Marta Cubí: "No és fàcil estar envoltada d'homes que pensen que no en saps i que allò que dius val la meitat del que diu el senyor del costat"

D'on et ve la passió pel futbol? T'agradava des de petita i hi jugaves a l'escola, per exemple?
Jo des de petita he anat amb una pilota sota el braç i els peus. La veritat és que a casa meva sempre m'han respectat que m'agradés jugar a futbol, segurament perquè tinc un germà més gran i també jugàvem molt junts. Tot i això, la tradició familiar era l'handbol. El meu pare va ser fundador i cofundador de l'Handbol Igualada i a casa es mirava molt l'handbol, però al final a mi el que m'agradava era el futbol. Al pati em passava les hores jugant amb els nens a futbol i em tenien plenament acceptada, no qüestionaven que jo fos una noia. Per ells era normal perquè des que ens vam conèixer de ben petitons jo ja jugava amb ells. Suposo que això també ho va fer més fàcil. La veritat és que pel que fa a l'escola, a la família ho he tingut sempre molt fàcil.

Com ho vas viure tenint en compte la masculinització que pateix aquest esport també en l'època de la infantesa?
Sí que és veritat que quan vaig començar a créixer, els jocs escolars no estaven preparats per acollir a una nena que volia jugar a futbol perquè se suposava que a futbol sala hi jugaven els nens i les nenes jugaven a bàsquet. Era el normal perquè no hi havia gaires nenes com jo en aquell moment i llavors, quan tenia uns 12/13 anys, vaig fer una mica de lluita aquí en aquest sector. Sempre m'han confós per un nen perquè sempre he anat amb el cabell una mica curt i amb grenyes darrere. A més, sempre he tingut gestualitat molt masculina justament perquè jugava a futbol i imites la gestualitat que veus per la TV. Per sort, no sé si per la meva manera de ser, no m'ha afectat mai ni que em diguessin nen o "marimacho". A mi m'agradava jugar a futbol i no volia que ningú m'atabalés.

Tenies referents que fossin dones en aquell moment? Creus que això està canviant?
No tenia referents femenins. De fet, jo no sabia ni que existia el futbol femení com a tal. No va ser fins que vaig començar la universitat i vaig començar a jugar amb l'Espanyol, que vaig conèixer jugadores extraordinàries. Llavors vaig començar a indagar una mica per internet amb el cas dels Estats Units, que allà feia molts anys que es jugava. Els meus referents eren masculins, era el que vèiem a la tele, als diaris, a la ràdio...

Com vas esdevenir entrenadora i seleccionadora?
Des de sempre m'ha agradat el futbol i, sobretot, entendre'l. M'agradava pensar perquè estàvem fent aquell exercici, que buscàvem, que preteníem i suposo que això ja és quelcom vocacional. Des dels catorze anys, que vaig començar a ajudar a entrenar l'infantil masculí de l'Igualada, fins ara que estic a la selecció catalana sub-17 femenina no he parat entrenar. Sempre m'ha agradat combinar la vessant de jugadora amb la d'entrenadora i intentar ensenyar als més petitons, des del futbol base fins a equips amateurs.

Al llarg de la teva trajectòria professional també has sigut jugadora... Econòmicament parlant, t'hi has pogut dedicar plenament en algun moment?
Jo he estat jugadora professional pel que fa a la implicació i la dedicació, però no econòmicament. He entrenat quatre dies a la setmana, he fet viatges des del cap de setmana, he cuidat dietes, he cuidat rutines i les hores de descans. Al final és renunciar a moltes coses que, sobretot en edat adolescent, la gent prioritza. Si tens entrenament i tens partit no surts de festa, no allarga sopars i vigiles que menges. Tot i que jo m'he considerat futbolista professional, no he pogut viure del futbol. Encara més, jo crec que el futbol em deu molts diners perquè m'ha fet marxar de casa meva i anar a viure fora per poder compaginar estudis i futbol. Però no me'n penedeixo. Al final és una lluita que hem hagut de fer moltes jugadores durant molts anys per aconseguir arribar on estem ara. Per mi és un orgull veure que, ara sí, hi ha jugadores que poden dedicar-se plenament al futbol i tenir la remuneració per poder viure i, per tant, jo sempre contenta d'on estem i amb perspectives de veure fins on podem arribar.

