Marc Sellarès: "Estar malament és inevitable. Es pot saber estar malament o no saber-ne"

El món de l’esport i la salut mental van plegats. En els últims anys, cada vegada més esportistes han fet públic que han hagut d’anar al psicòleg o que han hagut d’aturar, durant un temps, la seva activitat per poder dedicar temps a estar millor mentalment. Així doncs, trobem casos més coneguts o notoris, segurament pel nivell dels atletes que els han protagonitzat, com el de Simone Biles, Àlex Abrines, Michael Phelps, Ricky Rubio o Bojan Krkić. 

L’igualadí Marc Sellarès va començar la seva carrera al món de l’esport com a futbolista. Va passar per equips com l’Igualada, el Llagostera, el Badalona, el Figueres o el Reus, entre molts d’altres. Durant els últims anys de la seva trajectòria com a futbolista, a més, va començar a estudiar psicologia i va canviar les botes pel paper i bolígraf. A partir de llavors, ha fet de psicòleg esportiu a clubs com el Reus, el Granada o el Mònaco. Actualment, és el psicòleg d’un dels equips més exitosos del món del futbol, el Barça femení.

Comencem parlant una mica de la teva carrera, tu comences com a futbolista en equips com l’Igualada, el Lleida, el Llagostera i el Reus Deportiu, entre molts d’altres. En aquella època, quan estaves al Reus, vas patir un càncer de testicle, que et va fer deixar fora dels terrenys de joc. Com vas viure aquell moment? 

El càncer m’arriba a la part final de la meva carrera esportiva. M’agafa a la temporada 14/15 quan tinc 35 anys. Just abans d’acabar-la, noto que tinc un testicle malament, vaig a l’Hospital d’Igualada i allà ja em diuen que és dolent, que s’ha d’extirpar i que hauré de fer 2 cicles de químio. És un moment complicat per a mi. Tot i això, jo estic convençut, perquè soc una persona molt positiva, que tot anirà bé. A més, els metges em donen molt bon pronòstic, però hi ha la incertesa de veure com tornaré al camp i quant durarà la recuperació, tenint en compte la meva edat. Finalment, dura el que els metges havien pronosticat i a l’octubre torno a estar en marxa, però, durant els mesos d’estiu, el Reus em proposa incorporar-me com a psicòleg.

El club ja havia tingut aquesta figura, arran de la mort sobtada d’un jugador, i sabien que jo estava acabant la carrera. No sé si s’hi van veure obligats en haver estat jugador i havent passat per aquesta situació que va ser una mica traumàtica per a tothom – estàvem jugant uns play-off, jo era un dels capitans... – però van veure que no podien invertir en mi com a jugador – l’equip volia fer un pas endavant i no sabien com tornaria – i van fer-ho com a staff, formant part del mateix cos tècnic que m’havia entrenat, amb el Nacho Gonzalez, que ara és entrenador del Sant Andreu. Vaig tenir un bon dilema, vaig pensar “ostres dic que no, intento posar-me en forma i miro de fitxar per algun altre equip de 3a divisió o 2a B o agafo aquesta oportunitat?”. Com a molt em quedaven dues o tres temporades de jugador i jo creia que encara podia jugar a 2a divisió B, que és on em notava amb capacitat, va ser llavors quan va sorgir l’opció de jugar al filial del Reus, el Morell.

Jo tenia moltes ganes de seguir jugant i, com a mínim, de demostrar que podia fer-ho havent superat el càncer. Va ser una bona decisió a nivell personal, i per tancar el cicle del futbol, però va ser una mala experiència perquè l’equip no va funcionar i vam baixar. També va suposar molt desgast perquè al matí estava a Reus amb el primer equip, al migdia estudiava i a les 7 de la tarda tornava a entrenar. Arribava a Igualada a les 11 i a les 7 tornava cap allà.

Quan surts d’una malaltia tan grossa, si te’n surts, surts amb una energia brutal, quan estàs fort i positiu tot ho veus amb més claredat i relativitzes el que és bo. En aquell moment tant em feia fer les hores que fos. Aquella temporada, que vam aconseguir un ascens històric amb el Reus, vaig decidir penjar les botes. Va ser trist, fins i tot, al final de la temporada estava una mica marejat. No vaig deixar el futbol per culpa del càncer, sinó que el càncer em va obrir les portes a ser psicòleg. Vaig perdre l’oportunitat de jugar al meu nivell durant dos o tres anys més, però em va obrir les portes a desenvolupar la meva carrera, que encara segueix fins ara.

