Marta Vives: “Qualsevol document és important”

Ets la directora de l’Arxiu Comarcal des de 1986, com has viscut tot aquest temps? 

Anar treballant, anar treballant i fent-me meva la feina. Involucrant-m’hi molt i creient en el projecte. Un bon resum és creure en el projecte.

Quina és la tasca d’una directora d’arxiu? 

(Riu). Estem en un arxiu comarcal. En un arxiu comarcal només hi ha un tècnic i la resta, si hi ha personal, són administratius. En el nostre cas jo vaig començar com a tècnica amb una administrativa. Què passa llavors? Doncs que acabes fent de conserge, de director, de tècnic, de restaurador, de conservador... Ara que ja està més normalitzada la feina, el que fa el director és assignar les tasques que ha de fer cadascú i, també, la relació amb l’administració, amb els polítics, amb la resta de ciutadania... Sí que som una entitat pública – nosaltres pertanyem a la Generalitat – però, tenim molta relació amb el privat, amb el particular, perquè són els que ens porten la documentació. I la gent confia que el què et donen es conservarà. I tota aquesta confiança la tenen amb el director.

Perquè és important que existeixi un arxiu?

És important per la memòria. Hi ha una frase que diu que un poble sense història és un poble sense memòria i sense identitat. Tot i que moltes vegades pots pensar que no té prou rellevància, una de les meves idees és que qualsevol document és important en un moment donat, perquè et soluciona un problema administratiu, financer, judicial, notarial... La nostra funció és el servei al públic i solucionar problemes de la població: si tu has de comprar una casa i necessites les escriptures d’aquella casa, les tenim nosaltres aquí; si hi ha un comerç que ha fet cent anys i vols saber-ne alguna cosa, la documentació la tenim aquí; si vols fer l’arbre genealògic, la documentació la tenim aquí. Per tant, és important perquè cadascú pugui trobar la seva part d’identitat, per dir-ho d’alguna manera. 

Segons la web de l’Ajuntament, l’Arxiu Comarcal compta amb 3.800 metres de documentació, més de 250.000 imatges i més de 400 títols de cinema.

Ui, això ja és molt més. (Riu). Ara estem a 4.000 metres lineals de documentació, més de 500.000 fotografies i, de cinema, ja anem pel miler. 

I d’on surt tot això? 

Nosaltres tenim l’obligació de conservar tota la documentació generada per l’administració: ajuntaments de la comarca, departaments de la Generalitat que tenen oficina aquí a Igualada, la notaria, els jutjats. A més, oferim el servei als privats perquè puguin portar la seva documentació un cop decideixin, o creguin, que pot estar aquí. Moltes vegades, quan hem sabut que hi ha un edifici molt emblemàtic que s’està enderrocant hi anem nosaltres a buscar la documentació. No l’anem a robar, eh? L’anem a salvaguardar. (Riu). Per exemple, a fàbriques com la de Cal Font o Cal Noguera, quan van anar tancant, vam poder entrar-hi i agafar la documentació que quedava. I després hi ha personalitats, per exemple, l’Emili Vallès o el Gabriel Castellà, que han fet el seu arxiu i que la família ens el dona.

Un pic ho teniu aquí, com es classifica, conserva i arxiva? 

Primer de tot l’hem de netejar: hem de treure la pols, les grapes, qualsevol element que pugui rovellar la documentació, que la pugui fer malbé, mirar que no hi hagi fongs i, si n’hi ha, fer el tractament. Un cop fet això, toca fer l’inventari, que és, simplement, fer un llistat de tota la documentació que hi ha amb l’any, la descripció, de què va, si és fotografia, quins personatges hi surten o llocs, etc. I, aleshores, hi ha uns quadres de classificació dins del món de l’arxivística que ens diuen on l’hem de col·locar virtualment: documentació econòmica, documentació administrativa... Això ens serveix per classificar-la.