Com és ser dona en el món del futbol?
Ser dona en el món del futbol actual no té res a veure en com ho era abans, és cert, però encara queda molt camí. El món del futbol està masculinitzat 100%. Estic parlant des de l'aficionat de casa, tots els mitjans, la visió d'un futbolista, tots els membres d'un staff de futbol, totes les directives, tots els representants... Tot. Veure dones en qualsevol paper que envolta el futbol és estrany, complicat i dur. Una dona ha de demostrar les seves capacitats per desenvolupar aquella tasca, un home no. Una vegada em vaig presentar per una oferta de feina per entrenar un equip amateur femení. La resposta del seu director general encara la recordo: "ostres, no m'havia plantejat que fos una dona l'entrenadora". I així amb tot.

Arran del cas Rubiales, algunes futbolistes han parlat i s'ha destapat una sèrie de conductes masclistes 
(comentaris, presa de decisions...) que les jugadores pateixen dia a dia. Això passa?
I tant, que passa! Tot va relacionat. Al final, els primers equips o les seleccions absolutes fa quatre dies que són professionals, sempre han estat tractats com a molt com un equip dins l'estructura del futbol base de cada club. Els comentaris hi són perquè desgraciadament en aquesta societat encara els tenim molt arrelats. I no només comentaris, sinó també mirades, gestualitats, etc...

Més enllà de les agressions sexuals que pugui patir una jugadora, a quines dificultats s'enfronta una 
futbolista al llarg de la seva carrera professional en comparació als homes?
Per poder ser professional t'ho hauràs de guanyar tu i només tu. Difícilment podràs obtenir recursos personals i materials de forma "gratuïta". Si una jugadora es vol cuidar, s'haurà de buscar la vida pel seu compte per aconseguir-ho. Si necessita un suport d'un coach, també. Repeteixo, poc a poca va canviant i si aconsegueixes arribar a un gran club, segurament podràs aconseguir aquests recursos des de dins, però això de moment encara passa a 4 llocs contats.

Hi ha dones en els càrrecs directius de les institucions del sector?
Poquíssimes! Cada vegada n'hi ha més sobretot a la part de Direcció Esportiva de la part femenina dels clubs, però costa molt encara trobar entrenadores, preparadores físiques, i sobretot, directives, presidentes... No és tasca fàcil estar envoltada sempre d'homes que pensen la gran majoria que no en saps i que el què dius val la meitat del que digui el senyor del costat.

Si les dones ocupessin aquests llocs creus que la situació canviaria?
Això ho he dit sempre, però en la societat en general. Si qui governa són majoritàriament dones, canviarien moltes lleis, segur! Doncs en el futbol igual. Tenim maneres de veure les coses diferents, perquè la perspectiva amb la qual les hem viscut han estat des del costat oposat, des de la repressió.

Com creus que evolucionarà el futbol femení?
A millor segur. Tenim el suport de tot l'esport femení en general i de la societat que està lluitant per la paritat i l'equitat. Al final, l'únic que es demana és igualtat en drets, no en economia (que pel costat masculí estan en uns números fora del que per mi són ètics). Ara m'agrada veure que les nenes de ben petites poden jugar en algun equip femení, que tenen referents de la Lliga F i fins i tot d'altres lligues. Si vols, als caps de setmana, pots veure els partits de Lliga F per la TV i fins I tot alguns de la 2a RFEF. Això són canvis importantíssims que ens porten cap a una normalització i sobretot cap a un creixement en drets espectacular. Que no s'aturi ara!