Per què decideixes començar a estudiar psicologia?

Va ser la meva primera opció al moment de triar carrera amb 18 anys. Tot i això, jo no era massa bon estudiant i no vaig entrar a psicologia. En aquella època, era molt jovenet, i només volia jugar a futbol. Això d’estudiar no ho veia massa clar. També m’hagués agradat ser metge com mon pare, però no tenia tanta capacitat d’estudi i concentració com requereix medicina. No vaig entrar a psicologia, doncs vaig fer una altra cosa. Mentre jugava a futbol a tercera divisió vaig fer, tranquil·lament, un grau en comerç internacional. 

M’agradava parlar amb les persones, escoltar molt, entendre per què ens passen les coses... A nivell esportiu veia clarament quan, companys meus que tenien unes capacitats tècniques i físiques molt més grans que les meves no aconseguien el seu màxim rendiment. Allà veia que el coco hi fa molt. A mi mateix el coco m’ha fet molt, hi ha hagut moments en els quals no he estat ordenat o no he sabut gestionar bé les meves emocions i, lògicament, el meu rendiment no ha sigut estable. De mica en mica, vaig anar creixent i madurant i vaig veure quins pensaments havia de tenir per millorar.

Amb tot això vaig pensar, si jo amb aquests gairebé trenta anys, em graduo en psicologia, potser podré ajudar altres joves a entendre això que jo he anat veient i poder-los aportar alguna cosa d’una manera més acadèmica i no només com si fos un capità. Amb la carrera i un postgrau de psicologia de l’esport i coaching que vaig acabar fent sumat a l’experiència dius, bé, mal no els faré, no aniré desencaminat. 

Quan eres jugador havies tingut psicòleg a l’equip?

Jo mai n’he tingut. Quan estava a la Unió Esportiva Figueres, teníem una persona amb qui fèiem tècniques de relaxació i visualització d’accions amb els ulls tancats i em va anar molt bé. Recordo que jo, queia molt en fora de joc i això em va anar bé per aguantar la posició, per corregir-ho mitjançant la visualització. Després he aplicat aquestes tècniques que van molt bé en la psicologia de l’esport.

Com a psicòleg has passat per clubs, entre molts d’altres, com el Mònaco, el Granada i, ara, el Barça femení... Tots els equips donen la mateixa importància a la figura del psicòleg esportiu?

La persona qui dona importància al psicòleg – lògicament és el club qui decideix si et vol o no – però, jo sempre he anat de la mà de l’entrenador. És ell qui decideix si et vol posar al seu cos tècnic o no. És ell qui et dona l’opció de participar més o menys i, en aquest cas, jo sempre he tingut molta sort. Sempre he pogut arribar a convèncer a l’entrenador de treballar d’una manera molt activa. A més, sempre intento ser multifunció, ajudo als preparadors físics en treball de camp, intento donar la meva opinió quan se’m demana, una mica fruit d’aquest bagatge que he tingut fins als 36 anys...

La meva feina específica, però, depèn de l’entrenador, si ell hi confia i, per exemple, preparo alguna xerrada per fer a les jugadores o contingut per a ell i m’ho compra i ho viu amb mi, tinc molta via lliure. Sempre és ell qui et dona aquesta via d’entrada. De moment, tots han confiat molt en mi.

Quina és la feina que fas dins d’un equip, com, per exemple, ara al Barça femení? 

La feina del psicòleg té molts formats. Jo formo part del cos tècnic – aquest any i l’anterior a l’equip del Pere Romeu – assisteixo a les reunions matinals i preparem l’entrenament, que té continguts físics, tàctics, tècnics i, també, emocionals. Jo opino sobre si els components psicològics de l’ordre de tasques, la intensitat de càrrega física o la frustració que pot generar segons quin exercici van alineats amb els reptes esportius d’èxit que volem aconseguir.

