Marcel Casellas: "La música tradicional i la moderna han viscut d'esquena"

Com vas viure el moviment de la “Nova Cançó”? Que creus que n’ha perdurat?
La Nova Cançó va ser un moviment importantíssim en les darreries del franquisme, i jo em sento molt afortunat per haver pogut treballar amb cantautors molt bons que cultivaven aquest gènere. Malauradament, malgrat que la qualitat artística dels cantautors no va davallar, hi va haver una badada per part dels primers representants de la democràcia. Existia la percepció, del tot falsa, que la Nova Cançó s’havia encallat. Actualment, el gènere de la cançó ha tornat a revifar i ha sabut ocupar el seu espai.
 
Tirem enrere amb el temps. Juntament amb molts altres, a finals dels setanta vas participar en la recuperació de la música tradicional catalana. Com recordes aquella època? 
Recordo aquells anys com una etapa molt efervescent. Vam viure el retrobament de la festa al carrer i un canvi de model festiu molt engrescador, que es va estendre com la pólvora. Aviat van començar a sorgir tot tipus de figures. On n’hi havia hagut, es van recuperar; on no n’hi havia, es van crear de nou. També hi va haver una gran recuperació de músiques, especialment a cavall dels anys 70 i 80. Per altra banda, cal admetre que no hi havia models marcats. La gent interessada a practicar la música popular desbordava la capacitat d’ensenyar-ne. Si pensem en el món graller, era molt habitual que una persona que mai havia tingut una gralla entre les mans, assistís a un curset i immediatament comences a instruir nous practicants.
 
Entenc que es corria el risc de morir d’èxit. 
Efectivament. Aquella explosió tan accelerada de música popular havia d’estabilitzar-se. Amb aquest objectiu, a mitjans dels anys vuitanta es va gestar l’Aula de Música Tradicional. L’AMT va gaudir d’un suport institucional molt important, i va servir per posar ordre a l’ensenyament tècnic i contextual de la música tradicional. Tota aquesta feina es va veure cristal·litzada a partir dels anys noranta.
 
Com a professor a l’ESMUC d’Improvisació i acompanyament de la música tradicional, tens una visió privilegiada de la salut de la música tradicional catalana. Estem vivint un bon moment?
La música tradicional té una instrumentació i unes formes melòdiques i rítmiques molt específiques, en què la improvisació hi juga un paper destacadíssim. Per a mi, poder impartir aquesta assignatura a l’ESMUC és un autèntic goig. La gent que hi estudia són persones que volen dedicar-se professionalment a la música, si ja no ho fan, i s’hi dediquen en cos i ànima. El resultat és excepcional. Tots els professors actuals del departament de Música Tradicional l’ESMUC no havíem pogut gaudir d’aquestes prestacions, i per tant, estem segur que els nostres alumnes sortiran més preparats que nosaltres. L’ESMUC ha seguit les passes de l’Aula de Música Tradicional en la creació de models. A més, ha normalitzat l’estatus socials dels músics. De la mateixa manera que hi ha doctors en medicina, també hi ha graduats superiors en gralla.
 
Aquesta professionalització dels músics es tradueix en una major contractació?
La música tradicional segueix sent la germana pobra de les programacions estables. Els grups contemporanis que beuen de les arrels clàssiques, malgrat que puguin oferir sons i melodies modernes, no tenen la mateixa sortida que els conjunts de jazz, clàssica i, lògicament, de pop o rock. També és cert, afortunadament, que la música tradicional ha ocupat un lloc important en contexts festius de carrer.
 
Has estat un innovador barrejant sonoritats modernes a músiques d’arrel catalana. En grups com La Principal de la Nit o Estramp Jaç, has barrejat gèneres com la sardana, el contrapàs o el ball pla amb el jazz o fins i tot l’electrònica. Va ser difícil començar a transitar aquest camí? 
Sempre he de respondre aquesta pregunta des de dos vessants. Des de l’entorn de la música tradicional, mai he tingut cap problema. Simplement cal respectar els contextos: Pots experimentar lliurement però si s'han de ballar uns gegants, ha de prevaler aquesta idea, si s'han de ballar sardanes, han de ser balladores, etc. No he trobat mai cap sardanista que m’acusés de pervertir o desvirtuar la música tradicional. Parlant amb companys de professió, es desmunten alguns tòpics. Te n’adones que, de vegades, és en els cercles de la música moderna on són més tancats. Quan poses la sonoritat de la cobla a la música electrònica o al jazz, per posar dos exemples, et poden dir: “No, això no és electrònica”, o bé “No, això no és jazz”. Resumint: és molt més fàcil viatjar de la Festival de Música de Viva de Vic [música moderna] a la Fira Mediterrània de Manresa [tradicional] que de Manresa a Vic. Durant massa temps, en part per culpa de la gestió de la política cultural, aquests dos mons han viscut d’esquena.
 
