Manel: “Que ens preguntin 'i on està l’ukelele?' ja forma part de treure cançons noves”

A Per la bona gent es percep una evolució de la vostra sonoritat. Fins i tot us heu atrevit amb la música urbana que, més enllà de l’episodi de desconcert amb els trapers de la PAWN Gang, semblava una cosa molt allunyada dels Manel. Com vau plantejar inicialment el cinquè disc?

Roger Padilla: Quan vam començar el disc hi havia la idea dels samplejos i alguna lletra escrita, però poc més. Amb el Jo competeixo -el penúltim disc- veníem una mica de fer servir sintetitzadors i aquestes coses però també ens venia de gust provar coses que no havíem tastat abans com el tractament de la veu posant-li efectes (la veu sempre l'havíem deixat bastant neta, que s'entengués i poc més), i coses com l’autotune o el vocoder o molts efectes més. I ho hem anat integrant fins que no se’ns ha fet estrany. Quan proves coses que no has fet mai, a vegades corres el risc de sentir-te disfressat i has d'anar-ho treballant, adequant a què el vestit et quedi millor. Sempre hi ha el comentari, a partir del tercer disc, d’algú que diu: “i on està l’ukelele?”, però bueno, ja forma part de treure cançons noves.

Una peça clau del so d’aquest disc és l’ús de samplers, a través dels quals, d’alguna manera, homenatgeu figures clau de la música catalana contemporània. Jaume Sisa ha dit que sou uns galàctics. 

Guillem Gisbert: La idea del sampleig, més que homenatge, crec que és més utilització en el sentit de què nosaltres no preteníem fer homenatge a les persones que surten -no creiem que el necessitin-; és més observar com des d'altres músiques d’altres cultures s’utilitza molt aquesta tècnica, que és una tècnica com qualsevol altra per fer música. I en el nostre cas la cosa del sampleig no l'havíem incorporat mai i penses que serà divertit fer-ho. A partir d'aquí reflexiones sobre a quin lloc pots anar a buscar aquests fragments gravats i que tingui sentit: que tingui sentit per qui ets, pel tipus de música que fas i per d’on ets. Llavors era bastant lògic que fos música catalana o vam trobar que tenia sentit fer-ho així. Un cop això estava plantejat, els talls que hem anat utilitzant òbviament ens agraden (sinó no els haguéssim utilitzat) però ens agraden també en la mesura que fan que les nostres cançons siguin bones: vas a buscar fragments amb els quals la teva música pugui dialogar. Ho hem provat amb altres coses que no han sortit; les que surten en el disc són les que ens ha semblat que funcionaven. En el cas del single amb la Maria del Mar Bonet, doncs va donar la casualitat que aquella estrofa d'Alenar parla d’una cosa que té un concepte de “bona gent”, que tenia a veure amb un tema que estàvem tractant nosaltres a nivell de cançó, i ens va semblar que tenia un sentit posar-la en la cançó que estàvem fent.

M.M.: Després, haver pogut fer una cançó i que hi participi en Jaume Sisa ens fa una il·lusió terrible; va ser una experiència espectacular tenir-lo a l'estudi, veure'l cantar; va ser un dia molt emocionant pels quatre. Al final, en el món de la música que grups s'admirin uns als altres i s'ho diguin... algun missatge que hem pogut rebre d'algun company nostre sempre fa molta il·lusió. Crec que està bé que els grups s'admirin uns als altres i s'ho diguin quan això passa.

Es percep una evolució, també, pel que fa als temes de les vostres lletres. Són coses de les quals volíeu parlar o és més allò de “parlo sobre la meva vida i ara la meva vida és això”?

G.G.: Hi ha un element, potser, en els primers discos, que és més confessional; més de parlar sobre la vida (també molt lligat a una disciplina que és molt habitual en la cançó pop: la cançó d’amor). I és veritat que potser en els últims discos, i especialment en aquest, n'hi ha hagut cada vegada menys. Llavors, en aquest sentit, en el penúltim disc ja hi havia cançons com la mateixa Jo competeixo que parlava de coses absolutament diferents a aquesta disciplina més clara de cançó d’amor. I en aquest últim disc també tinc la sensació que hem tirat més cap a aquesta línia. No hi ha aquesta relació com amb un tu amorós sinó que van per altres coses. En aquest camí, segurament, hi ha una part que perds confessionalitat: perds “parlaré de mi”, “parlaré de les meves coses”, “dels meus sentiments”, “de la meva petita experiència” i intentes obrir una mica el compàs. Tot i així, en les cançons que aparentment eren confessionals també hi havia molta part que en el fons no era real; no era la vida mateixa sinó que era simplement agafar unes emocions i a partir d'aquí construir una cançó.

Moltes de les vostres lletres necessiten una, dues i tres lectures. A Formigues, per exemple, hi hem de buscar un sentit més enllà d’una quotidiana invasió de formigues?