És a dir, amb això que esteu proposant, tindrem èxit? L’equip ho entendrà? Són tasques molt exigents a nivell cognitiu? Com les dirigirem? Estarem molt a prop o lluny de les jugadores? Quin dia de la setmana és? Estem a prop del partit? Si és així, sabem que hi ha un estrès inherent a la competició que afecta les jugadores, potser podem facilitar una mica les tasques, potser podem reduir la freqüència d’intervenció per part del cos tècnic i que parlin elles. Per què? Perquè les tasques surtin bé. Si surten bé, la jugadora se’n va a casa amb una sensació d’autoeficàcia i autoconfiança més elevada i ens interessa això abans d’un partit. A vegades s’ha de fallar, però en dies més propers al partit potser necessitem més frescor, fer partits curts, més xuts a porta, bones sensacions...

A banda, abans i després de l’entrenament de camp tinc un espai per reunir-me amb les jugadores individualment. Concretem una cita amb elles i podem treballar algun aspecte del seu rendiment que tingui relació amb una capacitat psicològica. Sempre miro d’enfocar-me molt en el rendiment: la concentració i atenció, la gestió del seu rol dins l’equip, la confiança, les motivacions, les expectatives de resultats, la gestió de l’estrès o la pressió...

Treballar amb mi és voluntari, perquè el tema del psicòleg no pot ser obligat – a vegades faig xerrades grupals que sí que ho són – però hi ha jugadores que creuen que els puc aportar més oportunitats de millora i altres amb les quals no hi treballo tant. També treballo amb l’entrenador, a vegades l’ajudo de forma directa i, altres, indirecta, aportant-li continguts per gestionar alguna situació concreta o una xerrada abans d’un partit o després d’una derrota...

Quan arriba l’entrenament de camp em poso les botes i faig el que faci falta. Si cal que faci de linier faig de linier, si he de fer passades o recollir pilotes ho faig. En acabar, també parlo amb les jugadores, passejant pel camp, seiem a la banqueta i parlem sense haver de concertar una reunió. I, quan ja hem fet tot això, fem valoració de l’entrenament amb el cos tècnic i preparem el del dia següent. 

I els dies de partit viatjo amb l’equip. I m’encanta. Tot i que suposa estar lluny de la família, a la competició crec que hi he de ser, crec que puc aportar-hi coses i si no hi soc em perdo detalls. Intento estar sempre el més a prop possible. 

S’ha de ser culer per treballar al Barça? 

(Riu). Jo soc un autèntic culer des de petit. Per a mi, el primer dia que vaig arribar aquí vaig tocar el cel, era com un somni fet realitat. Després vas veient que és una feina i hi ha dies bons i dies dolents i hi ha moments que no tot és de color de rosa. Però, sí que és veritat que, com a qualsevol feina, si la fas en un lloc on tens un vincle emocional tan directe com els que som culers i ens agrada el futbol hi treballes molt a gust, no només estàs treballant, estàs representant aquests valors amb els quals has crescut de petit. És bonic treballar al Barça essent culer. Estic de sort. 

En el cas del futbol femení, les jugadores normalment es troben amb més obstacles per poder arribar a l’elit: no tenir referents, és un món força associat a la masculinitat... Es nota això a l’hora de treballar? 

Més que amb la masculinitat, està associat amb la masculinitat tòxica. Si no valores la figura de la dona no tens espai al Barça femení. Jo admiro aquestes jugadores, admiro la capacitat que tenen de treball, admiro com de pioneres són i com han estat capaces de no deixar de jugar a aquest esport malgrat aquestes dificultats que han tingut i crec que elles veuen que pensem així. Veuen que les respectem profundament, que volem treballar dur, que no ens diem sempre les coses boniques, que ens ho diem tot des d’un vessant esportiu i constructiu. Llavors, en aquest aspecte, en la feina que fem dia a dia, no crec que sentin aquestes barreres. 

Tu quan veus una jugadora al camp, pots saber si està bé? 