No només has ideat projectes que trencaven motlles, sinó que també has reflexionat profundament sobre la situació de la música tradicional catalana. Què volies expressar a través del Manifest esporogen? 
El Manifest esporogen sorgeix arran de la conversa amb alguns companys de professió. Un d’ells era en Joan Serra, que va ser un molt bon amic, gran coreògraf i un treballador incansable en la defensa de la dansa catalana. Tots nosaltres pensàvem que existeix un llenguatge corporal català que tenim molt oblidat, i que cal recuperar. A diferència d’altres aspectes genuïnament catalans que s’han introduït a la música moderna (l’ús de la llengua, la instrumentació, la incorporació de melodies tradicionals...), ens hem oblidat de ballar a la catalana. 
 
Qui coneix la teva filosofia musical, sap que no pots desvincular la música del ball. En aquest sentit, vas definir la rumba, el ball pla, la jota i el contrapàs com els gèneres musicals que inviten a “moure’s a la catalana”. Perquè aquests gèneres i no uns altres? 
A Catalunya hi ha moltes altres modalitats de ball, però molts músics pensem que aquests són els més genuïns de casa nostra. Dels quatre gèneres, la rumba és el que té uns orígens més recents; a diferència del ball pla, el contrapàs (del qual se'n derivaria la sardana) o la jota, el gruix de la societat percep que es tracta d’un gènere més lliure, no vinculat estrictament a les actuacions dels esbarts. El  Manifest esporogen defensa que tots els gèneres han de poder evolucionar en llibertat i formar part de l’imaginari festiu català. De la mateixa manera que a Andalusia ballen sevillanes, o fados a Portugal, a Catalunya hauríem de poder escoltar i ballar una sardana o un ball pla en un bar musical. 
 
Joaquim Rucabado, en un article a Tornaveu, desitjava llarga vida a la cobla contemporània, entesa com aquella que versiona cançons pop.  Ets partidari de la modernització de la cobla, o bé de la seva intrusió en gèneres musicals moderns?
Les cobles tenen una funció a complir: interpretar sardanes. A més d’això, poden fer música de cambra, i també gèneres considerats moderns com el rock'n'roll, la rumba o el que convingui... Segons el meu parer és inevitable que ens dirigim cap aquesta direcció. En la mesura que els intèrprets es renovin, tindran més formació i capacitat d’improvisar i adaptar-se a nous gèneres musicals. Personalment, ho veig amb molt bons ulls. D'altra banda, no crec que la cobla tradicional (sardanística) i la contemporània siguin incompatibles. Afortunadament, la cobla s’adapta molt fàcilment a la voluntat dels músics i dels melòmans.
 
Fa cinc anys vas crear la Cobla Catalana dels Sons Essencials, que recentment ha presentat el seu tercer disc. Amb quin propòsit va sorgir la CCSE?
Per a mi, la Cobla Catalana dels Sons Essencials és un compendi de la meva trajectòria musical. Fem cançons dels quatre gèneres esporògens (ball pla, sardana, jota i rumba) mitjançant la tímbrica de la cobla i els sons mediterranis. El resultat és un concert pensat per ser escoltat assegut, però que permeti, sense gaire incitació al públic, apartar les cadires i començar a ballar.
 
En la propera Fira Mediterrània de Manresa, col·laboraràs amb l’Agrupament d’Esbarts Dansaires en un espectacle que combinarà la música improvisada i el ball popular. Com afrontes aquesta trobada?
Aquesta col·laboració sorgeix d’una experiència que ens hem trobat en molts concerts. A vegades, quan demanes al públic que ballin el ball pla o el contrapàs, la resposta és alarmant: “però com ho ballem això?” Si trobes una persona que balli en un esbart, demanes la seva ajuda, però normalment ella també s’hi mostra una mica reticent: “jo sóc d’un esbart, però això no ho hem ballat mai”, et diu. Una reflexió que és mig certa i mig falsa. Al capdavall, si avui en dia seguim tenint una forma mental del moviment de les danses catalanes, es deu a la feina de preservació que han fet els esbarts. Actualment, ens trobem que els membres dels esbarts coneixen del llenguatge de la dansa catalana, però sovint no ho saben.  
 
Els esbarts han de prendre consciència d’allò que ja saben. 
Exacte. Quan vaig parlar amb en Carles Masjuan, president de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, em va dir: “Els dansaires sabem ballar jota, ball pla i, en menor mesura, el contrapàs. Però no en som conscients. Sense una coreografia prèvia, no sabem improvisar-ho lliurement”. Per això hem realitzat tallers que promoguin una dansa catalana més improvisada. Els resultats d’aquests treballs es podran veure a la Fira Mediterrània de Manresa. No serà pròpiament una actuació de l’esbart, sinó un concert de la Cobla Catalana dels Sons Essencials al qual està invitada l’Agrupament d'Esbarts Dansaires. Insisteixo: volem que la dansa catalana s’endinsi en els ambients festius menys formals. Per això estem amb aquesta col·laboració. Si els dansaires saben popularitzar la dansa en ambients més lliures, tindrem bona part del camí fet.

Guillem Carreras / Ens de Comunicació / AMIC