Amb més de vint-i-cinc anys de professió de corrector i dinamitzador lingüístic, Marc Cortès Minguet (Igualada, 1972), i de guanyar tres premis de narrativa, acaba de publicar la seva primera novel·la, Colls d’ampolla, fruit d’una febrada creativa enmig d’un coll d’ampolla personal. És una de les grans apostes de l’editorial Medusa per aquest Sant Jordi... i arriba amb l’aval de Quim Monzó.

A la solapa del llibre reivindiques el premi de poesia que vas guanyar a l’Institut Pere Vives d’Igualada, quan estudiaves COU, i expliques que fins llavors no havies escrit res fins a l’hivern del 2023, quan «fruit d’una febrada creativa», comences a escriure «qüentos» i aquesta primera novel·la. Què ha fet el Marc Cortès durant aquests anys?

Vaig estudiar filologia catalana i, curiosament, vaig fer com el Jofre, un dels protagonistes del llibre, que un bon dia va anar a treballar a Andorra, per provar l’aventura, per estar-hi una temporadeta. Doncs en fa vint-i-set que hi treballo, tot i que visc a Organyà. M’he dedicat a la correcció en diversos mitjans i fa vint anys que soc tècnic de política lingüística del Govern. També tinc la sort de treballar per a unes quantes editorials com a corrector i editor, cosa que em permet llegir i corregir literatura, que és més agraïda que les lleis i els plans nacionals transversals i inclusius.

Segons el Termcat, un «coll d’ampolla» és una fase en una cadena de producció que limita la producció perquè és la que té menys capacitat o la que presenta més dificultats. Té altres accepcions. Per què has posat aquest títol a la teva primera novel·la?

Com bé escriu el meu editor al colofó de la novel·la, després de reproduir l’accepció més comuna de «coll d’ampolla» —la del trànsit—,  «l’expressió pot aplicar-se també a les xarxes informàtiques, a l’economia, a la biologia, o a la vida en general». El títol em va venir al cap en un moment de desesperació, perquè n’havíem descartat un altre (Humanum est) que l’editor trobava massa negatiu, massa centrat en els errors dels protagonistes, i teníem pressa perquè havíem d’anar a impremta. Bé, a la vida tots poc o molt ens hem trobat en situacions límit, en un embús, que és el que els passa als protagonistes del llibre en un moment donat.   

De fet Colls d’ampolla neix de dues narracions independents, «Boumort» i «Walkie», que vaig ampliar i entrellaçar. Aquests narracions són dos capítols del llibre, amb dos protagonistes que són lingüistes com jo i tenen bastantes semblances amb l’autor.

Llegint el llibre, els que coneixen l’autor, hi identifiquen molts trets, llocs, mots, expressions seves... Què hi ha d’en Marc en els personatges del Roc i del Jofre i de les seves històries?

No puc enganyar a ningú. És una obra amb una part autobiogràfica important, però per sort hi ha més ficció que realitat, perquè fins i tot hi ha morts. Jo també he estat en un coll d’ampolla recentment i el lector el podrà resseguir fàcilment.   

Has comentat, en diverses entrevistes que t’han fet arran de la publicació del llibre, que és una novel·la «estripada» i fins i tot «punki».

Que diguin que tinc un estil estripat m’agrada. Intento ser directe, planer, sense artificis, contundent, tan col·loquial com puc i tan jo com sé. No sé si me’n surto, però els primers lectors m’han dit que la novel·la enganxa, i això és el que volia. «Punki» vol dir «irreverent»? Doncs ja m’està bé.

L’amor —o la manca d’amor—, les relacions fallides, la soledat, les infidelitats, la necessitat de «carinyo»… és un dels temes de la novel·la.

Els dos protagonistes viuen la crisi dels quaranta-i-tants de diverses maneres. En el cas del Roc, veiem com es trenca el seu matrimoni i com afronta la nova etapa, com intenta encaixar en aquesta nova vida. L’altre, el Jofre, s’ha fet gran i continua penjat d’una dona que va tocar el dos vint anys enrere. Tots dos busquen l’amor, el seu lloc al món, però a vegades ens deixem portar per la inèrcia i no pel cor o el cap, i passa el que passa. No faré espòilers.   

També ho és el sexe, l’erotisme…

Això diuen… No me’n vaig adonar, que n’hi havia bastant, fins que l’editor em va recordar el nombre d’«escenes» en total. Em sembla que he fet servir el sexe per despullar una mica els personatges, també per dins, amb el filtre de l’humor. Però no és una novel·la eròtica com ha dit algú. És una eina més per conèixer la gent.

Parlant d’amor —fins i tot de sexe— a «MarIA» hi ha una relació entre el Roc i la MarIA, un aparell d’intel·ligència artificial que arriba a sentir, fins i tot, gelosia.

Hi ha dos capítols en què la intel·ligència artificial és protagonista. A l’encapçalament de cada un hi ha un avís: «Relat prescindible. Podeu passar a  la pàgina tal.» És una innovació, una carallotada més. «MarIA» és una relat que em van premiar a Montcada i vaig decidir adaptar-lo per a Colls. La MarIA és una assistenta, un regal que fan al Roc als seus fills. Li posa música, li fa la llista del súper, li encén els llums… fins que es queden tots dos sols i la MarIA comença a comportar-se com una persona. El Roc no gosa explicar-ho a ningú. Mentrestant, ella es converteix en la seva amiga, confident, amant… fins que un cap de setmana se’n van a la platja i ell lliga amb una dona «de veritat» mentre la MarIA està al cas de tot a través del mòbil. I aquí començà un problema de gelosia, sí.

És la manera com reaccionen els dos protagonistes quan es troben en els seus colls d’ampolla: bevent, refugiant-se en l’alcohol. Se’n surten, es redimeixen… però la vida és el temps que passa entre una hòstia i una altra. 