Et diria que sí. Puc jo i, a veure, no vull desmerèixer la meva feina, però tothom és capaç de veure quan una jugadora està bé o no ho està. Hi ha moltes conductes observables que ens diuen coses de cada esportista, sigui masculí o femení. Tot i que si jo conec la situació i el context de cada jugadora puc anticipar o puc estar pensant en cada situació si es donarà allò que hem parlat abans. Si una jugadora o un atleta té una molt mala gestió de l’error, es frustra molt i es queda bloquejat pensant en el perquè ha succeït un error i jo conec aquest context puc estar pendent i fixar-me a veure si es torna a produir per seguir-ho treballant. Però, a posteriori, quan veus que una persona desapareix després d’un error, tu mateix diràs, per exemple, aquest jugador ha desaparegut després de fallar un penal. És una cosa molt òbvia, però el psicòleg, com que coneix el context, té més detalls i pot anticipar aquestes situacions. 

Sembla que la salut mental està guanyat protagonisme o si més no se’n parla més. Creus se li dona més importància ara que abans?

Se’n parla més, bastant més. Crec que, en el món de l’esport, és gràcies al fet que els esportistes d’alt nivell estan sortint a explicar i exposar situacions personals que han viscut i han pogut solucionar, o no, sobre aspectes de salut mental, sobretot. Se’n parla molt més i està més a la boca de tothom. Ara el que necessitem és que els clubs contractin psicòlegs esportius.

Com he dit, és un tema que ara es tracta més i és important que continuï sent així perquè, a vegades, tenim por d’expressar què sentim o situacions que ens trobem, ens costa, tenim vergonya de dir no soc capaç de fer això o no he sabut gestionar aquesta situació a casa o amb la parella, o em costa liderar un grup o comunicar dins del camp... Són coses que són molt personals i costa explicar-les i quan veus aquests esportistes que han parlat del tema i han aportat el seu testimoni ajuda molt a què tothom vegi la importància de parlar-ne. 

En una entrevista afirmes que “el factor diferencial perquè un esportista arribi més amunt o es quedi més avall és la mentalitat”. Com es treballa aquesta mentalitat?

La mentalitat agrupa moltes capacitats. Els esportistes tenen certs nivells de tots els seus aspectes de treball: físics, tècnics, tàctics. L’esportista va creixent des que juga a futbol base va adquirint coneixements i pot anar millorant, pot centrar millor, pot ser més ràpid, però el que farà que l’esportista aprofiti al màxim aquestes capacitats és la mentalitat. Són tots aquells factors psicològics relacionats amb el rendiment. La mentalitat no augmenta el teu rendiment, la mentalitat l’estabilitza.

El teu rendiment depèn de les altres condicions físiques, tècniques, tàctiques... El cap el què farà és poder aprofitar-les al màxim. Sense una bona mentalitat el teu màxim es veurà reduït. Et permet donar el teu 100%. I com es treballa? Donant consciència de les coses, amb una relació bidireccional entre el terapeuta i l’esportista en la qual hi ha d’haver sinceritat i honestedat per parlar obertament. L’atleta ha d’entendre que el psicòleg no el jutjarà sinó que l’acompanyarà i l’ajudarà a buscar solucions, eines i recursos. També és important crear consciència de quines capacitats es poden potenciar, quines es poden compartir en habilitats i estudiar l’atleta per saber on fluixeja més, si li falta confiança, s’ha de treballar i s’ha de fer que la confiança no depengui de tercers, si l’afecta l’estrès d’abans d’un partit, doncs treballarem això. S’ha d’identificar i crear consciència de què es pot millorar i perfeccionar. I anar-ho practicant a l’entrenament i equivocar-se a l’entrenament i tornar-hi. L’entrenament és el nostre laboratori, el partit és només l’escenari en el qual tot el que hagis repetit fins a la sacietat sortirà.

Com afecta psicològicament l’entorn a les jugadores?

Al Barça femení, en concret, crec que pot afectar més l’entorn de les xarxes socials que no pas el del camp. Són unes jugadores molt bones, és un equip molt guanyador i nosaltres tenim un públic molt sa i molt agraït. L’afició del femení, la que ve al Johan, és molt agraïda, constructiva, ajuda molt a les jugadores. Tenim molta sort. Per això et dic que, sovint, l’entorn més amenaçant és el de les xarxes socials, el dels no especialistes a tertúlies, la premsa, a vegades... 

