treballa molt en les lletres i ens consulta als altres components què ens sembla.

Que un membre del grup escrigui les lletres, condiciona la resta en desenvolupar els temes musicalment?

 Sí, condiciona bastant. Ens podem veure influenciats per la temàtica de la lletra, o l’aire que li vulgui donar el Guillem. Però no és quelcom massa estrany que un del grup sigui el màxim compositor. Tots tenim els nostres gustos a l’hora de tocar, i les nostres influències. Al cap i a la fi tots condicionem a l’hora de generar una cançó.

I l’idioma? No us heu plantejat mai altres llengües? A més aprofitant la gravació en un país de parla anglesa.

No hi ha hagut mai una reflexió que ens faci plantejar amb quin idioma hem de cantar. És natural que cantem en català. Podem tenir converses tranquil·lament en anglès, entendre’l, parlar-lo però no tenim el domini suficient per escriure cançons. Quan escrius, has de donar el millor de tu mateix i l’idioma que dominem és el català: és amb el que parlem, amb el que pensem... Els artistes catalans que canten en anglès, no crec que s’hagin parat a pensar massa per què ho fan. Al final és una qüesti. d’on pots caminar tranquil, es tracta d’una qüesti. purament artística. És l’idioma que primer els ve al cap.

Creieu que l’anglès us obriria més portes? Sobretot a escala internacional, festivals, etcètera.

Podria ser al contrari. Podria ser que pel fet de cantar en una altra llengua mai haguessin interessat al públic de Catalunya... A més a més cal tenir en compte que el mercat anglès és molt gran. Hem tingut sort de poder sortir a tocar per Europa, fins i tot fer concerts als Estats Units i a Llatinoamèrica. Això és perquè als organitzadors els va cridar l’atenció el fet que hi hagués un grup que funcionés, i funcionàvem i funcionem cantant en català.

Ha estat difícil transformar el disc en format de directe?

Crec que les meravelles que pots fer quan estàs gravant, com ara corregir notes, s’han d’aprofitar per obtenir un bon resultat. M’atreviria a dir que un 90% dels grups actualment ho utilitzen. Ara, això no ha de ser una limitació pel nostre directe. Mai hem deixat de fer alguna cosa pensant que després no ho podríem fer en concert. Estem aconseguint que el directe sigui bastant fidel al CD. En les cançons amb poca guitarra i molt sintetitzador ha estat més difícil adaptar-les. No tenim un alt nivell de piano, no som teclistes, llavors les atmosferes sintètiques les hem substituït per atmosferes de guitarra. Tampoc ens obsessionem perquè soni idèntic. Estem molt contents de com està quedant el disc al directe, hem fet quatre concerts, la gent està responent bé. Tinc la sensació que estem tocant bé.

Ja a les portes dels deu anys com a grup, us ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí? Us suporteu els uns als altres al cap de tant temps?

(riu) Bé, suposo que ens entenem treballant, al final... crec que som bastant amics. Segurament al llarg de l’any sónles persones que més veig. Per a nosaltres han passat molt de pressa, aquests anys, no s’han fet pesats. També és veritat que quan treballes a qualsevol lloc i a qualsevol nivell hi ha moments tensos, friccions, però és normal i forma part de la nostra manera de fer.

Què t’emportes d’aquests anys?

Jo personalment em sento súper afortunat. El hobby que era tocar, pensar cançons, gravar maquetes i fer concerts un dia es va convertir en la meva feina. Em sento molt feliç i ho valorem molt perquè en el fons és quelcom molt vulnerable, que es pot acabar en qualsevol moment per mil raons i val molt la pena aprofitar-ho.

Tornarà el Pop-folk a Manel?

Pot ser que sí. Mai hem renegat del que hem fet.

Toqueu al Festival Anòlia aquest Juliol. Què n’espereu del concert?

Amb ganes! No és el primer cop que venim a Igualada ni a l’Anòlia. Amb Igualada ens passa una cosa estranya, dels nostres dos tècnics de so un va néixer igualada i l’altre hi viu. Sempre comentem amb ells “A veure quan toquem a Igualada”. Esperem que funcioni tan bé, o millor que com va anar amb l’altre disc. El tipus de concert per a nosaltres és molt còmode: aire lliure, estiu, i per què no dir-ho, hi ha una mica d’alcohol que fa que la gent estigui més contenta. A Igualada ens agrada repetir.