En descarteu, a vegades?

En principi no. Si no és alguna cosa que no és d’arxiu o que no és de la comarca. Si és de fora de la comarca no ho podríem assumir, llavors els oferim un altre lloc: l’arxiu de la comarca que pertoqui o l’arxiu nacional. Però en principi no soc massa de no voler documentació. No saps mai què pot interessar a qui. 

Com ha canviat, amb tots aquests anys, la forma d’organitzar la documentació?

El canvi més important ha estat la informàtica. Quan jo vaig començar, fèiem els inventaris amb la màquina d’escriure. Després quan va arribar el primer ordinador vam haver de programar nosaltres els inventaris amb MC2 i ara només entres la fitxa a l’ordinador i ja la tens a internet. Això ha sigut el canvi més bestial i, a part, ens ha facilitat molt la localització del document. Si ve algú a buscar un document, amb els quatre quilòmetres que tenim aquí no sabria per on començar, el fet que estigui informatitzat facilita molt la feina. A part d’això, es va fundar l’escola d’arxivística, l’ESAGED, i, per tant, han sortit unes generacions molt més preparades i s’han fet noves teories sobre com s’ha de fer. L’inventari bàsic és el mateix, però el concepte o quins documents es poden eliminar al llarg dels anys no. També ha canviat el sistema de treballar: pots contractar restauradors per millorar en la conservació, amb la digitalització podem arribar a tot el món... Hem fet exposicions virtuals i ens han felicitat des de Finlàndia, l’Índa o els Estats Units, això hauria estat impossible.

Enguany et jubiles. Com vius aquest final d’etapa?

Molt bé, el visc molt bé. L’edat no perdona. Aquesta mateixa evolució del món, sobretot la informàtica i la teoria de l’arxivística, ja em costa de seguir. Per què? Doncs perquè soc una analfabeta digital. Això ho hem d’assumir. Si a mi em demanen que faci alguna cosa informàticament no tinc la facilitat. S’ha de donar pas a persones que tenen molta més capacitat i, per tant, és molt lògic fer aquest traspàs. A part d’això, també tinc la meva família i la meva vida. (Riu).

Aquesta Festa Major faràs la conferència institucional. Què hi podrem sentir? Què n’esperes?

Una mica això que t’he estat explicant. El fet de donar importància a qualsevol document. Sí que tenim un llibre de privilegis, un llibre d’or de l’Ajuntament, llibres del segle XIII, però jo crec que l’important és el fet aquest que algú vingui i em digui “m’he comprat una casa de fa 100 anys i vull veure com era” i pugui trobar-ne els plànols o algú que està fent l’arbre genealògic i digui “he trobat l’àvia i he vist que treballava a Cal Font” i després ha anat als arxius de Cal Font i ha trobat quant cobrava. Coses més properes i personals. Això és el que és important. 

El títol és “Pels armaris de l’arxiu, a la recerca del document perdut o quan aquest esdevé un tresor”. Quins tresors tenim, a l’Arxiu Comarcal? 

Aquests llibres de les arrels i la identitat del poble. Som dels arxius privilegiats que hem pogut guardar la documentació des del segle XIV, per tant, podem saber moltes coses. Fa uns anys vam veure que érem una de les primeres poblacions de Catalunya amb documents on s’esmentava la Festa Major, de l’any 1338. Segurament hi ha festes majors més antigues, però que quedi escrit no n’hi ha tantes. I crec que aquests documents ens ajuden a saber més d’on venim i cap on anem.

Passeges, a vegades, pels passadissos de l’Arxiu?

Sí. (Riu). Cada dia. A vegades tinc la temptació de tornar a obrir alguna capsa, però no ho faig perquè sé que m’hi quedaré molta estona. És una mica viciós.

Si et demano que escullis un document en concret. Quin seria?