La forma d’evitar-ho és dir a les jugadores que no entrin en aquestes xarxes? O com ho gestioneu?

Que busquin una relació amb les xarxes o amb la premsa o amb l’opinió de fora amb la qual estiguin còmodes. Si prefereixen llegir-ho tot i no contestar o si prefereixen exposar però sense estar atentes a les respostes... Veure fins a quin punt incomoda o perjudica. I a partir d’aquí crear consciència i dir: escolta’t, mira com estàs i què t’interessa.

Si ets una persona a qui li agrada mirar-s’ho i veus que no t’afecta, que no afecta el teu rendiment, a la teva freqüència cardíaca, que la teva ansietat no creix per llegir comentaris negatius jo no et diré que no ho facis. Però si veus que és quelcom que pot afectar i que, de fet, ja ha afectat esportistes d’alt nivell de qualsevol disciplina, i veus que no té gaire sentit llegir o escoltar comentaris negatius de persones que no et coneixen o que no són experts doncs escolta la gent del teu voltant, del teu staff, persones de confiança... Has d’anar provant per saber què necessita el teu cos, és important escoltar-te a tu mateix.

Moltes d’aquestes jugadores, a més, es van veure afectades pel cas Rubiales i van tenir molt poc suport per part de la premsa, de l’opinió pública i, fins i tot, de la Federació. Com ho vau viure?

Jo vaig treballar individualment amb algunes jugadores que es van veure implicades en aquesta situació. Vam estar parlant amb elles i comentant tota la situació. Tant per part meva, com per part de tot l’staff, la nostra forma de fer-los suport era estar al costat de les jugadores. Elles van sentir aquest suport per part nostra i, és clar, vam treballar específicament aquesta situació.

La selecció és un tema important per a elles, en els últims anys hi ha hagut molts canvis i moltes polèmiques per coses que no han estat ben fetes i que no s’han gestionat bé per part de la Federació i les jugadores han aconseguit molts canvis, han sigut molt valentes. Nosaltres només podíem escoltar-les, donar-los suport i intentar anar de la mà amb elles perquè després, aquí, amb nosaltres poguessin estar focalitzades en el seu dia a dia a pesar que hi havia molt soroll a fora i elles havien de decidir moltes coses. Va ser complicat i això demostra la fortalesa d’aquestes jugadores.

Estàs en un equip en el qual guanyar és l’habitual. A vegades es diu, fins i tot, que estan acostumades a guanyar. Com es gestiona això?

Bé, a vegades és senzill perquè són unes jugadores tan ambicioses que s’ho gestionen elles. Elles volen jugar molt, volen jugar sempre i volen ser les millors del món, llavors el dia a dia és molt competitiu. I quan el dia a dia és tan competitiu el partit surt bé. Tenim jugadores molt bones, amb molta ambició, molta gana. Fins i tot, en certs moments, hem de baixar això i que entenguin que només en juguen onze d’inici i que el grup és fort perquè totes són fortes i també està bé que, a vegades, s’enfadin en aquest aspecte i vulguin jugar tots els minuts. A partir d’aquí cal una bona gestió, tant per part de l’entrenador com meva, com a psicòleg, que intento apropar les postures de les jugadores amb l’entrenador i que entenguin que tots treballem dia a dia perquè els resultats siguin bons.

Llavors, quan arriba una derrota, sobta més. Com es gestiona perdre, com per exemple, el dia de la final de la Champions contra l’Arsenal?

És complicat. Dependrà de cada context, cada equip i cada moment. En aquest cas la de l’Arsenal, t’he de ser sincer, no hem pogut gestionar-la molt perquè el dia després de perdre, que va ser un cop molt dur, les jugadores van marxar amb les seves seleccions i quan van tornar vam tenir dos entrenaments abans d’una altra final. Va estar bastant mal organitzat el calendari de la temporada perquè ens vam trobar que després d’una final de la Champions, que hauria de ser l’últim partit de la temporada, hi havia una aturada de seleccions per preparar l’Eurocopa i, després, encara quedava la final de la Copa de la Reina. Llavors la millor gestió que vam poder fer va ser una xerrada de l’entrenador que va parlar sobre com gestionar els dos entrenaments abans del partit i guanyar la final. No es va poder gestionar com a mi m’hagués agradat. En altres moments? Et diria que treballant amb el grup, relativitzant les situacions, buscant aprendre de cada cas, fent una anàlisi exhaustiva de per què s’han produït les situacions de joc on no hem tingut èxit i intentant treure quelcom positiu de cada situació negativa.

