Marta Cubí: "Les nenes que comencen a tocar la pilota tenen ara referents del futbol femení"

Penja les botes. I ara què?

Doncs ara, el Jordi Torres (tècnic de l'equip femení de l'Igualada) m'ha proposat que li doni un cop de mà com a segona entrenadora. Tenia algunes altres possibilitats, però estic molt bé al club i hi vull seguir lligada. 

Per què ha decidit abandonar la pràctica? Només té 33 anys.

De fet, el futbol femení és diferent. Cremes les etapes molt més ràpid i segur que devia ser de les jugadores més veteranes de la competició, sinó la que més. Són molts anys jugant. Amb 17 ó 18 anys ja estava a la Primera Divisió, amb l'Espanyol, després de deixar l'Igualada. Físicament em sento molt bé, però el futbol és molt més que córrer i aquí hi entren altres factors. 

Ha estat un camí d'anada i tornada a l'Igualada. Com ha canviat el club i com ha canviat el futbol?

Aquí a Igualada el canvi ha estat brutal. Quan vam començar, ens vam reunir unes quantes noies i partíem de zero. Jo era una de les petites d'aquell grup i mai havia pogut entrenar amb normalitat, amb altres noies, sinó que m'havia format condicionada, a part, en el futbol de nois. Ara tot és molt diferent, les nenes poden entrenar amb regularitat i agafen uns hàbits, tenen instrucció tècnica i tàctica. La nostra generació no va aprendre les regles i fonaments del futbol com a noies, apreníem el que veiem a la televisió. Ara les noies tenen un bagatge quan arriben a les categories d'edat adulta. 

Hi ha hagut un canvi tan notable que ara les jugadores del femení ja no han de pagar fitxa.

Sí, va ser una novetat important, el curs passat. Hi ha una diferència, nosaltres som la categoria de plata i els nois del futbol Igualada són a una categoria regional es pot dir, i sí que reben compensacions. Nosaltres, en el que seria un equivalent a Segona Divisió, som 'amateurs'. Està muntat així i no és una crítica al club, que ha fet moltes coses pel femení, és que el futbol en general està fet d'aquesta manera. 

Quines facilitats té ara el futbol femení?

Hi ha moltes coses noves. Tenim més tècnics pendents de nosaltres, nutricionistes, més serveis, però hi ha moltes coses per millorar.

El cert és que ara han anat apareixent noms de dones futbolistes amb molta influència. Fa vint anys en sonaven poques, potser Mia Hamm.

Era Mia Hamm només. Després, així que et movies una mica i jugaves a més alt nivell, descobries que hi havia jugadores excepcionals, com a l'Estat espanyol l'Itziar Martínez. El futbol femení passava desaparcebut. Ara, en un cap de setmana, a BEIN Sports pots veure ben bé 3 ó 4 partits. Les noves tecnologies han ajudat molt a que es faci popular la modalitat. Les nenes d'ara poden tenir referents masculins i femenins. Jo, per la meva part, miro tant un futbol com l'altre.

Les millors seleccions femenines han estat habitualment països on la dona té una situació molt reconeguda, com Noruega o Alemanya, per exemple. És així, ara?

No ben bé. El cas de Xina i Japó, per exemple, és el de federacions que van veure que entrenant bé es podia arribar lluny. Japó va fer una aposta molt important. Xina també. Però això no vol dir res. Ara, la federació espanyola ha millorat en això, però durant temps, als equips sèniors ens donaven les dietes equivalents als cadets masculins. La gran ajuda que teníem en fons venia d'empreses patrocinadores, no dels federatius. El campió de lliga femenina cobra només 2.000 euros per guanyar.  Queda molt per millorar.

En el futbol masculí, fins i tot els jugadors més tècnics estan obligats a desenvolupar molt el físic per adaptar-se a la competició. Aquesta dicotomia entre el joc físic i una major presència dels fonaments tècnics hi és en el futbol femení?

Els equips amb més potencial físic, com Noruega o els Estats Units, han tingut molt bons resultats fins ara. Moltes companyes que jugaven a l'estranger ens deien que la pilota ni la veien als entrenaments. Ara, arreu, la pilota ha anat agafant més importància. En el cas dels partits, ho veus, s'han acabat les anades i vingudes. La pilota roda pel mig del camp. Ara, el futbol femení ja no és només una qüestió atlètica.

Ha jugat al Barça, però va estar molt temps a l'Espanyol. Quin equip tenia de petita?

A casa sempre hem estat del Barça, però he estat molts anys jugant per l'Espanyol. A Igualada crec que es pot entendre bé el sentiment que tinc, per tal de com vivim l'hoquei. En hoquei som de l'Igualada, però en futbol volem que guanyi el Barça... En el meu cas, en el futbol masculí jo volia que guanyés al Barça, però era perica al 100% en el femení. Tants anys jugant de blanc-i-blau, també m'agradava veure l'equip masculí de l'Espanyol guanyar. El gol de Corominas el 2006 contra la Real Sociedad, que salvava l'Espanyol de baixar, el vaig gaudir. No és cap trauma quan t'agrada el futbol. 

També ha jugat a la selecció estatal. Quina selecció hauria triat?

Sóc catalana, no em sento espanyola. En aquell moment, la meva màxima aspiració era jugar internacionalment i només ho podia fer amb la selecció espanyola. No ho podia refusar i em permetia jugar contra Irlanda, Holanda... L'experiència va valer la pena i m'agradava competir a aquest nivell. Amb el temps hi van haver coses que no m'agradaven i va arribar un moment, per diferents temes, que ja no em sentia a gust. Sí, m'hagués agradat jugar internacionalment amb Catalunya.