''La meva intenció és prestigiar el ciclisme, rescatant-lo de les catacumbes del descrèdit''

Després de la publicació el juliol del 2012 dels primers quatre llibres, com valora el recorregut que ha tingut l'editorial? Ja s'han publicat 10 títols, i n'hi ha dos més en cartera...

No em puc queixar. Va raonablement bé, tenint en compte els temps que estem vivint. Les claus són haver detectat un nínxol de demanda no coberta a Espanya, els llibres de ciclisme, i tenir una estructura de costos reduïda als mínims. Però el més important, per damunt de tot, és que tinc il·lusió pel que estic fent. Diuen que la il·lusió mou muntanyes, i Cultura Ciclista crec modestament que n’és un exemple. En dos anys hauré aconseguit una catàleg de 14 o 15 títols, partint de zero.

Quan el 2010 li va sorgir la idea de muntar l'editorial, pensava que hauria arribat fins aquí?

Muntar una editorial “de paper” en plena era d’internet podria semblar una temeritat, i realment no les tenia totes quan m’hi vaig posar. Tot i que per altra banda en aquell moment estava tot per fer en l’àmbit del llibre de ciclisme, hi havia (i encara hi ha) molt de camp per córrer, i això és un gran avantatge. L’oferta de llibres de temàtica ciclista és enorme a països com França o el Regne Unit, però a Espanya era raquítica, i continua sent-ho malgrat aquests deu títols i alguns altres que han sorgit en paral·lel. Per tant continuarem obrint camí, almenys mentre hi hagi ganes i il·lusió.

Tot i que pugui sonar una mica pretensiós, crec que tinc un cert esperit de “colonitzador”. Em sento molt més còmode treballant terreny verge, malgrat els obstacles i les dificultats que comporta.

Ha dit en alguna ocasió que la clau que explica la viabilitat del seu projecte és que vostè és 'un Juan Palomo total', menys imprimir, la resta ho fa tot vostè: la compra de drets, la traducció, la maquetació, i fins i tot la distribució i el màrqueting... La idea és continuar amb aquest sistema?

En part sí, per dues raons fonamentals. La primera i principal és que, com que també sóc un tastaolletes, m’agrada fer coses diferents. També sóc un gran partidari de la dita “si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit”. Per sort o per desgràcia no sóc bo treballant en equip, i tampoc m’agrada manar ni que em manin. La feina de petit editor m’encaixa perfectament, perquè m’exigeix posar en pràctica habilitats força diferents i complementàries. Per exemple traduir, que és una feina que m’encanta. O bé pensar el disseny de les cobertes, a on m’ajuda tot un crack, el meu cosí Xavier Mula. O el màrqueting i la comunicació del producte...

I d’altra banda hi ha una raó purament econòmica. Tothom sap que en la fase inicial de qualsevol negoci, el “jefe” ha de fer tots els papers de l’auca, simplement perquè no hi ha diners per contractar. Ara bé, suposo que amb el temps, i si la cosa continua creixent, necessitaré cada cop més ajuda, com la que ja m’estan brindant de forma molt eficient el meu germà Jordi i la seva companya, la Pamela, que s’ocupen d’una part important de la logística. També he d’agrair la col·laboració de Miquel López-Egea en l’àmbit de Ia comunicació i les xarxes socials. Cal no oblidar que aquesta no és la meva feina principal, jo em guanyo la vida fent altres coses. Per tant el poc temps que li puc dedicar cada cop s’anirà quedant més curt a mesura que el projecte creixi, o almenys això espero!

Va muntar una editorial sobre ciclisme als 44 anys, i s'hi dedica en el seu temps lliure, quan no està per la seves tasques a la universitat, i sempre ha dit que Cultura Ciclista és més una ONG que un negoci. Quines són les seves motivacions?

Una de molt clara: l’amor al ciclisme. Aquest és un esport meravellós, jo sempre dic que és l’amor de la meva vida. Però en els últims 20 anys ha viscut en un terratrèmol continu, un daltabaix darrere l’altre. El ciclisme és una part molt important de la meva vida, i jo volia retornar-li una mica del que m’ha donat a mi, intentant omplir un buit molt important, el de la literatura sobre ciclisme. La intenció és prestigiar el ciclisme, posar-lo en valor, intentar rescatar-lo de les catacumbes del descrèdit. El llibre continua sent avui dia un símbol de prestigi i credibilitat, i per tant la idea és que encomani al ciclisme una mica d’aquesta aurèola, de la qual està tan necessitat.

I després també hi ha el que deia abans: l’esperit “colonitzador”, les ganes d’emprendre una cosa nova, la convicció (poc modesta, potser) que jo tinc alguna cosa per aportar, que puc deixar una petita petjada en aquest món que m’ha fascinat des de petit.

Cultura Ciclista és el nom de la seva editorial. Què s'amaga darrera de l'elecció d'aquests dues paraules?