És important saber estar malament?

Molt important. Estar malament és inevitable. Es pot saber estar malament o no saber-ne. En parlem molt, sobretot, amb les jugadores lesionades. Una jugadora lesionada està malament i no hi ha res que ho pugui canviar perquè estar bé significa estar apte per entrenar i fer el que li agrada. En aquest aspecte, volem que les jugadores entenguin que estan lesionades, però que això no significa que s’acabi tot. No només és jugadora, també és amiga, filla, tieta... Té moltes altres facetes i si entens això sabràs estar malament perquè no t’aïllaràs, continuaràs estant entretingut i positiu per afrontar la situació. Lògicament, hi ha un dol i hi ha dies que és natural estar malament. I, per això, saber estar malament és molt important.

Els èxits i, per tant, les derrotes d’aquest equip també són teves. Com gestiones la derrota, en tu mateix?

Aquesta que et comentava de la final de la Champions, per exemple, no me l’esperava i la vaig gestionar malament. La vaig gestionar des de la tristesa i l’enfadament de pensar que podia haver ajudat amb alguna cosa més a l’equip, que podia haver anticipat un escenari com el que ens vam trobar. Era una sensació de frustració i decepció per no haver estat al nostre nivell. Vaig estar fotut uns quants dies, com no podia ser d’altra manera, i et preguntes el perquè, penses que hem entrenat bé i acabes pensant que és futbol, que tens altres equips davant i em quedo dins meu amb què vull analitzar-ho bé, encara, i parlar amb les jugadores de què van sentir a dins del camp i com podríem crear consciència per saber què ens va passar. M’agradaria investigar per què vam inhibir conductes, per què no vam jugar amb el ritme i el dinamisme que havíem estat jugant les setmanes anteriors... I és normal, és una final de la Champions, hi ha molta pressió, ens sentim favorites i ens precipitem, que és el que ens va passar a la primera part, això qualsevol ho pot veure, però jo intentaré anar una mica més enllà a veure si, de cara a aquesta temporada que ve, puc aportar més en aquest sentit.

A més, treballeu amb jugadores com Aitana o Alèxia que han guanyat la pilota d’or, i tenen, sovint, l’etiqueta de ser les millors del món. Com es gestiona aquesta pressió? 

Està clar que és una pressió a la qual elles ja estan habituades, però això no vol dir que no desgasti. Al final estan sotmeses a una quantitat de demanda de la seva atenció, perquè ja no només és el que tu dius de què estan etiquetades, quan estan jugant al camp és el moment més feliç per a elles, és tot l’entorn constant, la demanda de proximitat, d’atenció a la qual elles donen resposta. Estan sotmeses a una gran pressió – i també hi estan més adaptades del que ho estaríem tu i jo – però són jugadores que el que volen és jugar i entrenar bé.

La millor manera de gestionar aquesta pressió és entendre-la i no deixar que afecti el dia a dia als entrenaments. Són com peixos a l’aigua, si estan entrenant bé tot va bé. I, al partit, estan acostumades al soroll i jugaran donant el millor d’elles mateixes. Qualsevol jugadora que està al Barça té una pressió afegida i qualsevol persona que busca ser el millor en la seva disciplina o millorar en alguna cosa s’autopressiona. El tema és on poso els pensaments, si els poso en el resultat ve la por i la incertesa, però si els poso en què he de fer a cada moment dins del camp ve la tranquil·litat perquè són coses que ja sé fer.

I això passa no només a les dues vegades guanyadores de la pilota d’or sinó a qualsevol esportista. Amb el focus al resultat les cames tremolen, si poso el focus, simplement, en trobar un espai a banda per centrar o defensar una jugadora ho veus d’una manera més mecànica i més habitual.

Per què la teva feina com a psicòleg sigui bona necessites tenir una relació de confiança amb les jugadores? 