Un altre dels grans temes és que poses els personatges en situacions en què s’han de replantejar moltes coses, posant-los en situacions límit. Tu, de fet, vas començar a escriure en una situació límit.

Jo, com el Jofre i el Roc, vaig caure al pou, i amb voluntat i ajuda tots tres n’hem pogut sortir, tot i que hem agafat camins diferents.

Aquests temes els tractes amb pessics de drama, humor, erotisme, amb molta sensibilitat... Com barreges tots aquests ingredients?

Sense humor m’és impossible agafar la distància necessària perquè la història sigui digerible, encara que a la segona part del llibre —la més fosca— l’he dosificat. El sexe dona vida als personatges, és com un contrapunt de la monotonia i el tedi que tant mal els fan.

En el teu procés creatiu, tal com expliques a «Trobada» vas tenir l’empenta d’un escriptor que admires, com en Quim Monzó. Com va anar?

Un dia al Twitter vaig escriure, més o menys, «amb cinquanta anys descobreixo que escriure és terapèutic» i el Monzó em va repiular. Llavors vaig pensar «ah, sí?, doncs ara veuràs». Li vaig enviar un missatge privat en què li deia si seria tan amable de llegir els dos contes que havia escrit fins llavors. I li van «agradar molt» —entre cometes perquè així ho va escriure—. Vam parlar una estona per telèfon, em va donar consells, em va dir que continués escrivint, que en fes una novel·la, de tot allò… Vaig al·lucinar bastant. Amb aquest aval del Quim Monzó, l’hivern passat vaig escriure com un boig. I de fet no paro. Ja tinc a punt una altra novel·la, la continuació de «MarIA».

A part de l’impuls, ha influït en el teu estil?

Sens dubte, tot i que el seu estil es pot veure més en una novel·la curta que he escrit (Jesús!) a partir d’un conte seu, que el mandrós del Monzó va enllestir en una pàgina i jo l’he allargat fins a cent, perquè la història dona per a molt. Fer humor literari en català tenint escriptors del nivell del Robert Robert, l’Emili Vilanova, el Francesc Trabal, el Calders, el Monzó… és més fàcil.

A la novel·la passes comptes amb persones i relacions.

No m’ho sembla, o no ho he fet conscientment. Amb algun lingüista il·luminat sí, ara que hi penso.

A «Boumort» fas un excepcional retrat del paisatge natural i humà d’Organyà, dels «ganxos», amb moltes anotacions (pròpies d’editors, com tu). I amb l’estranya mort d’un ramader que podria ser un capítol de la sèrie Crims, de Carles Porta...

És la primera criatura que vaig parir i potser és la que m’ha quedat més rodona, perquè ha rebut dos premis. Té catorze notes a peu de pàgina, una per pàgina. En faria moltes més, però haig de pensar en el lector, malgrat que n’hi ha un que m’ha dit que li agraden més les notes que el conte en si. «Boumort» està escrit en primera persona, cosa que em va bé per enriure’m de mi mateix, perquè em diguin «ets tu ben bé». Hi ha un crim, hi ha postseparació, filologia, país pirinenc, humor, cultureta… 

A «Walkie» parles dels teus inicis en el món periodístic, l’època dels fotolits. Coneixem com era una redacció de l’època en un lloc com Andorra. Temps —difícils— d’aprenentatge.

Va ser molt dur però va valdre la pena. En vaig aprendre més que a la facultat. Tots els del ram haurien de picar pedra en una redacció exigent.

I temps de «corrupció» a Andorra?

A Andorra hi ha molts calés i poques notícies de corrupció. Soc vingut a omplir aquest buit. La corrupció també serveix per redimir els protagonistes, bons paios.

La IA prendrà la feina als correctors, com vaticines a «CORR_2387_ATPC»? ATPC vol dir «a tumà pel cul»? No només professions com la de traductor o de corrector, sinó moltes d’altres, perillen?

Els correctors segur que sí, que perdran la feina amb la IA, i els traductors, i els periodistes de copia-enganxa… Per sort la IA encara no és gaire polida, però tot arribarà. I sí, a «tumà».

Tu ets molt actiu a les xarxes, especialment a Twitter, on, entre altres aspectes, ets molt crític amb el nivell lingüístic de periodistes, polítics, etc. Com està, el català, de salut?

El nivell de català és fluix. S’ha de ser més natural, més espontani, no deixar-se endur pels clixés, els llocs comuns, els tòpics… Al llibre hi ha uns quants «(sic)» per alertar el lector que el narrador fa servir un tòpic. És una manera d’enfotre’m del narrador, amb qui no tinc res a veure. I pel que fa a l’ús social del català, som testimonis de la substitució d’una llengua que fa més de mil anys que es parla. I d’aquí a un parell de generacions podria arribar a ser un element folklòric més. Soc tot optimisme. 

També estàs, com l’enyorada lingüista masquefina Carme Junyent, en contra del desdoblament… Què n’opines?

Que tots i totes hauríem de deixar de fer el préssec i la préssega i parlar amb naturalitat.

Per acabar, el lector empatitza amb els personatges de la novel·la, alguns fins i tot s’hi emmirallen. Són personatges amb moltes capes, que es troben, com dèiem, en situacions límit, amb lluites internes quotidianes i el desig i necessitat de sortir de la buidor existencial. Hi ha molta humanitat en aquests personatges. Al llibre, com als colls d’ampolla, «la vida sovint s’encalla per continuar fluint si hi apliquem prou pressió»?

És important tenir ajuda quan et trobes en un coll d’ampolla vital, ja que empenys amb més força. Sempre hi ha llum al final del túnel, encara que algunes vegada és la llum d’un tren que ve de cara. (Perdó.)