És tota una declaració d’intencions: el ciclisme també és cultura, i el seu futur passa per un reconeixement i una reivindicació d’aquesta dimensió simbòlica, artística i intel·lectual. Dubto que hi hagi cap altre esport que hagi fet vessar tanta tinta, amb l’excepció del futbol. Però la tinta del futbol és la de la premsa esportiva, i a mi aquesta no m’interessa especialment. La bicicleta és una màquina de fer somiar, diu Laurent Fignon en un dels llibres que hem editat. I una de les matèries primes, potser la més important, de la literatura i de l’art són els somnis, les il·lusions, l’aspiració de llibertat, el viatge pel viatge, el gust per la competició, el sentit d’aventura, les ganes de conèixer coses, llocs i persones noves... Tot això constitueix l’essència del ciclisme. Per tant el ciclisme és enormement literari. Només cal que hi hagi algú o alguns que ho vegin clar i s’hi posin. Aquesta és la idea i el missatge al darrere de Cultura Ciclista.

Ha dit que el model de periodisme a Espanya tendeix a banalitzar l'esport en general però també el periodisme esportiu en sí. A què es deu aquest fenomen? Quina diferència hi ha amb altres països?

No es tracta d’una peculiaritat exclusivament espanyola. A tot el món l’esport és una de les matèries primeres més explotades pel periodisme i els mitjans, i en general es fa de forma més aviat frívola, explotant sentiments primaris i “forofismes” diversos. Jo no estic en contra d’això, sempre i quan es faci dins d’uns límits raonables. I suposo que els lectors ja es podran imaginar a què m’estic referint.

Ara bé, el que trobo a faltar a Espanya i a Catalunya en comparació sobretot amb el món anglogermànic és un altre tipus de periodisme esportiu, complementari de l’anterior, més “elevat” o sofisticat culturalment, que s’expressa sobretot a través del format llibre o de revistes “de qualitat”. Ara sembla que, per raons diverses que no ve al cas analitzar, a Espanya comencen a sorgir algunes propostes d’aquest tipus, com ara les revistes Quality Sport, Lineker Magazine o Proyecto Panenka. També han aparegut propostes d’editorials de llibres que aposten per un tractament més profund i treballat de l’esport, com ara Libros de Ruta o Contra Ediciones. Alguna cosa s’està movent. Ni que sigui per pura necessitat (la crisi, l’atur...), la qüestió és que estem vivint un moment molt interessant pel que fa al periodisme esportiu.

Forma part de Comress (Comunicació i Responsabilitat Social)-Incom UAB, que és un grup de recerca que estudia la responsabilitat social en el camp de la comunicació. Els mitjans són una indústria més en un mercat lliure d'idees, o cal atribuir-los una responsabilitat davant de la comunitat social?

Aquest és un tema molt complex i delicat. Sincerament, no crec que a un empresari de mitjans se li hagi d’exigir més responsabilitat, ni menys, que a un metge, a un arquitecte o a un fabricant d’embotits, cadascú dins del seu àmbit d’activitat. La informació i les opinions que vehiculen els mitjans són matèria molt sensible, enormement rellevant per a la societat, però també ho és allò que mengem o allò amb què ens dutxem cada dia. Per tant, no sóc partidari d’exagerar aquesta exigència de responsabilitat, perquè fer-ho podria acabar conduint a justificar posicionaments intervencionistes per part dels poders públics, que en societats com la nostra fan més por que una pedregada.

Ara bé, també s’ha de dir que, no ara, sinó de sempre, els empresaris de mitjans han tendit a defugir les seves responsabilitats. Un dels millors llibres d’història de la premsa al Regne Unit es titula precisament Power without responsibility. Històricament la premsa ha tingut un poder enorme, però sovint ha eludit assumir plenament la responsabilitat que això comporta. I clar, agafar per la pitrera un fabricant d’embotits que ha venut llonganisses caducades i exigir-li responsabilitats és relativament fàcil i tothom hi estarà d’acord, però quan es tracta de fer-ho amb un editor irresponsable que s’ha dedicat a enverinar l’opinió, fomentar l’odi, intoxicar o directament mentir... els poders públics s’ho pensen dues vegades, i és molt probable que una part de l’opinió es posi del costat d’aquest empresari irresponsable. El principi de llibertat d’expressió és molt elàstic, i sovint costa molt situar la barrera entre l’exercici d’aquest dret i la irresponsabilitat de qui exerceix el terrorisme mediàtic en nom d’una ideologia o d’uns interessos determinats.

Les estructures dels mitjans tendeixen a aprimar-se i cada cop el professional es veu obligat a assumir més papers de l'auca, és bo això?

Òbviament no, però, fent una mica d’advocat del diable, potser en aquest país també hi havia hagut una “bombolla mediàtica”, paral·lela a totes les altres bombolles. És lamentable veure tanta gent amb talent a l’atur o amb ocupacions precàries, però el periodisme no viu de l’aire, i les fonts d’ingressos que havien mantingut el sistema fins ara (publicitat i erari públic) estan en una crisi profunda. A banda que en aquest país, a on està tan arrelada la cultura del “gratis total”, la gent no està disposada a pagar pels continguts que consumeix, i potser també hauríem de començar a posar el dit en aquesta nafra, i no donar només la culpa a la crisi dels ingressos publicitaris i de les retallades de la gran mamella que han estat els diners de les administracions.