Jo crec que escolliria un dels darrers que han arribat, però no en tinc un de preferit. A vegades obres una capsa i veus un contracte del segle XIV d’un il·luminador de llibres que va treballar per l’Ajuntament... És clar, això depèn de les teves preferències. Si t’agraden els llibres buscaràs un tipus document, si t’agrada la fotografia, tenim unes fotografies molt específiques de concurs, dels anys 50 i 60 del segle XX, que són molt maques i amb molt bona qualitat. Durant la pandèmia, havíem de fer teletreball i, és clar, què fas per fer saber que encara hi som? Doncs vaig agafar un fons d’un senyor que es diu Ignasi Castelltort i, vam fer una exposició virtual on, les fotografies dels anys 50 reflectien què era la pandèmia i el confinament i veus que qualsevol document et serveix per il·lustrar coses que estan passant avui dia.

Això vol dir que abans la vida no era tan diferent?

La vida era molt diferent, però els valors i l’essència no. Quan tu mires una fotografia d’aquestes penses que al final som iguals. Les persones continuen sent persones. Tenen els mateixos problemes. Mires els inventaris de les cases del segle XVIII i, sí que les cases eren molt diferents, però també necessitaven coberts o roba... Hem evolucionat molt, però les persones continuen sent persones. Tenen les mateixes inquietuds. Això em fa pensar amb la migració, aquí van venir molts francesos el segle XVI, però també molts igualadins van anar a Amèrica i ens trobem molta gent que ens demana documentació des d’allà perquè el seu besavi va néixer a Igualada. Vull dir que els problemes són els mateixos, més o menys.

Hi ha una frase que diu que la història tendeix a repetir-se, que a mi un historiador un dia em va dir que era mentida...

Mira, segurament és mentida, però jo crec que hi ha uns cicles i que la gent tenim la capacitat de refer-nos. Potser no és repetir la història sinó la manera de fer. Aquí a Igualada es veu molt clar amb la indústria, al segle XVIII comencen amb una indústria tèxtil d’indianes, que van ser molt importants, quan aquests entren en crisi, en surten uns que fan teixits a la plana, jacquards, roba per matalassos... Quan ve la crisi dels matalassos i del teixit, sorgeix el gènere de punt... I va fent uns cicles de pujada i baixada. Jo crec que sí que hi ha uns cicles a la història.

Quin document històric que t’agradaria que hagués passat per les teves mans?

Soc molt localista jo. Entenc que la història és universal i el món és molt global, però si no comencem per aquí la globalitat no existeix. M’agradaria saber quan van posar la primera pedra a Santa Maria. L’any 900, 910... Sabem que, després, el cartulari de Sant Cugat anomena que hi ha una esglesiola, però qui va posar la primera pedra?

A casa també ho tens tot ordenat i classificat?

No. (Riu). A casa m’agradaria molt tenir-ho així, però som una família molt nombrosa i amb un tipus de personatges amb una altra manera de fer.

I a partir d’ara, què?

Tenim diversos projectes, jo treballo molt amb el Pau Llacuna i la Teresa Miret i tenim projectes d’història local: un diccionari de personatges, la història d’una empresa d’aquí... M’agrada molt l’enquadernació, fer llibres. Si hi puc dedicar un dia a la setmana, m’agradaria. Molts projectes locals. I, evidentment, la família.

Acaba la frase: el millor de treballar a l’Arxiu és...

L’enriquiment personal tant pel contacte amb els documents com amb les persones. Ve gent molt diferent, una diversitat molt important. Moltes vegades les persones que venen a demanar documentació tenen alegries, d’altres, tristesa... I tot això t’enriqueix. Jo he après molt més parlant amb els usuaris, amb la gent que ve a investigar, que llegint un llibre, per exemple. 

Si et faig definir amb una paraula tots aquests anys a l’arxiu, quina seria?

Constància. Perquè és un tipus de feina que has d’anar fent. És lent. L’arxiu es treballa molt a poc a poc. És constància, no deixar-ho.