G.G.: Hi ha hagut molta gent que ens ha comentat Formigues –especialment aquesta, no sé exactament per què-. Ens han preguntat per interpretacions possibles de la cançó i aquestes interpretacions que ens han comentat són molt diferents les unes de les altres. Amb un conte que és com una mica al·legòric, una invasió de formigues que de cop i volta es posa fantàstic i aquestes formigues s'acaben menjant el protagonista; entenc que apareguin aquestes interpretacions. Això no vol dir que quan estàs treballant amb la cançó tu siguis conscient de la possible interpretació que pot generar el que estàs fent. La nostra manera de treballar és més en el pla literal. Si en el pla literal funciona, llavors poden aparèixer aquestes interpretacions. Portem cinc discos i ens ha passat moltes vegades que hi ha hagut cançons que ens han vingut i ens han preguntat sobre interpretacions possibles: “Aquesta cançó anava d'això?”. I, en general, moltes vegades és que no. I a vegades és:  “No, però ben trobat”.

En escoltar i veure el videoclip de Boy Band dóna la sensació d'estar davant d'una provocadora autoparòdia. Com ens l’hem de prendre aquesta cançó?

Arnau Vallvé: Bueno, no és una cançó que es prengui seriosament a ella mateixa però tampoc crec que se n'estigui rient de ningú; si que comparar un grup com nosaltres amb una boy band pot fer certa gràcia però a la vegada també pot tenir moltes coses en comú: som un grup de quatre homes i hi ha moltes coses que tenim en comú amb una boy band. Llavors també hi ha hagut molta gent que ens ha dit que ens estem rient del concepte boy band com si això tingués menys qualitat i no, en cap moment això ha anat cap aquí. Simplement és una cançó més sobre què vol dir formar part d'un grup de música, com altres que hem fet que poden tenir a veure amb aquests temes.

Al tema Les Estrelles també parleu de (l’altra cara de) la fama. En efecte, s’ha creat molta expectativa mediàtica al voltant d’aquest cinquè àlbum. Com ho viviu? Com veurien els Manel dels inicis allò que són avui?

M.M.: L'expectació mediàtica és una cosa en la qual sempre ens hem sentit que hem tingut molta sort; treure un disc i que la gent l'esperi perquè han funcionat els anteriors ja és una primera batalla guanyada. Si tu treus un disc que ningú l'espera et toca treballar molt més en fer que el disc arribi a la gent. Però crec que, al final, l'expectació mediàtica és una cosa que s'obre quan estàs presentant el disc; mentrestant, estàs fent el disc d'una manera molt solitària amb els teus companys i amb poca gent del teu entorn amb la qual comparteixes algunes coses.

R.P.: Crec que no teníem clar, quan vam treure la maqueta (quan vam començar amb tot això) cap on anàvem. Anàvem cançó a cançó. Després ens van donar l'oportunitat de fer un disc amb un premi d'un concurs i no vam mirar més enllà. I quan vam acabar el disc, vam començar a fer concerts, vam parar per preparar un altre disc i hem anat sempre una mica així. Si miràvem deu anys endavant en aquell moment suposo que ens agradaríem on som ara, perquè són cinc discos, que ens semblen moltíssims, i estem molt contents.

A.V.: Jo crec que a ell [assenyala en Guillem] no li agradaria el disc; a l'ell del 2008 no li agradaria el disc aquest [riuen].

G.G.: No, no, s'ho està inventant [riu].

Sabem que, com a grup, no acostumeu a manifestar-vos públicament sobre el vostre posicionament polític però, tenint en compte la gravetat dels fets dels darrers temps a Catalunya, creieu que la cultura se'n pot mantenir al marge?

G.G.: Jo crec que dins el món de la cultura pot haver-hi qui triï utilitzar la petita rellevància mediàtica que pot tenir en un moment donat per dir coses que consideri que s'han de dir a nivell polític i després també hi pot haver qui consideri que no és el seu lloc en el món estar fent comentaris polítics. I malgrat que el que ha passat a Barcelona [els aldarulls al centre de la ciutat de mitjans d’octubre] ha estat terrible, doncs nosaltres sempre tenim la sensació que el nostre lloc al món és més aviat mantenir-nos una mica al marge; parlar de les nostres coses i, després, com qualsevol ciutadà, observar el que passa, amb les nostres opinions i ja està. Però no des del grup i no des de que, diguem-ne, s'associï el que nosaltres fem a la part de la política (que ja n'hi ha molta de presència de política en els mitjans de comunicació). Ens agrada que la part de cultura que nosaltres ocupem una vegada de tant en tant estigui alliberada d'això; crec que també és bo pel cervell de la gent.

Júlia Solé/Clack - AMIC | Fotos: Pol Alfageme/Clack - AMIC