La relació terapèutica és la part més important de la feina d’un psicòleg. Jo intento ser molt sincer amb elles, traslladar que les meves obligacions com a psicòleg són les que són i que mai els fallaré. Jo estic treballant per a elles i si volen que estigui al seu equip les ajudaré sempre que pugui. I intento que em creguin i demostrar cada dia que és així. Si aconsegueixo aquest vincle podem treballar bé i tindrem una relació satisfactòria. Jo, personalment, també em sento molt agraït quan creo un vincle d’aquests amb algú i tenim èxit. És molt satisfactori.

Avui dia, els esportistes d’elit cada vegada destaquen més joves, com pot afectar això a la canalla o joves que practiquen esport?

Per descomptat. Els nens i nenes d’avui dia no són com era jo en aquella edat, no teníem tanta informació sobre els jugadors joves. Posaves el telenotícies o veies el partit per la tele o en directe i prou. Ara, en canvi, per xarxes o canals de televisió estan, constantment, parlant de què fan els jugadors, els estan posant constantment en un nivell de popularitat que busca que tinguem moltes més ganes de ser ells i, en aquest aspecte, no es valora la feina que hi ha darrere. Si els joves s’equivoquen i no ho entenen prou bé se’ls ha d’ajudar, però està clar que ara hi ha molts referents i ens arriba massa informació i, a més, explicada de forma negativa.

Hi ha alguna edat per començar a cuidar la salut mental?

Cuidar la salut mental ho fem, constantment, els pares que tenim fills i entrenadors que tenim capacitat d’entendre el com. A nivell individual els joves mai sabran que necessiten ajuda o que han de millorar aquesta capacitat i, per tant, no ho diran. Si detectem un canvi brusc de conducta pot ser un senyal que passa alguna cosa, quan algú de sobte deixa de menjar o quan algú que riu molt deixa de fer-ho o algú a qui li agrada molt fer coses deixa de fer-les. Són canvis de conducta que ens donen un senyal que alguna cosa està passant, però, en general, no acostumem a saber que passa alguna cosa. Pares, entrenadors i totes els que tenim contacte amb persones joves, si volem ajudar-los, hem de fer la feina de cuidar-los i buscar que les seves emocions siguin positives i les comprenguin quan siguin negatives.

Creus que hi ha una mica d’estigma o tabú entorn del fet d’anar al psicòleg?

Sí. Cada vegada menys, però. Tinc moltes persones al meu voltant que me’n parlen i m’expliquen que han anat a teràpia en algun moment de la seva vida. Però encara estem en aquest món molt competitiu que hi ha una mica d’estigma. Sembla que faci por o vergonya dir que no ets capaç de fer alguna cosa per tu mateix. Costa dir que no ets capaç o dir que no te n’estàs sortint.

Algun consell per a quan no te n’estàs sortint?

Sense saber en què no te’n surts és difícil. Així en general semblaran coses molt bàsiques, frases de tassa, et diria que has de pensar que no te n’estàs sortint, però encara no has acabat, que siguis positiu, que al final anirà bé i si no és que no és el final. Per molt que costi t’has de dir alguna cosa positiva i t’has de parlar bé, a part de buscar ajuda. Parla amb la teva mare, amb la teva germana, amb el cosí o amb l’amic que sempre et dona bons consells. Parlar-ne és molt important. Quan alguna cosa no et surti bé, comparteix-ho. Si ho comparteixes amb la persona adequada veuràs que hi ha qui ha passat per una situació similar i et donarà un consell que et servirà i veuràs que és natural que no et surtin les coses bé.

Com a consell, fes un esforç per parlar-te bé a tu mateix. Tenir un diàleg amb tu mateix positiu és molt important en el dia a dia. Encara que no me’l cregui, encara que ho vegi tot negre, m’hi esforço. M’ajudarà a canviar el focus d’atenció, a donar-me missatges poderosos i això està bé. 

Un títol.

Ser pare de dos fills.

Un equip.

El Barça femení.

Un moment de la teva vida.

El meu debut com a jugador amb la selecció catalana absoluta. El 28 de desembre del 2005 al Camp Nou contra Paraguai.