Que s'aprimin les estructures dóna menys marge per la investigació periodística, pel contrast, i s'acaba depenent massa de les notes de premsa, de les informacions institucionalitzades... Quines són les conseqüències?

Sens dubte. Les conseqüències són ben sabudes: banalització dels continguts, escassa diferenciació entre mitjans, predomini del discurs i els missatges institucionals, silenciament de veus alternatives... Però també s’ha de dir una altra cosa: en aquest país no hi ha hagut mai una època daurada del periodisme, amb la possible excepció del període 1998-2008. El periodisme que s’ha practicat aquí sempre ha sigut precari econòmicament, i per tant, servil amb el poder. És un trist consol, ho sé, però també serveix per relativitzar el mal moment que s’està vivint.

Tot i aquestes estructures cada vegada més primes, les facultats estan plenes, i no hi ha prou oferta laboral per a tanta demanda... Què caldria fer?

Aquest és un tema que sí que m’afecta de ple, perquè jo em dedico a la formació de futurs comunicadors. El que caldria fer és evident: racionalitzar l’oferta de places universitàries, ajustant-la més a la realitat del mercat laboral. Suposo que m’estic tirant pedres a la meva teulada... Però francament, no té sentit que avui dia a Catalunya hi hagi gairebé 3.000 estudiants de les diverses titulacions de Comunicació (parlo de memòria). No estic dient que s’hagi de fer una retallada dràstica de places, però una reducció del 20-30%, repartida entre les diverses universitats que imparteixen aquests estudis, no aniria malament.

L'autoocupació està convertint-se en una de les sortides. La figura del freelance que treballa per més d'un mitjà per arribar a final de mes... Anirà a més aquesta tendència?

Sens dubte, a causa de les dificultats creixents d’obtenir un contracte laboral. Això vol dir més precarietat laboral, més pluriocupació, menys qualitat de la feina en general... Però és el que ens està tocant viure. Al final també passa que la vida acaba posant cadascú al seu lloc, laboral en aquest cas. I també s’ha de dir que els estudis de Comunicació s’han convertit en una mena d’Humanitats modernes: et proporcionen una formació pluridisciplinària i polivalent, que va bé per treballar allà a on sigui, perquè avui dia les habilitats comunicatives són de les més valorades pels empleadors. Jo tinc molts estudiants que em diuen que ells en realitat no volen treballar de periodista, o de publicitari, però que fan la carrera perquè els agrada i els dóna una formació àmplia. Abans la “carrera comodí” per excel·lència era Dret: molta gent “de lletres” estudiava Dret sense tenir clar que es dedicaria a fer d’advocat, i de fet molts acabaven fent a la vida coses molt diferents. Ara passa una mica el mateix amb Comunicació, que li ha guanyat la partida a Dret com a carrera comodí perquè, simplement, és més entretinguda, variada i amena. Vivim en plena societat de l’espectacle i l’hedonisme, i això també es reflecteix en les opcions dels estudiants. És així de simple.

Una altra sortida és treballar per a les empreses, fent feines no només de comunicació sinó també de màrketing, gestionant les xarxes socials... S'explica prou a les universitats aquesta vessant de la comunicació?

Jo puc parlar per la meva universitat, la Rovira i Virgili, i en el nostre cas això ho hem potenciat molt. Nosaltres vam néixer fa 12 anys, quan encara no es parlava de crisi, i ja llavors ho vam tenir molt clar: polivalència, versatilitat, habilitats d’autoocupació i domini de la comunicació on line serien les claus de futur per als nostres titulats.

Està desprestigiada aquesta professió? Per què?

Jo sempre dic que el periodisme està en crisi... des dels seus orígens al segle XVIII. Una de les pràctiques que fan els meus alumnes és llegir i comentar dos textos dels anys 10 i 20 del segle passat, un de Josep Pla i un altre de Gaziel, a on expliquen els seus inicis al periodisme barceloní d’aquella època. La imatge que transmeten és patètica. Ser periodista era gairebé un càstig o una degradació.

El periodisme ha estat i és una professió permanentment qüestionada, a la corda fluixa, caminant pel fi de la navalla que separa la propaganda mercenària (o fanàtica) de la idea romàntica de quart poder o watchdog dels altres poders. Però també és enormement atractiva per a esperits curiosos, actius i emprenedors. Suposo que per això els estudis de Periodisme i Comunicació continuen estant de moda, 40 anys després de la seva creació a Catalunya. Per a una persona de 17 o 18 anys hi ha poques coses més atractives que la feina (una mica idealitzada, això sí) de periodista.

Des del punt de vista de la valoració social, s’ha millorat bastant respecte al que expliquen Pla i Gaziel. El periodisme no està a la seva millor època quant a prestigi (això va passar durant la Transició i els primers anys de democràcia), però tampoc diria que està desprestigiat. Al contrari, dir que ets periodista encara suscita un cert respecte i reconeixement, i confereix estatus. A fi de comptes, són els encarregats de construir i difondre els grans relats que ens defineixen com a societat, i aquesta sempre ha estat una tasta transcendental, tant o més que curar malalties o construir edificis segurs i bonics.